diumenge, 29 de juny de 2008

28 de Juny

Cada any, al voltant del 28 de juny, ciutats d’arreu del món treuen al carrer persones de totes les condicions per manifestar-se en les festes del Pride. Marxes multitudinàries com les de São Paulo, San Francisco, Amsterdam o de més modestes com les de Barcelona omplen els carrers per mostrar les diferents orientacions sexuals o de gènere.

El 28 de juny vol commemorar els aldarulls de Stonewall, una sèrie de conflictes violents entre la policia de la ciutat de Nova York i homosexuals i transgèneres durant cinc dies. Els primers aldarulls van començar el 28 de juny del 1969 poc després de quarts de dues de la matinada, quan la policia va fer una redada al Stonewall Inn, un bar gai del barri de Greenwich Village. Eren habituals fins els anys 60 que la policia fes redades periòdicament als locals gais. Identificaven a la gent que s’hi trobava i sovint els seus noms acabaven als diaris. Aquella nit va ser la primera vegada que un grup nombrós de persones s’oposava a ser arrestats.

Tot i que els moviments pro drets civils LGBT feia anys que intentaven canviar les coses, dins d’un context polític de canvi a la societat nord-americana (el moviment feminista, les protestes contra la segregació racial, l’oposició a la guerra del Vietnam i Argèlia) foren aquests fets els que van marcar un abans i després en l’imaginari de lesbianes, gais, bisexuals i transgèneres.

Un any més tard, i per commemorar aquell esdeveniment, la Gay Liberation Front (GLF) va organitzar una marxa des del Greenwich Village fins el Central Park on hi van participar entre 5mil i 10mil persones.

Han passat ja 39 anys des d’aleshores. Segons dades de febre d’enguany publicades per la International Lesbian and Gay Association (ILGA), durant la darrera dècada només 19 estats i 14 entitats subestatals han reconegut l’equiparació de plena de drets per a gais i lesbianes amb diferents fòrmules, el matrimoni o la unió civil entre persones del mateix sexe. 49 estats i 33 entitats subestatals disposen de lleis antidiscriminatòries cap a persones LGBT. Però el més preocupant continua sent l’existència 76 estats i 6 entitats subestatals on l’homosexualitat és perseguida penalment i 7 estats on es pot pagar amb la pena capital, persones que pel fet d’estimar o practicar actes sexuals amb persones del mateix sexe són jutjades i assassinades per l’estat.

Resta doncs molta feina per fer. Així com a casa nostra hem aconseguit que es reconeguin legalment els nostres drets, veiem amb preocupació la impunitat d’alguns estats en violar els drets humans pel simple fet d’estimar. Cal denunciar-ho, combatre-ho instant a les nostres autoritats que se’n facin ressò a totes les institucions i fòrums internacionals per a que aquells que no respecten els drets humans, els respectin, o siguin perseguits per la justícia internacional. Malauradament, aquest mecanisme encara és molt limitat gràcies també a alguns estats del mal anomenat “primer món” els quals juguen a una singular doble moral.

Stonewall:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Aldarulls_de_Stonewall
http://en.wikipedia.org/wiki/Stonewall_riots
International Lesbian and Gay Association (ILGA): http://www.ilga.org/countries.asp
Mapa sobre els drets LGTB arreu del món: http://www.ilga.org/map/LGBTI_rights.jpg
Amnistia Internacional: http://www.es.amnesty.org/temas/minorias-sexuales/sabias-que/

El mirador: 'A qui interessa la jornada de 65 hores?', per Ramon Llena

He llegit un article d'opinió al Dossier Econòmic d'ahir 28/06/2008 que m'ha semblat prou interessant com per a reproduir-lo en un post. Sense que assenti precedent us el transcric a continuació:

El mirador: 'A qui interessa la jornada de 65 hores?', per Ramon Llena

Hi ha notícies que sorgeixen esbiaixades i el debat sobre les 65 hores setmanals n’és una. De fet, que es treballin 65 hores setmanals crec que no interessa gairebé a ningú; tanmateix ha fet força rebombori. La Directiva 2003/88/CE regula la jornada de treball com a garantia de mínims a escala europea, cosa que els diferents estats han de respectar i poden millorar. S’hi fixa una jornada màxima de 48 hores cada set dies de mitjana. La legislació espanyola, que és l’efectivament aplicable, preveu una jornada de quaranta hores setmanals de mitjana anual. Fixa una jornada anual d’unes 1.800 hores, que enlloc no és previst que s’incrementi. La qüestió rau en la distribució d’aquesta jornada.

