dimarts, 28 de juny de 2011

28 de juny. Recordant els avalots de 1969 a Stonewall.

Un any més durant aquestes dates torno a escriure un post sobre el 28 de juny. Intentaré ser breu per no fer-me reiteratiu (no ho he aconseguit). Fa molt temps que no segueixo, com feia abans tot el que es publica sobre polítiques LGBT, però des de que es va legalitzar el matrimoni ara fa uns anys, i els governs tant de la Generalitat com de l'Estat van tirar endavant una llei on hi caven tots els models de família, incloses les homoparentals, la columna vertebral dels objectius del moviment poden considerar-se assolits. Molts discreparan amb mi, però aquest va ser el punt d'inflexió per als homosexuals a aquest país, veure plenament reconeguts els seus drets com a ciutadans de primera i no de segona. Queda encara la normalització social. Pot sorprendre algú quan dos xicots o dues noies es fan un petó al carrer o van agafats de la mà. Més enllà d'això també perduren les vexacions i insults als patis de les escoles, més pel que han pogut sentir o aprendre els nens de casa o del seu entorn més proper, que per ells mateixos. Aquestes actituds han de corregir-se. Avui hi ha materials i prou informació per que els professors que siguin sensibles en l'educació de la diferència, eduquin tant els nens com als pares. En l'àmbit laboral, personalment no percebo rebuig, però caldria fer una enquesta ben feta per saber fins a quin punt s'ha avançat o no en aquest àmbit. És un paper que es podria fer des de l'àmbit sindical. Situacions de discriminació en poden haver, però quantes i on es produeixen més?

La situació internacional continua si fa no fa igual que l'any passat, amb la penalització i condemna a mort en molts països dels homosexuals, en alguns països de tradició islàmica, i també a països de la pròpia UE on es produeixen greus violacions dels drets humans i se'ns estigmatitza. Croàcia haurà d'eliminar qualsevol llei discriminatòria per poder-se integrar a la UE. Haurien hagut d'aplicar-ho també als que ja hi són a dins en el seu moment. Ara només queda la condemna del parlament Europeu i la denúncia al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Durant les darreres setmanes, les Nacions Unides han fet un pas endavant amb la primera resolució en identitat sexual i de gènere al Consell de Drets Humans, i als EEUU, l'estat de NY ha legalitzat també el matrimoni entre persones del mateix sexe. Per altra banda, hem sabut avui que la policia russa ha detingut 14 activistes LGBT a St. Petersburg. Mica en mica, esperem que el proper any sigui encara millor tant a casa com a l'estranger.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Comencen els actes de celebració del primer aniversari de la Consulta Popular per la Independència.


Ahir al matí van començar els actes del primer aniversari de la Consulta Popular per la Independència a Cabrils del 28 de febrer del 2010. La Pilar Llongueras, coordinadora de la Plataforma Cabrils Decideix, va ser l'encarregada de donar la benvinguda a tots els presents al Museu-Arxiu de Cabrils amb la presència de bona part dels membres organitzadors, voluntaris, amics i familiars, i agrair també a tots els participants a la consulta, i en especial als que van votar NO, els quals segons paraules seves “van entendre l'exercici de democràcia que la consulta representa”.

Per la tarda vam gaudir de la presència del Josep Manel Ximenis, membre organitzador de la Consulta Popular a Arenys de Munt, i un dels “pares de la criatura”, qui va presentar-nos el seu llibre “D'Arenys de Munt al cel”, editat per CIM Edicions. El llibre, escrit només en 5 dies el passat mes de juliol a Llançà, explica les seves vivències, tal i com ell les recorda, sobre el llarg procés per a la convocatòria de la consulta popular a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009.

La Plataforma Cabrils Decideix, mantindrà l'exposició oberta fins el dia 28 de febrer durant els propers caps de setmana. Els actes es complementaran amb un sopar popular de les JERC de Vilassar-Cabrils el proper dissabte 26 de febrer a les 21h. Amb la presència d'en Pere Aragonès i en Gerard Coca.

Horari d'apertura de l'exposició al Museu-Arxiu de Cabrils:

Diumenge 20 > de 11 a 13:30h
Divendres 25 > de 18 a 20h
Dissabte 26 > de 12 a 14h i de 18 a 20h
Diumenge 27 > de 11 a 13:30h
Dilluns 28> a les 20h. Acte de cloenda.

diumenge, 13 de febrer de 2011

Camí cap a la independència (I)

Aquest post vol ser el primer d'una sèrie amb la qual vull donar la meva visió personal d'on som i cap a on anem sobre l'eterna qüestió del futur del nostre país. Només vull descriure la meva percepció de la situació actual en una època d'incertesa social, econòmica i política que afecta de ple a milers de famílies. Un procés que serà llarg, amb entrevancs, poc interessant per a molts, allunyats de la política per desinterés o per desconfinaça que les males pràctiques d'uns pocs, empastifan la seriositat i rigor de la resta, amb vocació de servei a la comunitat i al país.

Actituds i aptituds. Serà, qui se'n senti.

No es pot entendre la nostra situació avui, sense entendre d'on venim. El nostre país ha estat històricament una porta d'entrada natural a través dels Pirineus dels fluxos migratoris del continent cap a la península i també un focus atractor de persones del nord i del sud cap a Catalunya que volien prosperar i millorar les condicions de vida de les seves famílies. Això es va donar durant el segle passat, i ha tornat a repetir-se durant la darrera dècada.

L'impacte social que ha tingut és enorme. Només cal ser conscient del creixement poblacional que hi hagut en un segle. D'una forma més "pràctica". Preguntem-nos quants de nosaltres tenim els dos cognoms catalans? Quants de nosaltres no tenim un o més parents que han estat immigrants. On més es veu és a Barcelona, però també l'impacte és gran a la resta de Catalunya.

Per què han vingut a viure al nostre país? Per necessitat o per millorar les seves condicions de vida o la de les seves famílies. Alguns també per la qualitat de vida, però això cal limitar-ho a la darrera onada i per uns col·lectius molt determinats de professionals.

Si als anys vint i després als seixanta del segle passat hi va haver dificultats per que la població autòctona i la nouvinguda es barregessin fruit de la quantitat de gent concentrada, la falta de serveis, la reticència i menyspreu d'uns i altres, etc. (llegiu "Els altres catalans" d'en Candel), fou la lluita col·lectiva i la renovació democràtica la que poc a poc va normalitzar i integrar als nouvinguts en una societat catalana amb unes grans mancances fruit dels anys de la dictadura del General Franco.

Avui, som els descendents d'aquests immigrants, nascuts ja a aquest país, el que ens l'hem fet plenament nostre, gràcies també als nostres pares i avis que amb el pas dels anys han arribat a estimar Catalunya més enllà de l'enyorança pels seus orígens. No tot s'ha fet bé, i els partits que han governat ja des d'una actitud paternalista, poc valenta o a vegades un ús i abús de la procedència de les persones, no han sabut arribar a alguns col·lectius que mai s'han arribat a integrar malgrat viure tota la vida a aquest país. Avui, la feina continua, però amb una complexitat afegida, la diversitat d'orígens i cultures que tenen les persones que han arribat durant aquest començament de mil·lenni a casa nostra, fruit d'un món globalitzat.

Un món globalitzat

L'arribada dels nous catalans procedents d'Europa, Amèrica, el Magrib i els països subsaharians, han donat un nou impuls a la nostra economia durant uns anys, però també han creat nous reptes educatius, culturals i d'integració a la nostra societat. És extremadament important l'acció de l'administració, però també la nostra per acollir aquestes persones que a vegades les trobem al pà, al café, a la caixa del supermercat, cuiden persones grans, fan de cangurs o potser realitzen tasques domèstiques a casa. I l'història es torna a repetir. Aquesta setmana vaig compartir taula en un sopar a Barcelona amb una de les regidores a govern i reconeixia la importància de l'administració crear pons entre les comunitats de nouvinguts i nosaltres, així com el repte encara no assolit de primar la integració a la proximitat dels nens a casa seva a l'hora de repartir-los per totes les escoles de la ciutat.

Aquests factors sociològics cal que els tinguem ben presents quan es vol plantejar qualsevol qüestió nacional, respectant els sentiments de les persones, la seva llengua primera - sense deixar de banda el català com a llengua comuna, i a seva cultura, no oblidant que tenim unes regles de joc que a les generacions més grans, els va costar molt d'assolir i que tots hem de defendre. No entenc algunes actituds que per una banda, reclamen drets pels quals no hi ha reciprocitat en els països d'origen, o que no respecten la llibertat o dignitat de les persones, però tampoc algunes actituds xenòfobes de persones que els seus pares han estat immigrants. No dic que sigui fàcil, però al final tots ens haurem d'entendre i respectar, deixant uns de banda alguns costums assumits als països de procedència, i acceptant els altres noves tradicions que amb el temps també farem nostres, adaptant-les a la nostra realitat, com hem fet al llarg de la història.

