Post jocs Olímpics de Beijing

Fa una setmana que han acabat els Jocs Olímpics de Beijing 2008. Durant tres setmanes hem pogut gaudir d’hores i hores d’imatges d’esports a través dels canals de televisió. La riquesa i varietat de l’oferta ha fet que en una hora o una altra, tothom hagi estat temptat a seguir alguna de les diferents disciplines i proves, executades pels millors esportistes del món.

Si els jocs han estat un èxit publicitari pel govern xinès, val a dir que no ha estat una assignatura senzilla fer-nos oblidar la violació dels drets humans que pateixen el gruix de la població xinesa i en especial d’aquells pobles que han estat envaits i sotmesos per la Xina. Fa uns mesos els mitjans de comunicació es feien resó de les protestes dels tibetans, malmetent la imatge que la Xina volia projectar com a país capdavanter. Malgrat les pressions i les denúncies internacionals, la repressió fou implacable.

Què en va quedar de tot això? Algunes amenaces, evidentment després no acomplides i una campanya d’Amnistia Internacional “Saps a què es juga a la Xina?”. Però val a dir que l’objectiu xinès s’ha assolit. La percepció que s’ha aconseguit ha estat la projecció de la Xina al món com un estat modern i amb un gran futur. Però a quin cost?

I ara Rússia

Russia intenta recuperar la seva influència en els pobles que havien conformat l’antic bloc soviètic, intervenint en conflictes regionals com han estat recentment Kosovo o Georgia. Per antigues aliances, situació geoestratègica o com a antics territoris de la república, aquests territoris han estat i són font de conflicte obert principalment amb els EEUU i col•lateralment amb els membres de la UE que discrepen en les seves posicions i reaccions que tenen importants interessos econòmics i estratègics. Rússia és avui un important proveïdor d’hidrocarburs d’alguns dels membres de la Unió i en depenen en bona part durant l’hivern per escalfar moltes llars.

Comparem situacions

A diferència de Russia, el procès d’adaptació xinès els darrers vint anys ha estat molt diferent del que va viure la disolta Unió Soviètica. La desaparició durant l’època bolxevic de les classes camperoles, la col•lectivització de les terres, la desaparició de la petita classe mitjana, el soterrament de la religió i antigues tradicions, van deixar la seva petjada en el poble rus i de les seves antigues repúbliques. Paradògicament, tot i la aparent democràcia que gaudeixen, el procés de tranformació de la “dictadura del proletariat” a l’economia de mercat ha estat probablement molt precipitat. Durant el procés, ha creat un conjunt d’oligarquies dels antics funcionaris i militars de l’estat que continuen mantenint les seves quotes de poder econòmic i polític en detriment de la població que continua vivint amb forces mancances. Només els més espavilats o corruptes han aconseguit obrir-se pas. Assassinats, extorsions i corrupció han estat l’ordre del dia les darreres dècades. Aquells que han gosat denunciar-ho en molts casos han estat depurats, assassinats. En cent anys Rússia passat d’un sistema monàrquic totalitari a una dictadura del poble, passant per la tirania, per acabar tornant-hi avui en dia. Qui mana més actualment, el president de la república o el primer ministre?

La Xina no ha seguit el mateix model. L’estat no s’ha democratitzat, sinó que el partit comunista s’ha adaptat als temps i les necessitats del món que l’envolta per anar transformat la societat xinesa cap a una economia de mercat, amb grans diferències entre el camp i les ciutats, però sense perdre el seu ferri poder. Continua restringint les llibertats dels seus ciutadans i oprimint a altres pobles, als quals espolia els seus recursos naturals i intenta assimilar.

Ha esdevingut una potència econòmica egemònica a la regió, fent ombra al Japó i Corea del Sud i alguns experts insinuen que desbanquin en un futur proper als EEUU com a primera potència mundial. Competeix amb els EEUU i Europa pels recusos en diferents regions del món, per a poder poder garantir-se el subministrament de matèries primeres per la seva emergent industria. Si EEUU ha buscat els seus recursos energètics a l’Orient Mitjà, la Xina els està buscant a l’Àfrica.

El joc continua obert, sempre ho ha estat.

Links:

Amnistia Internacional. Xina: http://www.es.amnesty.org/paises/china/ i http://www.amnesty.org/es/region/china
Amnistia Internacional. Campanya "Saps a què es juga a la Xina?": http://web.es.amnesty.org/china/
Amnistia Internacional. Russia: http://www.amnesty.org/es/region/rusia
CSIS. Estudis per Euràssia i Russia: http://www.csis.org/ruseura/
CSIS. Estudis per la Xina: http://www.csis.org/china/
Strategic Studies Institute for the U.S. Army War Collage per Europa i Russia: http://www.strategicstudiesinstitute.army.mil/europe-russia/
Strategic Studies Institute for the U.S. Army War Collage per la Xina:
http://www.strategicstudiesinstitute.army.mil/asia-pacific/
Real Instituto Elcano: http://www.realinstitutoelcano.org/wps/portal

Postals des d’Itàlia (III)

Recòrrer els pobles de la Toscana i l’Umbria recorda els paisatges d’algunes de les nostres comarques interiors. Fileres de xipresos s’arrangleren al llarg dels camins que condueixen als masos i dels cementiris, antic senyals de benvinguda des de temps immemorials i font de plàcides ombres que refresquen els tòrrids estius italians. Extensions d’oliveres i vinyes. Camps groguencs de blat i ordi segat, travessats per rengleres de bales cilíndriques de palla premsada.

