diumenge, 17 de febrer de 2008

Què fer si…?

No descobrim res de nou quan diem que el català és una llengua feble al nostre país i a tots els territoris on històricament s’hi parla. Avui, El diari El Punt feia entrega d’un fulletó i una edició de la Plataforma per la Llengua molt interessant: “Què faig si…? Alguns suggeriments que poden ser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català.” La publicació, amb un tiratge en la seva tercera edició de 100.000 exemplars, s’estructura en 5 apartats:

  1. Converses i diàlegs amb persones que no ens parlen en català.
  2. Dèficits en la presència del català en diversos àmbits i serveis, i com reclamar-los.
  3. Dades sobre el català i arguments sobre la seva importància.
  4. Dubtes de quan i on ens podem adreçar en català, que podem fer per millorar-ne l’ús i com justificar la nostra identitat lingüística en determinades situacions.
  5. On adreçar-se per fer una reclamació oficial i informar-se sobre què podem denunciar.

No recordo si era aquesta setmana o l’anterior, en el programa de Joan Barril, “El Cafè de la República” es feia ressò d’un missatge que corria per la xarxa sobre un suposat immigrant estranger i la seva percepció sobre la nostra autoestima per la llengua catalana. La conclusió a la que arribava és que no ens l’estimem prou ja que no ens costa massa a passar-nos a la llengua castellana quan algú té un aspecte estranger, suposant que no és capaç d’entendre, en comptes de crear-los la necessitat d’aprendre-la per a entendre’ns. És ben cert, només cal que entrem a qualsevol establiment comercial on veiem una noia o un noi sud-americà. Com t’hi dirigeixes? I quan vas al basar xinès del costat de casa, no t’has fixat que els fills dels amos parlen perfectament el català quan t’hi dirigeixes?

Enllaços:

Un ha d’acceptar el que és i intentar ser feliç

Fa unes setmanes, vàrem tornar a quedar en poc menys de tres mesos, els antics companys d’escola. Alguns d’ells no els havia vist des de feina ben bé una quinzena d’anys, sinó més. Es van afegir a la cita en Gregorio, antic director de l’escola i la Montse, qui havia estat la nostra tutora durant la segona etapa de l’EGB.

Sembla mentida, però tot i passar els anys, l’haver compartit deu anys de la nostra vida fa que es formin un tipus de lligams que sent més grans, és molt més difícil d’establir amb un grup tant nombrós de persones. Vam ser també un curs atípic, segons els nostres mestres.

Com no havia de ser d’una altra manera vam anar a sopar i a divertir-nos unes hores plegats, sense parelles ni fills. Si, fills, perquè un dels moments més entranyables va ser la ronda de fotografies d’uns quants de nosaltres, que ja són pares d’una o dues criatures.

En Miguel, company de pati durant molts anys, i que ara exerceix professionalment com a psicòleg em va manifestar que havia llegit aquest blog i que l’havia arribat a recomanar a alguns dels seus pacients. Certament no ho esperava. No m’ho va explicitar, però vaig suposar que era a causa d’alguns dels posts que he escrit sobre la meva orientació sexual.

Haig de confessar que m’afalaga i intentaré explicar-vos algunes de les meves experiències per si us poden ser d’utilitat. Compte perquè el que ara us diré pot semblar contradictori amb aquest punt. M’explicaré. Cadascú de nosaltres s’enfronta a aquesta situació d’una manera diferent, i val a dir que cap experiència és reproduïble. Dit d’una altra manera, les solucions que jo hagi pogut trobar, condicionat al meu entorn personal, familiar, amics o laboral no té perquè ser igual a les teves. Només tu pots saber com cal encarar aquests sentiments, les diferents situacions a les que faràs front, i com canalitzaràs cadascuna d’elles.

La meva sortida de l’armari no va ser un procés ràpid ni fàcil. Va ser un procés de reflexió, autoaprenentatge i autoacceptació, molt lent, i no vaig poder encarar-lo realment fins que vaig estar del tot preparat. Ja fa deu anys de la meva primera verbalització. Primer m’ho vaig haver de dir en veu alta a mi mateix, i després verbalitzar-ho als meus amics. I el cert és que ha estat la millor decisió que he pres a la meva vida. Torno a repetir-ho. No va ser un procés ràpid ni fàcil.

