dilluns, 28 de juny de 2010

Un any més, el 28 de juny

El 28 de juny són commemorats per gais, lesbianes, trangèneres i bisexuals els fets que succeïren al pub Stonewell Inn la matinada del 28 de juny de 1969 a la ciutat de Nova York. Aquell dia, els clients i personal del bar d'ambient, van respondre a les vexacions que la policia metropolitana de la ciutat els tenia habituats. Quaranta anys després, després d'una llarga lluita social, els drets de gais i lesbianes han estat equiparats amb els de les persones heterosexuals. Si els Països Baixos va ser el primer estat a reconèixer el dret de les parelles homosexuals a casar-se el 2001, posteriorment va reconèixer el dret a adoptar conjuntament els fills biològics d'algun dels membres de la parella o el dret de les de criatures de filiació no biològica a ser adoptades per famílies homoparentals amb algunes restriccions. No va ser fins a l'any 2005 que a l’Estat Espanyol, primer algunes comunitats autònomes com Catalunya, reconeixien el dret de les criatures a ser adoptades independentment de l'orientació sexual dels seus pares, i posteriorment l'Estat equiparava els drets del matrimoni a les parelles del mateix sexe.

Fa unes setmanes recollia El Periódico de Catalunya les presumptes males praxis d'un senyor que a la seva visita privada, diuen que intentava que alguns dels seus pacients reorientessin les seves preferències sexuals de persones del seu sexe cap a persones del sexe oposat. La resposta de l'autoritat sanitària no s'ha fet esperar i ho està investigant com la consellera Marina Geli, i caldrà esperar als resultats dels informes tècnics per saber si aquesta persona ha incorregut en fets i pràctiques fora del que dicta tant el propi col·legi de metges. Com és ben sabut, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va retirar del llistat de malalties l'homosexualitat l'any 1990.

Són tanmateix sorprenents les declaracions al seu blog personal del dia 18 de juny d'enguany del secretari general d'Unió Democràtica de Catalunya, en J.A. Duran i Lleida, apel·lant a la llibertat de les persones a anar a la consulta d'un metge a corregir les seves tendències homosexuals. Si la homosexualitat no és una malaltia, què volem curar? Què volem corregir? De què ens hem de protegir? A què li tenim por? Totes les persones homosexuals hem hagut de passar un període de reflexió, autoacceptació i autoafirmació quan ens hem sentit agredits. Aquest procés pel qual algunes persones han necessitat ajuda terapèutica, no sempre ha estat fàcil i algunes persones hi han perdut fins i tot la vida pel context social o polític que els envoltava. Tenim capacitat d'elecció del color de cabell o de la nostra ideologia política, però no podem escollir a qui estimem o cap a qui ens sentim atrets sexualment. Anar contra la pròpia natura d'un mateix és reprimir-se, enganyar-se, pensar què diran els altres i en definitiva renunciar a ser plenament feliç. Algú pot dir que es pot ser feliç d'una altra manera. Sí que es pot, però deixes de ser tu mateix i que els altres et conegui tal com ets i com et sents.

Hem de concloure aquest post retent un homenatge als milers de persones que continuen arreu del món lluitant per que els seus drets siguin reconeguts, així com aquelles persones que són perseguides, jutjades, condemnades a presó o mort per la seva orientació sexual.


Links:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Aldarulls_de_Stonewall
http://es.wikipedia.org/wiki/Matrimonio_entre_personas_del_mismo_sexo
http://es.wikipedia.org/wiki/Adopci%C3%B3n_homoparental
http://es.wikipedia.org/wiki/Homosexualidad
http://ilga.org/

dijous, 24 de juny de 2010

Nouvinguts

Aquest ha estat el títol original d'un article meu publicat al número d'abril de "El Pelut", la revista de la Secció Local d'ERC a Cabrils.

Val a dir que d'ençà aleshores he llegit entre altres "Què pensa Josep M. Ballarín" entrevistat per Mònica Fulquet i amb els pròlegs dels presidents Maragall i Pujol i en Joan Laporta amb el qual puc discrepar i compartir algunes opinions sobre la immigració tant d'ahir com d'avui.

Com ja comento a l'article soc fill de catalans, però també net per part de pare d'immigrants andalusos de la primera onada del segle XX, aquells que van dedicar-se a construir el metro i l'exposició universal de Barcelona. Això fa que pugui entendre per converses amb el pare i els oncles què ha significat per molts dels nostres veïns deixar el seu país i veure nèixer als seus fills a Catalunya. Com Candel descriu a "Els altres catalans", aquests nens són ja catalans i creixeran anant a les nostres escoles, aprenent el català i en un entorn social amb tradicions velles i noves. Us recomano fervorosament la lectura d'ambós llibres. Poden ajudar-nos a entendre moltes coses i canviar alguns dels nostres prejudicis.

I ara l'article

Lluny de l'aïllament que s'hagués pogut tenir en el passat, Catalunya i Cabrils en particular està transformant-se novament amb l'arribada els darrers anys de nous conciutadans d'arreu del món. Durant el segle XIX van ser francesos, a començament del XX, murcians, a mitjans del XX vingueren andalusos i extremenys i ara els ha tocat als sud-americans, magribins, subsaharians, xinesos i europeus dels antics països de l'Est. L'impacte demogràfic, econòmic i també cultural ha estat novament molt gran, enriquint el nostre país com van fer els nostres avis i pares anteriorment.

La nostra percepció de l'encaix mutu està sent desigual, en funció del nostre entorn familiar, veïnal i laboral. Però serà a l'escola, al carrer i com els convidem a participar en les nostres activitats, festes i tradicions com poc a poc deixarem de veure'ls com a nouvinguts per a esdevenir, no només ciutadans d'aquest país, sinó també catalans.

Les darreres setmanes hem escoltat com a les comarques centrals s'han aixecat veus que carreguen contra els nouvinguts, oblidant no només que han estat necessaris pel creixement de Catalunya la darrera dècada sinó que han de ser també part de l'engranatge quan haguem superat la crisis econòmica. Altres, i molt més aprop, estan demanant l'aprovació de mocions als plens per que els ajuntaments entreguin el padró a l'administració de l'Estat, una mesura jurídicament més que discutible, i una posició hipòcrita. Són els mateixos que van mirar cap a una altra banda mentre van estar al govern de l'Estat, facilitaven així també treballadors amb sous baixos i condicions de treball precàries o insegures.

Ajudar-nos mutuament, conéixe'ns i respectar-nos ens farà forts, cohesionarà el país, sinó serà una oportunitat perduda que podem pagar cara d'aquí unes dècades, aprenem també dels errors dels altres.