dijous, 27 de desembre de 2007

Després dels informes de la Fundació Jaume Bofill i PISA.

Fa unes setmanes esclatava la polèmica sobre l'estat del sistema educatiu a casa nostra. La publicació de l'informe sobre "L'estat de l'educació a Catalunya. Anuari 2006-2007" de la Fundació Jaume Bofill, la filtració dels resultats de l'informe PISA 2006 publicat per la OCDE, feien saltar definitivament totes les alarmes. Els diaris n'han anat plens d'editorials, opinions, articles intentant donar explicacions de com hem arribat a aquesta situació, però a ningú ens ha de venir de nou. El departament d'educació, amb el conseller Maragall al capdavant va fer públic un pla de xoc, la presentació de la nova llei sobre l'educació i més recentment, ha anunciat la recuperació de l'antic sistema de puntuació decimal (de 0 a 10) i l'escala de suspès a excel·lent tant a la primària com a la secundària, que a ningú ens hauria d'escandalitzar. Cap de nosaltres, i parlo dels majors de 30 anys ha sortit traumat, tot i que alguna associació de pedagogs pensi que suposa un retrocés. Tots, i especialment en la nostra vida laboral, estem sotmesos a avaluacions contínues i assoliment d'objectius, als quals tenim lligat part del nostre sou. Això ajuda a que ens esforcem dia a dia per superar-nos.

Fa anys que qui més qui menys, i no cal estar molt relacionat amb el món educatiu, érem conscients que alguna cosa estava fallant. Parlant amb amics i familiars tots coneixíem l'estrepitós augment del fracàs escolar. A ningú li estranya ara que els nens suspenguin més de tres assignatures, o que una bona part dels alumnes d'una classe hagi de repetir. No soc massa gran, i a l'època que estudiava EGB, i d'això no fa tants anys, suspendre una assignatura era vist com una vergonya. Evidentment hi havia companys a qui no se li donava bé una matèria, però el que anomenem avui dia fracàs escolar era molt menor i el teníem associat a dos tipus d'alumnes, el que no li agradava estudiar, i per tant no feia l'esforç, i els que no arribaven. Això ha canviat, en bona part dels centres educatius del país els extranys són ara aquells que ho aproven tot.


A vegades quan reflexiono sobre aquests temes recordo converses amb gent més gran que nosaltres. Ens parlaven dels temps de l'antic sistema educatiu, l'anterior a la reforma del 73, tant criticada aleshores per la falta de recursos abocats. Però recordo que en parlaven amb nostàlgia, per l'esforç que els suposava i la base cultural que els hi havia donat. No crec que nosaltres haguem sortit menys preparats al món laboral, però si que es veu una gran diferència amb la situació actual.

Segurament un dels components de la baixada de nivell de les nostres aules és degut a diferents factors: l'arribada de nouvinguts que obliga a estar més per ells tot i els esforços que es fan en les aules d'acollida per a que aconsegueixin adaptar-se ràpidament a les aules, i per altra banda la pèrdua de temps, i batalla contínua dels mestres i professors per mantenir l'interès dels alumnes i l'ordre a les aules. Tot i no formar part de la comunitat educativa, tinc molts amics i excompanys de facultat que es dediquen a la docència. Tots coincideixen que s'està realitzant una feina més educativa que no pas docent.

En una entrevista apareguda al núm. 1869 del suplement Presència a un dels autors de l'informe de la Fundació Jaume Bofill, en Ferran Ferrer, treia ferro a la immigració com a causa principal dels nivells baixos de competències dels nostres alumnes. Alguns col·lectius venen molt preparats o s'adapten ràpidament al nostre sistema educatiu. Les xifres del 2000 ja apuntaven una tendència preocupant i no es van prendre les mesures necessàries. L'any 2000, el percentatge d'alumnes que no acabaven l'ESO ja era del 27%, ara les xifres són del 30%. Segons l'autor, el nostre sistema expulsa els nois de l'escola i no posa els elements perquè completin el cicle. Per equiparar-nos amb Europa hauríem d'estar amb ratis del 8 i el 10% de fracàs escolar i no pas al 30%.

Dissabte passat, un amic meu em comentava mentre sopàvem que tenia coneixement, que la inspecció del departament d'ensenyament havia reunit a una colla de docents i els havia transmès la necessitat de capgirar els alarmants ratis de fracàs escolar durant aquest any entrant. Haig d'entendre que no es demanava màniga ample a les notes, però em va sorprendre, ja que no és un objectiu que es pugui assolir d'un any per l'altre si no existeix una conscienciació general de la societat, un canvi de valors, una cultura de l'esforç i un recolzament sense condicionants a la comunitat educativa que moltes vegades es sent desemparada i desprotegida. El propi autor de l'informe recolza aquesta visió d'assoliment d'objectius a mig termini, manifestant que cal com a mínim un parell de legislatures per a veure els primers resultats si comencem a posar-hi mesures correctores.

Tots ens omplim la boca amb la pèrdua de valors o la pèrdua d'autoritat del professorat, però en bona mesura això també en som culpables tots plegats per no dedicar el temps que requereixen els nostres infants. Això vol dir que malgrat estiguem cansats després d'una jornada laboral, cal que ajudem a les criatures a estudiar, recomanar les lectures al nostres fills i també acompanyar-los una estona en la visió crítica de la televisió.

El respecte als professors cal transmetre'l des de casa, però també cal que dotem als mestres de les eines per a poder exercir la seva autoritat sense que aparegui el pare de torn que desautoritzi la feina del mestre, delegui totalment a l'escola i exigeixi, que sigui un altre i no ell qui eduqui els seus fills.

I no oblidem també un altre tema, la fractura que s'està produint entre el sistema públic i el concertat, la concentració d'alumnes nouvinguts a alguns centres docents públics i els conscients baixos ratis en altres, no tant degut a la pressió de comunitat educativa, sinó als pares que condiciona també molt l'elecció de centre a aquest factor. D'això en són molt conscients els centres.


El departament d'educació cal que vetlli per a un repartiment igualitari d'alumnes nouvinguts entre tots els centres de la demarcació, independentment de la proximitat del centre al domicili familiar. Així mateix, cal fer complir aquest precepte, obligant als centres i sota amenaça sobre el seu finançament.

El canvi d'actitud de les autoritats educatives ja mostra un interès i preocupació per la situació actual, cal veure com es prioritzen les inversions per a disminuir aquestes taxes de fracàs, es redistribuiexen les poblacions, s'augmenta la qualitat de l'ensenyament i la seva equitat.

dimecres, 26 de desembre de 2007

La precampanya entre neules i turrons

La precampanya ja ha començat. El president del govern de l'estat ha anunciat la convocatòria de les eleccions a les corts generals pel proper 9 de març, entre inauguracions del TGV a Valladolid i Málaga... i la fallida inaguració entre esborancs a Barcelona. Suposo que havia de ser el regal d'inici de precampanya, just abans de l'anunci de la data de les eleccions, però al final ha estat no només un fracàs sinó també una font de tensió davant la xuleria de la ministra de foment Magdalena Álvarez.

Encara recordo sent petit, per allí els anys 80, com els grans em comentaven que el TGV arribaria aviat a Barcelona, que si no el construïa el finançament de l'estat, seria el finançament privat el que el faria arribar a la ciutat comtal. