diumenge, 11 de juliol de 2010

Catalunya Decideix?

Catalunya Decideix ha estat el títol de la xerrada que l'Eduard López, vicesecretari general de coordinació interna i acció electoral d'ERC va fer el passat dijous 1 de juliol a la sala de fusta del Centre Cívic La Fàbrica a Cabrils. Davant d'un auditori entre els quals hi havia també membres d'altres formacions i sensibilitats polítiques, va fer una primera valoració de la informació que ha proporcionat el Tribunal Constitucional que ha fallat aquesta setmana el recurs interposat pel Partit Popular, el “Defensor del Pueblo” i cinc comunitats autònomes a l'Estatut d'autonomia de Catalunya ratificat en referèndum pel poble català ara fa quatre anys. Malgrat encara no conèixer la sentència del Tribunal Constitucional, i en la seva opinió, “la situació és greu, i marca el final del model autonòmic”.

Els darrers anys

El procés estatutari es va iniciar per poder anar més enllà de l'estatut anterior, forçar el text constitucional, en una lectura àmplia que permetessin modificar les relacions de poder polític entre Catalunya i Espanya. ERC en va ser l'impulsor principal, abans que el president Maragall també se'l fes seu i iniciés el procés. Malgrat que Esquerra no aconseguí un text final satisfactori de l'Estatut i per això durant la campanya del referèndum va fer campanya pel NO, Esquerra va entrar al segon govern d'entesa de les esquerres entre altres raons per a desplegar-lo. Tot i les seves limitacions calia marcar-ne prioritats, una línia política d'esquerres i catalanista. I s'ha aconseguit. Alguns exemples recents i que tots tenim al cap han estat la llei de vegueries, la llei del cinema, o la llei de consultes populars.

Esquerra va apostar per un bon finançament per Catalunya, però novament el marc jurídic, el nou Estatut i la LOFCA fan que els resultats siguin limitats. L'acord aconseguit ha estat el millor que es podia assolir en aquest moment polític i per això Esquerra li va donar suport sense renunciar a que fos posteriorment millorat.

Situació actual

L'actitud del Partit Popular contra l'Estatut ha estat constant i com a arma per desgastar el PSOE a Espanya, durant tot el procés i s'ha servit d'un TC molt polititzat i deslegitimat èticament però no jurídicament. Ara el PP vol passar pàgina, però pesen molt els darrers sis anys de confrontació diària – boicots comercials, recollides de signatures, declaracions, enganys, etc. L'opinió pública no oblida, i les declaracions d'altres dirigents del PP tampoc hi ajuden.

El Tribunal Constitucional ha fallat, però fins que no hi hagi sentència no es sabrà exactament l'abast de la retallada, com afecta a les lleis desplegades, per exemple la possibilitat de tirar endavant la iniciativa popular sobre la independència acceptada per la mesa del Parlament les darreres setmanes.

Actualment però, el problema el tenen les forces de tradició catalanista – PSC, CiU, ICV i Esquerra, obligades a donar una resposta de país. Esquerra té una proposta clara, no hi pot haver res que estigui per sobre del que hagin votat els ciutadans de Catalunya. El pacte s'ha trencat i no ens deixen una altra sortida que la confrontació política i la independència.

És important doncs que el proper dia 10 de juliol, els ciutadans d'aquest país sortim a manifestar-nos, però no serà suficient per donar una resposta a l'Estat. Cal un gest de conflicte institucional, però ERC no pot estar sola. Tant el PSC com CiU hauran de ser més fermes. No pot quedar només en una resolució del Parlament. No seria una sortida digna. Malauradament, el conflicte fa por i les eleccions estan a la tornada de l'estiu.

El comentari

Com deia el lema del PSC per la campanya del 2006: “Fets, no paraules”. Aquesta ha de ser l'actitud de totes les forces polítiques catalanes davant la situació en la que ens hem vist avocats. Si l'Estatut s'havia vist com alguns com la renovació del pacte entre Catalunya i Espanya, aquest pacte s'ha trencat novament per una de les parts. Ja es va trencar després de l'intent de cop militar l'any 1981, i ara és el TC qui havent-se pogut inhibir o deixant “sine die” la seva valoració i sentència ha marca les noves limitacions del text: remarcant en la sentència la invalidesa jurídica del qualificatiu de “nació” per Catalunya, que ja coneixíem per figurar només al preàmbul, la indissoluble unitat d'Espanya, aspectes sobre la utilització de la llengua a l'administració i l'educació, el poder judicial a Catalunya, les competències del Síndic de Greuges, el maldestre finançament, etc. Cal explicar-ho bé a la ciutadania, amb exemples que pugui entendre. Què implica per ell aquesta retallada? Fins on els nostres representants polítics poden legislar al Parlament de Catalunya? És la sempre assignatura pendent, la pedagogia interna.

Només una resposta ferma, contundent de totes les formacions polítiques, més enllà d'una manifestació o una resolució del Parlament podrà ser entesa per les institucions de l'Estat sobre què ha significat el trencament del pacte entre Catalunya i Espanya. Només amb la confrontació el país podrà avançar. Ens hi juguem molt, i en aquest moment de crisis econòmica, més que mai. De les eleccions n'ha de sortir un nou Parlament, però la resposta ha d'arribar abans de que aquest s'hagi constituït.

Links:

Sentència del TC. http://www.tribunalconstitucional.es/es/resolucionesrecientes/Documents/SENTENCIA_RI_8045-2006.pdf

diumenge, 4 de juliol de 2010

Independentistes d'Esquerra

El passat divendres 25 de juny, vaig assistir a una conferència d'en Xavier Vendrell, director de campanya d'ERC al museu arxiu de Vilassar de Dalt, convidat pels membres de les JERC. Amb un aire distès, didàctic i amb un llenguatge plener, molt conscient de l'auditori que tenia, bàsicament adolescents, intentà i crec que ho va aconseguir, explicar quins són els fonaments polítics actuals d'ERC les aliances polítiques de les dues darreres legislatures al Parlament de Catalunya per constituir els dos governs d'esquerres i la seva posterior acció de govern.

On estem.

Sabem d'on venim, però on estem actualment? ERC és un partit d'esquerres, amb una forta consciència social, que vol vetllar per l'equitat, republicà, i secesionista o independentista, com li volguem dir. Els dos primers eixos ideològics no el diferenciarien d'altres formacions polítiques catalanes. En la nostra societat, poca gent es defineix com a monàrquic, i pocs entenen quines són les seves virtuts. A molt estirar alguns podríen definir-se com a juancarlistes com a agraïment a la postura presa l'any 81, però poc més.

Identitat

Si ERC no era un partit secesionista fins fa poc menys de dues dècades, el pensament polític al voltant d'aquest tema ha anat evolucionant per anar enxamplant la seva base social. Però expliquem-nos. Ja als anys 30, ERC on s'hi van aplegar diferents sensibilitats del nacionalisme d'esquerres de Catalunya (Macià, Companys, etc.) el component identitari va ser molt important. Aquest component també era vist per part de la immigració de l'època com a frontista, pel rebuig o menyspreu que podia generar cap als nouvinguts que no es sentien identificats pel missatge polític del partit de l'època, llegiu-ho a "Els Altres Catalans" de Francesc Candel. Malgrat que Esquerra ha l'ha conservat, i forma part encara dels seus pilars, la identitat (llengua, cultura, país – com el lema d'Òmnium Cultural), són els seus altres dos pilars els que ajuden actualment a entendre les bases ideològiques d'aquesta formació política: el benestar i el respecte als sentiments identitaris de tots els ciutadans de Catalunya.

Benestar

Amb més recursos es podria viure millor. Tothom pot entendre aquesta afirmació. Tothom pot entendre que amb més recursos els nostres fills i nets gaudirien de millors serveis públics de salut i educació. Ningú qüestiona que Catalunya com a estat independent que dins del marc de la UE lliurés part dels seus recursos, com fa Alemanya o França per ajudar als estats que ho necessitin a disposar de serveis i infraestructures. És però inaceptable lliurar els nostres impostos al govern central, per que en disposi lliurement, els gestioni no sempre eficientment i malgrat tenir Catalunya greus deficiències en infraestructures i socials – a Catalunya també hi ha gent necessitada, es titlli a la societat catalana d'insolidària. Amb els diners que no es retornen, el govern de Catalunya podria augmentar en un terç o més el seu pressupost. Calculem quantes escoles, aeroports, línies de tren podrien realitzar-se o com les empreses catalanes o les pròpies famílies podrien veure disminuida la seva pressió fiscal i permetria fer-les més competitives.

Respecte

El tercer pilar ideològic d'Esquerra, avui descansa també en el respecte identitari. Les migracions del darrer segle i de començament de l'actual fan de Catalunya un país on persones de diferents procedències, cultures i tradicions conviuen i treballen juntes per aixecar aquest país. És país dels seus fills i nets. El respecte als sentiments i identitat és fonamental. Molts catalans van emigrar a Mèxic i altres països americans després de la guerra civil. Molts d'ells han vist nèixer fills i nets a aquells països i s'han convertit en mexicans, argentins, xilens... i malgrat estimar Catalunya i continuar sent catalans, defenen i estimen el país que els va acollir. Es pot ser català i mexicà alhora. Per tant, si aquesta darrera afirmació és possible... per que no es pot ser espanyol i català alhora? Si el meu sogre que va nèixer a Múrcia es sent català i espanyol alhora, perquè no respectar-ho? El mateix passa amb els nouvinguts més recentment: argentins, colombians, equatorians, marroquins, algerians, polacs, romanesos, britànics, francesos, etc. No cal renunciar als origens per ser català i voler la independència. Tots hi tenim cabuda i tots podem entendre el per què la gent d'Esquerra vol la independència.

dilluns, 28 de juny de 2010

Un any més, el 28 de juny

El 28 de juny són commemorats per gais, lesbianes, trangèneres i bisexuals els fets que succeïren al pub Stonewell Inn la matinada del 28 de juny de 1969 a la ciutat de Nova York. Aquell dia, els clients i personal del bar d'ambient, van respondre a les vexacions que la policia metropolitana de la ciutat els tenia habituats. Quaranta anys després, després d'una llarga lluita social, els drets de gais i lesbianes han estat equiparats amb els de les persones heterosexuals. Si els Països Baixos va ser el primer estat a reconèixer el dret de les parelles homosexuals a casar-se el 2001, posteriorment va reconèixer el dret a adoptar conjuntament els fills biològics d'algun dels membres de la parella o el dret de les de criatures de filiació no biològica a ser adoptades per famílies homoparentals amb algunes restriccions. No va ser fins a l'any 2005 que a l’Estat Espanyol, primer algunes comunitats autònomes com Catalunya, reconeixien el dret de les criatures a ser adoptades independentment de l'orientació sexual dels seus pares, i posteriorment l'Estat equiparava els drets del matrimoni a les parelles del mateix sexe.

Fa unes setmanes recollia El Periódico de Catalunya les presumptes males praxis d'un senyor que a la seva visita privada, diuen que intentava que alguns dels seus pacients reorientessin les seves preferències sexuals de persones del seu sexe cap a persones del sexe oposat. La resposta de l'autoritat sanitària no s'ha fet esperar i ho està investigant com la consellera Marina Geli, i caldrà esperar als resultats dels informes tècnics per saber si aquesta persona ha incorregut en fets i pràctiques fora del que dicta tant el propi col·legi de metges. Com és ben sabut, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va retirar del llistat de malalties l'homosexualitat l'any 1990.

Són tanmateix sorprenents les declaracions al seu blog personal del dia 18 de juny d'enguany del secretari general d'Unió Democràtica de Catalunya, en J.A. Duran i Lleida, apel·lant a la llibertat de les persones a anar a la consulta d'un metge a corregir les seves tendències homosexuals. Si la homosexualitat no és una malaltia, què volem curar? Què volem corregir? De què ens hem de protegir? A què li tenim por? Totes les persones homosexuals hem hagut de passar un període de reflexió, autoacceptació i autoafirmació quan ens hem sentit agredits. Aquest procés pel qual algunes persones han necessitat ajuda terapèutica, no sempre ha estat fàcil i algunes persones hi han perdut fins i tot la vida pel context social o polític que els envoltava. Tenim capacitat d'elecció del color de cabell o de la nostra ideologia política, però no podem escollir a qui estimem o cap a qui ens sentim atrets sexualment. Anar contra la pròpia natura d'un mateix és reprimir-se, enganyar-se, pensar què diran els altres i en definitiva renunciar a ser plenament feliç. Algú pot dir que es pot ser feliç d'una altra manera. Sí que es pot, però deixes de ser tu mateix i que els altres et conegui tal com ets i com et sents.

