diumenge, 13 de febrer de 2011

Camí cap a la independència (I)

Aquest post vol ser el primer d'una sèrie amb la qual vull donar la meva visió personal d'on som i cap a on anem sobre l'eterna qüestió del futur del nostre país. Només vull descriure la meva percepció de la situació actual en una època d'incertesa social, econòmica i política que afecta de ple a milers de famílies. Un procés que serà llarg, amb entrevancs, poc interessant per a molts, allunyats de la política per desinterés o per desconfinaça que les males pràctiques d'uns pocs, empastifan la seriositat i rigor de la resta, amb vocació de servei a la comunitat i al país.

Actituds i aptituds. Serà, qui se'n senti.

No es pot entendre la nostra situació avui, sense entendre d'on venim. El nostre país ha estat històricament una porta d'entrada natural a través dels Pirineus dels fluxos migratoris del continent cap a la península i també un focus atractor de persones del nord i del sud cap a Catalunya que volien prosperar i millorar les condicions de vida de les seves famílies. Això es va donar durant el segle passat, i ha tornat a repetir-se durant la darrera dècada.

L'impacte social que ha tingut és enorme. Només cal ser conscient del creixement poblacional que hi hagut en un segle. D'una forma més "pràctica". Preguntem-nos quants de nosaltres tenim els dos cognoms catalans? Quants de nosaltres no tenim un o més parents que han estat immigrants. On més es veu és a Barcelona, però també l'impacte és gran a la resta de Catalunya.

Per què han vingut a viure al nostre país? Per necessitat o per millorar les seves condicions de vida o la de les seves famílies. Alguns també per la qualitat de vida, però això cal limitar-ho a la darrera onada i per uns col·lectius molt determinats de professionals.

Si als anys vint i després als seixanta del segle passat hi va haver dificultats per que la població autòctona i la nouvinguda es barregessin fruit de la quantitat de gent concentrada, la falta de serveis, la reticència i menyspreu d'uns i altres, etc. (llegiu "Els altres catalans" d'en Candel), fou la lluita col·lectiva i la renovació democràtica la que poc a poc va normalitzar i integrar als nouvinguts en una societat catalana amb unes grans mancances fruit dels anys de la dictadura del General Franco.

Avui, som els descendents d'aquests immigrants, nascuts ja a aquest país, el que ens l'hem fet plenament nostre, gràcies també als nostres pares i avis que amb el pas dels anys han arribat a estimar Catalunya més enllà de l'enyorança pels seus orígens. No tot s'ha fet bé, i els partits que han governat ja des d'una actitud paternalista, poc valenta o a vegades un ús i abús de la procedència de les persones, no han sabut arribar a alguns col·lectius que mai s'han arribat a integrar malgrat viure tota la vida a aquest país. Avui, la feina continua, però amb una complexitat afegida, la diversitat d'orígens i cultures que tenen les persones que han arribat durant aquest començament de mil·lenni a casa nostra, fruit d'un món globalitzat.

Un món globalitzat

L'arribada dels nous catalans procedents d'Europa, Amèrica, el Magrib i els països subsaharians, han donat un nou impuls a la nostra economia durant uns anys, però també han creat nous reptes educatius, culturals i d'integració a la nostra societat. És extremadament important l'acció de l'administració, però també la nostra per acollir aquestes persones que a vegades les trobem al pà, al café, a la caixa del supermercat, cuiden persones grans, fan de cangurs o potser realitzen tasques domèstiques a casa. I l'història es torna a repetir. Aquesta setmana vaig compartir taula en un sopar a Barcelona amb una de les regidores a govern i reconeixia la importància de l'administració crear pons entre les comunitats de nouvinguts i nosaltres, així com el repte encara no assolit de primar la integració a la proximitat dels nens a casa seva a l'hora de repartir-los per totes les escoles de la ciutat.

Aquests factors sociològics cal que els tinguem ben presents quan es vol plantejar qualsevol qüestió nacional, respectant els sentiments de les persones, la seva llengua primera - sense deixar de banda el català com a llengua comuna, i a seva cultura, no oblidant que tenim unes regles de joc que a les generacions més grans, els va costar molt d'assolir i que tots hem de defendre. No entenc algunes actituds que per una banda, reclamen drets pels quals no hi ha reciprocitat en els països d'origen, o que no respecten la llibertat o dignitat de les persones, però tampoc algunes actituds xenòfobes de persones que els seus pares han estat immigrants. No dic que sigui fàcil, però al final tots ens haurem d'entendre i respectar, deixant uns de banda alguns costums assumits als països de procedència, i acceptant els altres noves tradicions que amb el temps també farem nostres, adaptant-les a la nostra realitat, com hem fet al llarg de la història.

I què podem fer?

És important doncs que des de posicions independentistes, siguem sensibles i permeables a aquesta realitat que ens envolta a fi i efecte de millorar les relacions entre tota la comunitat. Mitjançant el coneixement i l'establiment de ponts de confiança mútua podrem canalitzar necessitats que cal cobrir i també fer arribar la nostra visió del país per modelar-lo, construir-lo i millorar-lo conjuntament pels nostres fills i nets.

Links:
Museu d'història de la immigració de Catalunya. http://www.mhic.net/
Tot un món. http://www.tv3.cat/totunmon
Karakia. http://www.tv3.cat/karakia


Proper post: és viable econòmicament la independència?