La pitjor època va ser a partir dels 15 o 16 anys en la qual va coincidir l’adolescència, el despertar sexual i qüestionar-me’n quins eren els meus sentiments cap als nois i les noies. Soc del parer que em vaig sumir en una mena d’estat “depressiu” i “obsessiu”, tot i que molt íntim, del qual només jo n’era conscient. Va afectar les meves relacions personals i els estudis durant uns quants anys. Qui era jo? Eren normals els meus sentiments? Com reaccionava el meu cos davant de les persones per les que em sentia atret sexualment? Quins eren els sentiments cap a aquestes persones? Com canalitzar-los? No era senzill quinze o vint anys enrera, sobre tot a aquella edat. S’ajuntava també l’accés a la informació, i encara hi havia una homofòbia social molt forta. Això no vol dir que encara avui a les escoles les criatures no continuïn insultant-se dient-se “marica” o “maricó”. Les criatures no reflecteixen una altra cosa que allò que aprenen a casa, a la televisió o d’altres nens de la seva edat o més grans.

Recordo un any d’institut on un exalumne va venir a l’institut. Ell tindria cap a vint anys. Era membre del FAGC. N’havia sentit a parlar, i va dir obertament que era gai. Aquella tarda seria el ponent d’una conferència a la sala d’actes de l’institut sobre homosexualitat. Tot i interessar-me el tema, no hi vaig anar. No vaig voler sentir-me assenyalat. Anys després, pensant en aquella jornada, penso que va ser una oportunitat perduda. Potser per un jove no va ser el format adient. No només per mi, sinó per tots els alumnes de l’institut. Per què ho dic? Doncs per què temps més tard, un 15 de maig, dia internacional de la dóna treballadora, ens van convidar a tots a anar a la sala de dibuix per escoltar a una assistent social que ens va fer un curs sobre sexualitat, i utilització de mètodes de prevenció de l’embaràs. Una de les classes més profitoses de la meva vida, només superades pels tallers de salut sexual de Stop Sida.

Reprenem la història. Van anar passant els anys, la societat també estava canviant, la informació sobre l’homosexualitat era cada cop més accessible. Començaven a sortir debats a la tele sobre l’homosexualitat. En recordo un a “La vida en un xip”, presentat per en J.M. Puyal a TV3. Vaig empassar-me’l de dalt a baix. No era freqüent parlar-ne obertament a la televisió sense dramatització. Anys més tard coneixeria algunes de les persones que hi van participar.

No fou però fins als vint i llargs que vaig deixar-me de punyetes i finalment, després d’acceptar-ho en la meva més estricta intimitat, és a dir, jo mateix i amb mi mateix que vaig poder donar el pas, primer amb els meus millors amics i més tard amb la família més propera.

Des d’aleshores la meva vida va canviar molt. Començant per la meva implicació en el moviment LGBT, tant de forma interna, fent de voluntari als serveis de la Coordinadora Gai-Lesbiana com davant dels seus òrgans de govern i en les meves minses relacions institucionals. És una etapa de la meva vida de la que em sento molt content i orgullós d’haver-hi col·laborat. Ho deixo per un altre post.

La nostra societat ha canviat molt des d’aleshores. S’ha assolit l’equiparació de drets, però encara no del tot la normalització social. És una feina molt més lenta. Jo no em vaig arribar mai a imaginar que veuria que ens podíem casar i adoptar criatures. Aquesta legislatura ha estat per al moviment LGBT, històrica.

Però més enllà d’això, la gran quantitat d’associacions tant per joves, universitaris, immigrants (amb una problemàtica diferent), pares i mares de gais i lesbianes, famílies homoparentals, esport, lleure, educadors, professionals i empresaris o fins i tot policies, fa que poc a poc, tant aquells que no porteu massa bé la vostra homosexualitat, com aquells que ja ens vam treure de sobre aquest pes que ens condicionava la nostra vida, puguem relacionar-nos amb altres gais i lesbianes en espais més enllà dels locals d’ambient o les saunes.

He conegut gais i lesbianes de tot tipus, joves, de mitjana edat, vells, solters, casats, divorciats, excapellans, amb fills o sense. Hi ha de tot, però tothom, a la seva manera intenta viure-ho de la millor manera que sap. Alguns no sortiran mai del tot de l’armari o portaran una doble vida, tot i que per mi no és una opció. Soc del parer que un ha d’acceptar el que és i intentar ser feliç. La vida és massa curta. Però com ja he dit abans, cadascú ha de valorar quina és la seva situació i com ho vol viure.

diumenge, 10 de febrer de 2008

L’educació un debat nacional i estatal

Fa dies que tinc pendent tornar al tema de l’educació. Encara no ha començat la campanya electoral i tot fa pensar que novament l’educació serà un dels temes estrella.