Hem de concloure aquest post retent un homenatge als milers de persones que continuen arreu del món lluitant per que els seus drets siguin reconeguts, així com aquelles persones que són perseguides, jutjades, condemnades a presó o mort per la seva orientació sexual.


Links:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Aldarulls_de_Stonewall
http://es.wikipedia.org/wiki/Matrimonio_entre_personas_del_mismo_sexo
http://es.wikipedia.org/wiki/Adopci%C3%B3n_homoparental
http://es.wikipedia.org/wiki/Homosexualidad
http://ilga.org/

dijous, 24 de juny de 2010

Nouvinguts

Aquest ha estat el títol original d'un article meu publicat al número d'abril de "El Pelut", la revista de la Secció Local d'ERC a Cabrils.

Val a dir que d'ençà aleshores he llegit entre altres "Què pensa Josep M. Ballarín" entrevistat per Mònica Fulquet i amb els pròlegs dels presidents Maragall i Pujol i en Joan Laporta amb el qual puc discrepar i compartir algunes opinions sobre la immigració tant d'ahir com d'avui.

Com ja comento a l'article soc fill de catalans, però també net per part de pare d'immigrants andalusos de la primera onada del segle XX, aquells que van dedicar-se a construir el metro i l'exposició universal de Barcelona. Això fa que pugui entendre per converses amb el pare i els oncles què ha significat per molts dels nostres veïns deixar el seu país i veure nèixer als seus fills a Catalunya. Com Candel descriu a "Els altres catalans", aquests nens són ja catalans i creixeran anant a les nostres escoles, aprenent el català i en un entorn social amb tradicions velles i noves. Us recomano fervorosament la lectura d'ambós llibres. Poden ajudar-nos a entendre moltes coses i canviar alguns dels nostres prejudicis.

I ara l'article

Lluny de l'aïllament que s'hagués pogut tenir en el passat, Catalunya i Cabrils en particular està transformant-se novament amb l'arribada els darrers anys de nous conciutadans d'arreu del món. Durant el segle XIX van ser francesos, a començament del XX, murcians, a mitjans del XX vingueren andalusos i extremenys i ara els ha tocat als sud-americans, magribins, subsaharians, xinesos i europeus dels antics països de l'Est. L'impacte demogràfic, econòmic i també cultural ha estat novament molt gran, enriquint el nostre país com van fer els nostres avis i pares anteriorment.

La nostra percepció de l'encaix mutu està sent desigual, en funció del nostre entorn familiar, veïnal i laboral. Però serà a l'escola, al carrer i com els convidem a participar en les nostres activitats, festes i tradicions com poc a poc deixarem de veure'ls com a nouvinguts per a esdevenir, no només ciutadans d'aquest país, sinó també catalans.

Les darreres setmanes hem escoltat com a les comarques centrals s'han aixecat veus que carreguen contra els nouvinguts, oblidant no només que han estat necessaris pel creixement de Catalunya la darrera dècada sinó que han de ser també part de l'engranatge quan haguem superat la crisis econòmica. Altres, i molt més aprop, estan demanant l'aprovació de mocions als plens per que els ajuntaments entreguin el padró a l'administració de l'Estat, una mesura jurídicament més que discutible, i una posició hipòcrita. Són els mateixos que van mirar cap a una altra banda mentre van estar al govern de l'Estat, facilitaven així també treballadors amb sous baixos i condicions de treball precàries o insegures.

Ajudar-nos mutuament, conéixe'ns i respectar-nos ens farà forts, cohesionarà el país, sinó serà una oportunitat perduda que podem pagar cara d'aquí unes dècades, aprenem també dels errors dels altres.

diumenge, 7 de març de 2010

Les consultes per la independència, un exemple de democràcia i participació ciutadana.

Avui ja fa una setmana de la darrera onada de consultes per la independència al nostre país, el passat 28F, una de les quals va ser també realitzada a Cabrils amb un molt notable èxit de participació, un 20,7% sobre el cens de persones majors de 15 anys i empadronades a aquesta vila del Maresme. Com ja va passar a Arenys de Munt al setembre de l’any passat i a la tongada del 13D, no es va excloure cap ciutadà, fos quina fos la seva nacionalitat.