La zona de Cianti dona nom a la denominació d’origen d’un conjunt de vins de la Toscana. Només un reduit número de cellers poden posar el segell del gall negre del Chianti Classico que els diferencia de la resta de vins de la zona. Els vins de Chianti es produeixen a partir de raims de la varietat sangiovese (en una proporció del 75 al 100%), tot i que pot contenir fins a un 10% de varietats afruitades com el Cabernet Sauvignon, Merlot o Syrah.

Desenes d’enoteques i botigues ofereixen per tota la regió ampolles d’aquests vins on poden ser catats, però com a casa nostra, també els grans supermercats disposen d’àrees on es poden torbar ampolles dels seus bons vins a preus més raonables.

Postals des d’Itàlia (II)

Arribem uns dies abans, però els preparatius ja estan llestos. Estendards i fanals de colors desmontables engalanen els barris, contrade, de la ciutat de Siena. Es respira ambient de festa. Desenes de joves i grans munten taules al carrer, altres preparen el menjar que compartiran durant aquesta jornada. Llegeixo a la guia que m’acompanya en aquest viatge, que la tradició obliga als sienesos ser batejats a l’esglèsia de la seva “contrade”, allí confirmen els sacraments i es casen amb un membre del seu barri. Endinsant-nos pels carrers, els crits i les riuades de gent ens apropen a la Piazza del Campo. Falten dos dies per que es torni a fer la cursa de cavalls, el Palio delle contrade. Només es corre dos dies a l’any. El primer durant el mes de juliol (palio di luglio), i el segon el 16 d’agost (palio dell'Assunta). Entrem a la plaça a través de les obertures sota les grades de fusta que en semicercle s’arramben als vells edificis. A l’altre banda, la catedral i el Palazzo Pubblico. Una font presideix la plaça, tot i que avui, milers de persones l’omplen i trepitgen la sorra sobre la que correran els cavalls i els seus genets.

Grups de joves s’apleguen i es saluden aferrats a cerveses. Alguns entonen cançons mentre surten dels bars o al voltant de les barres al carrer. Sortim del recinte i comencem a enfilar un carrer. Darrera, seguint-nos descobrim un nou grup de jovent. S’apropen cantant. Al davant un caball. Envoltant-lo i escortant-lo estandarts d’un color, el genet just darrera. El muntarà en la cursa sense sella ni brides. Fotos al seu pas. I s’allunyen mostrant l’animal pels carrers de la ciutat. Llàstima, no tornarem per la cursa, però esperem veure als diaris el guanyador.

El muchacho persa

Aquest llibre de Mary Renault, i que en la seva versió catalana es titula “El noi persa” ha estat tot un descobriment. La novela relata en primera persona i en forma retrospectiva la relació personal entre ell, Bagoas, i Alexandre el Gran. Bagoas, un jove eunuc persa, fill d’un noble de baix rang que és assessinat durant la seva infantesa, entra al servei de Darius III de Pèrsia anys després d’haver ser venut com esclau a un comerciant de Susa. Després de la desfeta persa davant els macedonis, Bagoas serà ofert al Gran Rei com a servent lliure. No passarà molt temps fins que s’iniciarà una relació afectiva entre ambós personatges que durarà tota la seva vida. Al llarg de tot el relat s’intenten transmetre sentiments i valors.

Com en totes les noveles històriques cal que ens preguntem: quins fets són reals i quins són ficció?. Això ho descobrireu en un annex que l’autora afegeix al final de llibre i en el que justifica alguns dels fets que marquen la història. Com en la meva lectura anterior, tot i les seves poc més de quatrecentes pàgines, és una novela que he devorat i que caldrà complementar amb una petita recerca documental posterior. Probablement farà que en un futur proper enceti la lectura de la trilogia Alexandros. El temps ho dirà.

campanyes d'Alexandre el Gran

Links:
Viquipedia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Alexandre_el_Gran

Alexander, d'Oliver Stone http://www.imdb.com/title/tt0346491/

Postals des d’Itàlia (I)

Sortint del túnels que travessen els Alps marítims al nord del país, ens apropem a la Toscana. Des de la llunyania es veuen reseguint la costa uns cims retallats, de color blanquinós. Podria tractar-se de neu, però de prop, les seves formes anguloses ens descubreixen les antigues pedreres de Carrara. Enormes blocs de marbre s’extenen al llarg de magatzems als costats de l’autopista, blocs que segles enrera van servir com a matèria primera pels centenars d’escultures que omplen els espais públics i privats de la geografia italiana.