I què podem fer?

És important doncs que des de posicions independentistes, siguem sensibles i permeables a aquesta realitat que ens envolta a fi i efecte de millorar les relacions entre tota la comunitat. Mitjançant el coneixement i l'establiment de ponts de confiança mútua podrem canalitzar necessitats que cal cobrir i també fer arribar la nostra visió del país per modelar-lo, construir-lo i millorar-lo conjuntament pels nostres fills i nets.

Links:
Museu d'història de la immigració de Catalunya. http://www.mhic.net/
Tot un món. http://www.tv3.cat/totunmon
Karakia. http://www.tv3.cat/karakia


Proper post: és viable econòmicament la independència?

diumenge, 6 de febrer de 2011

Control del cinquer poder a l'acció del govern de la Generalitat

El diari Ara anuncia un nou espai a la seva web i la publicació periòdica del control de les promeses electorals de CiU abans de la seva arribada al govern.

Aquesta iniciativa, no la primera però, és encapçalada pel politòleg Jordi Muñoz. Muñoz, doctor en ciències polítiques per la UPF i investigador a la UAB, coordinarà un grup de persones que valorarà quantitativament 60 dels principals compromisos d'Artur Mas distribuïts per departaments i per la seva importància, havent de ser tots ells competències de la Generalitat de Catalunya. Una breu descripció acompanyarà el valor de cada indicador. No entrarà en valoracions sobre la seva idoneïtat ni en consideracions sobre les raons que puguin explicar o justificar els possibles incompliments del govern.

Experiències com aquesta ja s'havien posat en marxa a Catalunya anteriorment, com l'Auditoria Ciutadana de Ciutadans pel Canvi coordinat per en David Elvira durant els governs d'Entesa del president Maragall i Montilla. Instruments com aquests, més o menys desvinculats dels partits polítics, grups de pressió o d'opinió, possibiliten informar als ciutadans de l'avenç dels governs en l'acompliment de les propostes que van "prometre" als seus votants per assolir el govern. Altres latituds també disposen d'eines com aquesta, en trobem al Regne Unit, Estats Units o fins i tot a alguns països sudamericans. Caldrà doncs anar seguir-ne l'avenç dels indicadors un cop hagin passat els 100 dies de gràcia que tradicionalment es concedeix a tots els governs entrants.

Links:

Obameter: http://www.politifact.com/truth-o-meter/promises/obameter/
GOP Pledge-O-Meter: http://www.politifact.com/truth-o-meter/promises/gop-pledge-o-meter/
The Guardian coalition pledge tracker: http://www.guardian.co.uk/politics/interactive/2010/aug/12/coalition-pledge-tracker
100 canvis pel canvi: http://www.pelcanvi.org/100canvis/

diumenge, 30 de gener de 2011

Mine Vaganti

“Tengo algo que deciros...” en la seva versió castellana, és una tragicomèdia italiana, dirigida per Ferzan Ozpetek, dirctor també de "La hada ignorante",que podeu anar a veure aquest dies als nostres cinemes. Tommaso és el fill petit d'una família d'industrials de la pasta que s'ha llicencia en lletres d'amagat de la seva família a Roma. Ell vol ser escriptor. Poc abans d'un sopar important de la família amb els seus nous socis empresarials, li confessa al seu germà gran que no ha estudiat econòmiques com tota la família creu, el seu desinterés pel negoci familiar i que és gai. Aquest fet serà l'excusa que vol aprofitar per que la família el repudii i pugui continuar amb la seva vida en parella amb en Marco a la ciutat eterna. La sorpresa però arribarà quan en mig del sopar, quan ell vol anunciar la seva homosexualitat davant la família i els socis, el seu germà prenent la paraula provocarà un tomb a la seva vida.

Novament ens trobem davant una situació que sovint molts gais han hagut d'afrontar al llarg de la seva vida. Com dir-ho als pares. Dins l'ambient opressiu d'una petita ciutat de províncies de la catòlica Itàlia, amb tots els seus prejudicis, fa que aquesta pel·lícula pugui ser extrapolable fora de ciutats importants com Barcelona, Madrid, Paris o Londres on la comunitat gai hi està prou arrelada i l'ambient social és més obert. La confusió dels pares per afrontar-ho: ens ha enganyat, no se li notava, com pot ser, nosaltres no l'hem educat així, es pot curar? són algunes de les preguntes que pares d'avui i ahir continuen fent-se. Aneu a veure-la i passeu una molt bona estona.