La llengua

El tema de la llengua ha tornat a sortir com ja hem comentat en posts anteriors. El PP embolcallant-se de la bandera i esgrimint la llibertat com a valor suprem per a demanar-nos als catalans que canviem el nostre model educatiu, model garant de la integració i convivència de la nostra societat. No perdré més temps a comentar-ho ja que el propi parlament s’ha pronunciat a mitjans de desembre davant de l’entrada d’una iniciativa popular que apuntava en aquesta via.


Encerts i desencerts

Els darrers mesos hem vist un conjunt de propostes del departament d’educació de diferents tipologies:

Capacitació i docència d’algunes assignatures en anglès, la sisena hora, noves metodologies d’ensenyament del català a l’escola, els centres provisionals per a nouvinguts i moltes altres iniciatives que poden ser més o menys encertades.

No hem d’oblidar però alguna entrebancada com els informes PISA o l’informe publicat per la Fundació Bofill sobre el nivell de coneixements dels nostres joves.

La darrera proposta, i que ha desencadenat la convocatòria de vaga per part dels sindicats majoritaris d’ensenyament del dia 14 de febrer, ha estat la presentació del document base de la nova llei catalana de l’educació (LUC). Els sindicats reclamen que es retiri, considerant que s’aparta dels acords del Pacte Nacional per l’Educació.

Pols entre el departament i els sindicats de professors i mestres

Un dels aspectes més criticats del text ha estat la seva ambigüitat de redacció sobre aspectes com les formes de gestió de la xarxa de titularitat pública, l’abast de l’autonomia dels centres i equips directius o el paper de les administracions més properes, els ajuntaments.

No sabem quin serà el nivell de seguiment de la convocatòria, però de ben segur no és bó per ningú arribar a aquesta situació. El conseller Maragall es defèn considerant el document com un text obert, a discutir amb tots els agent. Durant una intervenció a l’espai Àgora, organitzat per Ciutadans pel Canvi, CpC, va considerar el pols iniciat amb els sindicats com un afer pròpi de les seves pròpies dinàmiques i de la gesticulació lícita dels seus líders, més enllà dels continguts, posant com a exemple CCOO.

Cal anar en compte, no caure en la demagògia en aquest debat. La percepció que moltes vegades s’ha transmès en altres convocatòries sindicals, i en altres sectors s’ha vist des de la població general com a una resposta corporativa, lícita, que només respon a uns interessos propis que afecta a la vida de moltes famílies.

Independentment del que succeeixi el dia 14 de febrer, caldrà seure i tornar a tirar ponts d’entesa per treballar sobre el text per a garantir la qualitat de l’educació, la responsabilitat dels centres i dels docents sobre els resultats dels seus alumnes, la formació i el reconeixement de la feina dels seus professionals.

Se li podran retreure moltes coses a la conselleria, però la percepció que dona és que encara els problemes del sistema.

Ernest Maragall.: «Pensar que volem privatitzar les escoles i instituts és una autèntica barbaritat
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/entrevistes/index.html?p_idcmp=2733291
Ferran Ferrer.:
«És un error identificar l'autonomia de les escoles amb la privatització
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/entrevistes/index.html?p_idcmp=2697245
USTEC-STEs
http://www.sindicat.net/
FE-CCOO
http://www.ccooensenyament.net/
FETE-UGT
http://www.feteugt.net/
ASPEC. Sindicat de secundària
http://www.aspepc.cat/

El liberalisme de Mariano Rajoy

Mariano Rajoy no deixa de sorprendre’ns a poques setmanes del començament de la campanya electoral per les legislatives a les corts generals. Si fa uns dies vèiem com PP i PSOE entraven de ple en les subhastes per qui rebaixaria o deduiria més diners en les declaracions de l’IRPF, passant pel que Rajoy anomena arguments “liberals” – espanyols, sobre els drets dels pares a escolaritzar els nostres infants tant en castellà com en català, ara li toca a immigrants, l’avortament i els homosexuals. Ahir es feien ressò tots els mitjans de comunicació de les declaracions que ha fet el candidat del PP a la presidència del govern de l’Estat al diari gratuït 20minutos sobre aquests temes.