Itàlia s’omple durant el mes d’agost de viatgers i turistes que trepitgen els carrers de les seves ciutats: Florència, Pisa, Perugia o Bolonya. Guia en mà, càmara fotogràfica digital penjada al coll, ulleres de sol, gorra al cap, polos i camisetes sense tirants, pantalons curts i peus descalços o coberts per xancles o bambes conformen l’uniforme bàsic del turista.

Escollim com a domicili temporal la ciutat de Florència. Travessada pel riu Arno, el casc antic està envoltat per una alta muralla i resguardada pel fortí de Belvedere darrera del palau Pitti, residència de la família Medicis, i la fortalesa de Basso a l’altra banda del riu. Plena de palaus i edificis renaixentistes, s’enganxen els uns als altres al llarg dels seus estrets carrers.

Una escultura de bronze s’aixeca davant del Palau Fizzi. Sobre un pilar de marbre, un’home nu alça una piràmide grabada amb inscripcions, tant alta com ell mateix. Unes decenes de metres més enllà el pont Vecchio, entre joieries i botigues de records, travessa el riu que divideix la ciutat. Mirant cap a la seva capcelera a la dreta, sobre un petit turó una torre al peu del parc que puja fins a la plaça de Michelangelo. A l’esquerra una galeria sobre una porticada condueix fins a la Galleria degli Uffizi, una de les pinacoteques més importants del món. Al final del carrer que envolta la galeria, una còpia del David de Miquel Àngel guarda l’entrada del palau Vecchio, seu del govern municipal. El seu original, a cobert, és preservat a la galeria de l’Acadèmia.

No lluny d’allí, un enorme edifici d’arrebossat marbre blanc, rosat i verd és envoltat per botigues de souvenirs i restaurants. A Barcelona o la Florència, els autòctons reconeixen els viatgers per convidar-los a entrar als seus comerços i oferir-nos els seus productes. Cues, cues i més cues per entrar a museus i a la catedral sota un sol abrasador.

Les dones amb peces més curtes – tirants i pantalonets – són convidades a cobrir-se amb llençols de paper o mocadors per no ofendre al creador en els llocs sagrats. La gent recorre les capelles, admiren els retables i contemplen la magnificència de les columnes que aguanten els arcs de la catedral. A fora, decenes de càmares apunten a la façana de Brunelleschi i el campanari de Giotto, descobrint-ne tots els seus racons. Altres es giren disparant contra una de les joies de la ciutat, la porta est del seu baptisteri, tallada per Ghiberti representant escenas de l’antic i nou testament i recoberta posteriorment per pa d’or.

Així són els dies en ple mes d’agost en qualsevol de les turístiques ciutats italianes.

“Tras los pasos de Adán”

Anava encara a l’escola quan la Lita em va deixar caure a les meves mans un d’aquells llibres que ajuden a replantejar-te les ensenyances de l’escola. El seu títol era “Ra”, la meva primera experiència amb les expedicions del noruec Thor Heyerdahl.

Geògraf i zoòleg de formació va esdevenir un reconegut etnòlec i aventurer. Heyerdahl va teoritzar sobre les migracions precolombines des de les costes de la Columbia Britànica i Perú cap a la Polinèsia. El 1947 iniciava una travessia des del port de Callao a Perú amb una canoa de joncs, la Kon-Tiki, que amb l’ajuda dels corrents oceànics el va portar fins als esculls de Raroia a la Polinèssia Francesa. Vint-i-tres anys més tard, després d’un primer fracàs amb la nau “Ra”, demostrava que era possible creuar l’Atlàntic des de l’Àfrica a Amèrica amb un vaixell de papir de disseny de dos mil·lennis enrere. Aquesta experiència obria la porta a possibles contactes entre navegants africans i els pobles americans, molt abans que Cristòfol Colom viatgés des de la Península Ibèrica fins al golf de Mèxic o que els vikings viatgessin des de Groenlàndia a les costes nord americanes.

Ara deu fer un any, remenant llibres a la botiga d’ocasions de la llibreria Robafaves, vaig trobar un llibre per 3€ que em va cridar molt l’atenció i que vaig comprar immediatament: “Tras los pasos de Adán”. El llibre recull en aproximadament tres-centes cinquanta pàgines, les memòries d’aquest científic. De lectura amena, resumeix les seves vivències i teories científiques al llarg dels seus 82 anys de vida.

Si us cau aquest o qualsevol dels seus llibres, llegiu-lo. És una bona i entretinguda lectura per aquestes dates. Una assignatura pendent, a veure si enguany aconsegueixo llegir-lo: "Dioses, tumbas y sabios" de C.W. Ceram. No us enganyo si us dic que fa vint anys que el tinc a la biblioteca. Ja us diré què m'ha semblat.

imatges de l'expedició Kon-Tiki de Thor Heyerdahl (1947)

Alguns links:
Museu Kon-Tiki d'Oslo: http://www.kon-tiki.no/Ny/Dok_eng/e_start.html
Biografia de Thor Heyerdahl: http://en.wikipedia.org/wiki/Thor_Heyerdahl