Links:
Web oficial de la pel·lícula: http://www.tengoalgoquedeciros.es/
Crítica de TVE: http://www.rtve.es/mediateca/videos/20101224/dias-cine-tengo-algo-que-deciros-ferzan-ozpetek/972620.shtml

diumenge, 23 de gener de 2011

"Rumb a la independència" per en Xavier Rubert de Ventós.

Fa temps que vaig seguint les opinions d'en Xavier Rubert de Ventós sobre la relació de Catalunya amb España. Alguna vegada ha dit que “per abraçar-se amb algú, un s’ha hagut de separar”, i moltes altres idees que identifiquen aquest filòsof socialdemòcrata de soca arrel amb postures independentistes i alhora hispanistes.

Són molts els socialistes, filosocialistes, maragallistes, etc. als quals sorprenen les seves opinions cada cop que les expressa. El seu discurs encertat, matisat, integrador i allunyat tant del victimisme del “catalanet”, com de l'esquerra universalista. Aquesta, curta de mires, oblida que el futur de tots els pobles no passa per renegar d’un mateix sinó per construir un present que permeti un futur viable pels nostres descendents sense hipoteques, deixant-nos desenvolupar com a país lliurement. Una inversió a llarg termini per la qual hem de treballar tots plegats.

La primera vegada que vaig conèixer les seves opinions sobre l'independentisme – no coincident amb altres formes de nacionalisme excloent que encara alguns no han sabut sobrevindre o que volen aprofitar electoralment, va ser en unes declaracions seves a la pel·lícula de la Isola Passola a "Catalunya-Espanya" (veure vídeo de sota) que realment em van sorprendre. Sempre que veig el seu nom en un article d’opinió el devoro. I així ha estat també amb el seu darrer article aparegut a La Vanguardia del 22/01/2011 sota el títol “Rumbo a la independencia” i que subtitula “Si sólo os parece una lengua la que se habla en un Estado, vamos a dotar a Catalunya de un Estado, y todos contentos”. Un al final, ha d’acabar rient, per no plorar. Deixem-ho aquí, i bona lectura.

Links:
X. Rubert de Ventós. “Rumbo a la independencia”. La Vanguardia (22/01/2011): http://elcomentario.tv/reggio/rumbo-a-la-independencia-de-xavier-rubert-de-ventos-en-la-vanguardia/22/01/2011/







entrevista que li va fer l'Albert Hom a "El Club" fa un parell d'anys

dissabte, 22 de gener de 2011

Contra Corriente d'en Javier Fuentes-León

Contracorriente és una pel·lícula peruana ara ja disponible en DVD i que fa uns mesos estava a la nostra cartellera. El fill d'una família benestant de la capital (Manolo Cardona en el paper de Santiago) s'instal·la a una caseta a la platja d'un poble pescador. La seva sensibilitat artística reflectida tant en la fotografia com en la pintura, enceten els rumors entre vilatans sobre la seva homosexualitat. La por al desconegut i els prejudicis de la comunitat, fan que no sigui ben vist pels seus veïns. En Raul (Cristian Mercado), un pescador que espera un fill, és el seu amant, en una relació que més enllà de l'atracció sexual, amaga l'amor que entre ells ha sorgit.

Malgrat que el tema pot ser una mica recorrent en la filmografia gai de fa unes dècades fonamentada bàsicament en el drama i la tragèdia, destaquen també l'amor entre dos homes, la incomprensió de veïns, les pors a què diran, què pensarà la família, com amagar-ho, no assumir la situació i fins i tot la els sentiments davant la pèrdua. Aquesta cinta pot reflectir encara avui la situació que poden viure molts gais arreu del món, on són sistemàticament estigmatitzats, assenyalats, rebutjats socialment o fins i tot assassinats.

No sent una obra mestra, el director aconsegueix dels seus actors la caracterització de personatges contradictoris, ambivalents, en un context i situacions creibles, no tant per com és tractat Santiago en tota la cinta sinó en els sentiments i situacions que aniran transformant la vida d'en Raul i el seu entorn.

Web oficial de la pel·lícula: http://www.contracorrientelapelicula.com/