“En el matrimonio gay esperaré al recurso del Tribunal Constitucional, pero lo que nunca voy a hacer es restringir ninguno de los derechos que establece la ley porque mi discrepancia es en el tema del matrimonio”.

És a dir, el que no li agrada és com es diu una forma jurídica civil, que dóna cobertura legal a uns drets i deures entre dues persones que s’estimen, que són del mateix gènere i que coincideixen exactament amb la que regula la relació civil entre un home i una dona. Si són iguals els drets i deures, per què dir-li d’una altra manera?

I quan li pregunten sobre si respectaria el dret d’adopció de les parelles homosexuals: “El (derecho) de adopción no, no estoy de acuerdo. Yo lo cambiaría, sí; les quitaría el derecho.”

Mai el moviment LGBT ha defès el dret dels homosexuals a adoptar criatures, sinó el dret d’aquestes a créixer i desenvolupar-se en un ambient on es sentin estimades, independentment de l’orientació sexual dels seus pares o mares. No m'equivoco si dic que avui hi ha una gran diversitat de models familiars: famílies monoparentals, famílies on els pares s’han divorciat i s’han tornat a casar – és a dir, amb més d’un pare o mare, vidus i vídues, etc. Són millors aquests models que el model tradicional? Caldria treure-li la patria-potestat a una vídua per que la criatura no té un home a casa que li pugui aportar el model masculí per al seu desenvolupament afectiu? Un dels problemes que la llei aprovada pel congrés dels diputats durant aquesta legislatura ha volgut resoldre ha estat la indefensió de moltes criatures, descendents biològics per exemple d’una mare lesbiana on la seva parella no podia adoptar als fills de la seva parella. Davant de la mort de la mare biològica, els avis o els familiars directes passaven a tenir-ne la custòdia i no la persona que exercia de progenitor. Però anem més enllà, quin argument de caràcter social podria esgrimir-se per impedir que dos gais o dues lesbianes no puguin educar a una criatura? L’estigmatització? Fa 20 anys els fills de pares divorciats no eren habituals a les aules, quants n’hi podem trobar avui dia? I ho trobem anormal? No.

El català a les escoles oficials d’idiomes a Andalusia.

I aquesta setmana també tornem al tema estrella, la llengua. La notícia de Manuel Chaves d’incloure en el seu programa electoral promoure l’ensenyament de català, euskera i gallec a les escoles oficials d’idiomes d’Andalusia ha aixecat molta polseguera. Els arguments esgrimits potser no són els més adients, i han estat criticats per l’oposició, però la reacció del PP, no es pot qualificar d’una altra manera que esperpèntica.

Javier Arenas demanava la retirada del programa electoral del PSOE perquè “pone en riesgo la igualdad de derechos”. De qui? I Mariano Rajoy apel·lant al seu ja tradicional “sentido común”, qualificava la iniciativa de “ilógico” que s’estudiï català, euskera i gallec a les escoles oficials d’idiomes. No siguem beneits, evidentment un dels criteris de contractació a les empreses pot ser el coneixement de la llengua, sobre tot si té relació amb les administració en els territoris on és oficial o si es vol emigrar i treballar de cara al públic, o es que si es viatgés a Amsterdam no aprendríem el neerlandès. D’igual manera, no pot ser un requisit el coneixement de l’alemany per un càrrec directiu a una de les empreses del grup Volkswagen o el francès si treballa a Alstom?

Si no es poden oferir i ensenyar les llengües cooficials, en les escoles oficials d’idiomes on aquestes no ho són, on s’hauria de fer? I com es pot defendre l’ensenyament obligatori de l’anglès i no defendre la possibilitat d’aprendre el català, euskera o gallec en un centre educatiu de l’administració?

No tot el que diu el senyor Rajoy és incoherent, però el meu concepte de liberal em fa l’efecte que no coincideix amb el seu i el del seu partit. Caldria que es preguntés, on està la coherència del seu discurs i on acaba la seva llibertat. On considera creu que comença la meva per a que ens digui als ciutadans que no pensem com ell, com hem de viure la nostra vida sense que això impliqui cap perjudici cap al comú.

Entrevistes a Mariano Rajoy:

http://www.20minutos.es/imprimir/noticia/346449/
http://www.20minutos.es/imprimir/noticia/346521/

Sobre el català, euskera i gallec a les escoles oficials a Andalusia:
http://www.elpais.com/articulo/andalucia/PP/ataca/Andalucia/clases/idiomas/imparte/gobierna/elpepiespand/20080206elpand_4/Tes