L’empenta dels voluntaris, els esforços de darrera hora, l’ajuda dels nostres veïns de Vilassar de Munt, i la participació dels nostres conciutadans, van fer que aquesta jornada sigui inoblidable per molts de nosaltres amb independència de les nostres tendències polítiques però amb un respecte inqüestionable cap a la democràcia.

Reaccions

“S’ha perdut la por” algú em deia. Una altra comentava “Jo vinc a votar i porto el meu net per què potser jo no podré fer-ho quan hi hagi un referèndum”. “És la primera vegada que puc votar” deia una jove. Les emocions durant tota la jornada van ser diverses, fins i tot a l’hora del recompte que va acabar amb un agraïment a totes les entitat, empresaris, comerços, partits, formacions polítiques, als conferenciants dels actes organitzats per la Plataforma, als mitjans, als voluntaris i per sobre de tot, als ciutadans de Cabrils que es van acostar a la sala del primer pis de la seu de la Societat La Concòrdia a exercir el seu vot.

L’anàlisi

El resultat de la votació però no reflecteix la realitat nostra realitat social d’aquesta vila i la resta del país. No ens enganyem. En un altre context, en una consulta vinculant on tots els agents són copartíceps – premsa, polítics, societat civil, ciutadans, farien que el resultat hagués estat diferent. Malgrat aquestes mancances, la voluntat dels organitzadors ha estat que totes les opinions hagin estat escoltades i tothom pogués exercir lliurement el seu vot.

L’èxit de les consultes rau en la capacitat organitzativa i l’esforç de centenars de voluntaris que durant mesos han estat treballant colze a colze, amb un únic objectiu, possibilitar l’exercici del vot en una consulta popular per la independència, no organitzada per les institucions, i amb el recolzament de la societat civil. És un acte participatiu, democràtic, sense apriorismes i amb una pregunta clara que la legislació vigent no permetria formular per via ordinària, és a dir, en un procés consultiu institucional. Només un canvi constitucional on s’eliminessin alguns articles sobre la unitat de l’Estat farien que la consulta fos possible, possibilitat avui més que dubtosa, per no dir impossible.

Un mal càlcul de l’administració de l’Estat durant la prèvia de la consulta d’Arenys de Munt, les declaracions d’uns i altres donant publicitat a la consulta, la intervenció de la fiscalia de l’Estat i les amenaces de “Falange Española” van donar la volada suficient per convertir un moviment local en un moviment nacional, i del qual tant la premsa com el món acadèmic internacional se’n fa ressò i és objecte d’estudi. El resultat dels organitzadors segurament van superar les seves pròpies expectatives. Més enllà de la participació, aquella jornada de ben segur entrarà a la història del nostre país i ha obert el camí a un procés que encara avui els partits polítics, la societat civil i la pròpia societat catalana no sap cap a on ens duu.

Les expectatives pel 13D van ser molt altes, i la dificultat de la seva organització va fer que la participació fos desigual, però no la il·lusió de les persones que les organitzaven i dels que hi van anar a votar. Però fou la picabaralla dels seus promotors el dia 14 que van deslluir la jornada i van fer perillar la il·lusió dels voluntaris. Una vegada més, la percepció de desunió de la societat catalana sobre els temes que necessiten major unitat van sorgir com tantes vegades abans. Oportunisme? Protagonismes? Posicionaments davant les properes eleccions al Parlament de Catalunya? Totes aquestes qüestions planen sobre el per què de reaccions d’uns i altres. Seran novament persones anònimes pel gran públic i ciutadans els que tornaran la il·lusió sobre les consultes.

I arribem al 28F, menys localitats han anat aquest cop a les urnes, un total de 77 en una època de l’any més dura, amb més fred, menor publicitat que les consultes anteriors i a mig camí de les consultes de localitats i ciutats més grans com Girona o Lleida. Amb major experiència i lliçons apreses per tothom, però amb la consciència d’aquestes dificultats i una llarga precampanya cap al Parlament. Passarà l’abril, després vindrà el juny i després ja veurem.



Fotos d'Àlex Puig

Links:

Plataforma Cabrils Decideix. http://www.cabrilsdecideix.cat/
Coordinadora Nacional per la Consulta per la Independència. http://referendumindependencia.cat/