Tant la directiva com la llei espanyola possibiliten una distribució irregular quan hi ha acord col·lectiu i d’acord amb aquest, amb el límit dels mínims de descans entre jornades i setmanal. La reforma encetada per la Comissió Europea, per al que aquí ens ocupa, pretén que la distribució irregular es pugui també establir a través d’un acord individual, amb algunes garanties, entre les quals hi ha el límit màxim de 65 hores en set dies.

Es pot discutir si aquesta mesura és compatible amb la conciliació de la vida laboral i familiar, si disposa de prou garanties perquè el pacte sigui equilibrat o si és susceptible d’abusos, però no entenc que pugui tenir un interès general.

És recurrent la baixa productivitat del nostre mercat de treball, com també que tenim una de les jornades més dilatades d’Europa, i nombrosos estudis han relacionat aquests conceptes amb un resultat coincident: el temps de treball és inversament proporcional a la productivitat. Els tres països europeus amb jornades més curtes (Holanda, Alemanya i Bèlgica) són al capdavant dels índexs de productivitat, mentre que els tres països amb la jornada més llarga (Polònia, Portugal i Espanya) són a la cua. I la productivitat per hora cau d’una manera acusada a partir de la setena o vuitena hora. En canvi, la distribució irregular de jornada tendeix a l’increment de costos salarials per compensació a la major disponibilitat del treballador. Per tant, la rendibilitat és negativa.

D’altra banda, els límits d’horaris i jornades signifiquen mesures de seguretat i de salut laborals, ja que, a part dels efectes negatius més o menys difusos que té en la salut el treball en jornades llargues, amb repercussió diferida en els costos laborals, les jornades prolongades i l’efecte de cansament que generen són un handicap important per a la seguretat. El cansament redueix els nivells d’atenció i concentració, i relaxa l’autocontrol del treballador, amb el correlatiu increment de la sinistralitat. I els accidents de treball cada dia són mes cars a l’empresa: baixes prolongades amb manteniment de costos socials, increment d’inversions en seguretat, sancions administratives, recàrrecs de prestacions de Seguretat Social, indemnitzacions per danys i perjudicis.

Per tant, no acabo de veure l’avantatge d’ampliar la jornada diària o setmanal en el marc d’una distribució irregular si redueix la productivitat, incrementa els costos i disminueix els nivells de seguretat augmentant el risc d’importants costos addicionals. Potser en algun àmbit concret d’algun sector específic resultaria interessant, però no justifica tants escarafalls ni l’alteració de sistemes i garanties generals, ja que, a través de la legislació excepcional sobre jornades especials de treball, que ja existeix, es pot donar resposta adequada a necessitats puntuals i justificades.

Ramon Llena és Magistrat

Dossier Econòmic. 28 de juny-4 de juliol de 2008
http://www.dossiereconomic.com/leernoticia.asp?id=1712

Altres:
Entrevista a l'exconseller de Treball Josep Maria Rañé:
http://www.dossiereconomic.com/leernoticia.asp?id=1680

dijous, 26 de juny de 2008

Castellers a Xile

Fins fa un parell de setmanes no estava al corrent d’una experiència inèdita que s’està desenvolupant als barris de Lo Prado i Cerro Navia a Santiago de Chile. 30Minuts, el programa de reportatges que s’emet tots els diumenges a TV3, ens va mostrar un conjunt de persones dels barris humils de la capital xilena, al voltant de dues escoles que han format les primeres colles castelleres de l’estat sud-americà. Els docents, i les autoritats governamentals estan recolzant aquesta experiència i altres, per intentar crear espais socioculturals que afavoreixin la comunicació, participació i la transmissió de valors que han sabut identificar-hi.

Els Castellers de Vilafranca van viatjar a començaments d’enguany a Xile convidats pel govern xilè per recolzar aquesta iniciativa que també patrocinen. Després d’una actuació a Valparaiso, milers de persones van presenciar com s’aixecaven a la Plaza de Armas de Santiago alguns impressionants castells.

Sense caure en el cofoisme, l’experiència xilena ens hauria de servir a casa nostra per que les autoritats educatives recollissin el testimoni d’aquesta experiència per intentar aplicar-ho a les nostres escoles, no només com una activitat “folklòrica”sinó com un esport, amb el mateix esperit que han sabut transmetre els xilens als seus escolars. Potser hem d’aprendre de tant en tant dels de fora per reinventar-nos.

Links relacionats:

http://www.tv3.cat/p30minuts/30Item.jsp?idint=1208&item=reportatges
http://www.avui.cat/tec_ciencia/detail.php?id=19225
http://blocs.mesvilaweb.cat/xcapdevila
http://castellersdexile.blogspot.com/
http://www.vilaweb.tv/?video=4834

Junts! per Catalunya

La sala gran del Teatre Nacional de Catalunya es va omplir de gom a gom. Un centenar de persones van haver de quedar-se fora de la sala on Omnium Cultural va aplegar socis, ciutadans i representants d’entitats cíviques i partits polítics (ERC, CDC i ICV) per fer un crit unànim pel respecte al text estatutari que va ser aprovat per les Corts Generals després d’una profunda respatllada, la confrontació curterminista dels nostres polítics i la ratificació final del poble de Catalunya en referèndum.

Entre aplaudiments i crits per la independència, l’aforament recolzava les paraules del president d’Omnium, Jordi Porta i el seu vicepresident Vicent Sanchís qui va ser l’encarregat d’introduir els antecedents i el context que ha portat a l’acte presentat.

L’actual situació del tribunal constitucional, immers en una batalla política pel seu control entre el partit del govern i el primer partit de l’oposició, no fan esperar cap bon auguri. El desprestigi, els rumors de sentència durant el mes de juliol o agost en plena negociació del finançament de la Generalitat, fan que aquest organisme hagi perdut tota credibilitat de cara a l’opinió pública catalana.

El recolzament d’alguns partits polítics, per convenciment o per conveniència, ha posat novament de relleu algunes absències. La poca visió del PSC-CpC, malgrat ser conseqüents amb la seva línia política, posa novament de relleu la divisió dels polítics catalans. Com era d’esperar, tant el PP com Ciudadanos no van recolzar tampoc l’acte, però per causes prou conegudes.

Links:

Convocatòria de l’acte: http://omnium.cat/juntspercatalunya/index.htm
Video de l’acte: http://www.vilaweb.tv/?video=5305
Parlament d'en Jordi Porta: http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/portaomnium.rtf

A la premsa:

Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2910168&p_edi=mequinensa
El Punt: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2910796
Diari Avui: http://www.avui.cat/article/mon_politica/34185/omnium/critica/la/manca/consens/politic/contra/constitucional.html
El Periódico de Catalunya: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=521638&idseccio_PK=1008&h=
El País: http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Omnium/llama/cuestionar/Tribunal/Constitucional/elpepiespcat/20080620elpcat_6/Tes/

Disculpes... per què?

I tornem-hi, aquest cop ha estat l’empresa de salses Heinz qui ha retirat un anunci de les pantalles de televisió britàniques i s’ha disculpat després que arribessin dos centes comunicats que qualificaven un dels seus spots on apareixen dos homes besant-se com a “ofensiu i inapropiat”. Segons el diari The Guardian, on ha aparegut la notícia publicada, alguns pares s’han sentit “incòmodes” al haver d’explicar als seus fills el significat d’aquest acte d’afecte.

Sorprèn com a aquestes alçades, un conjunt de ciutadans es poden sentir ofesos per una imatge tant inofensiva com el petó entre dos homes o dues dones. A començament del segle XXI, és incomprensible com aquestes imatges poden resultar impactants per alguns col·lectius de persones al nostre continent. Com una empresa com Heinz no té la valentia de fer pedagogia social un cop han analitzat el possible impacte que pugui tenir la seva campanya? Per què ha de disculpar-se? Què hi ha de dolent?

Encara hi ha molt camí per recórrer a banda de l'equiparació legal de drets, i aquest n’ha estat un bon exemple.



Links relacionats:

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=521268&idseccio_PK=1021
http://www.guardian.co.uk/media/2008/jun/24/asa.advertising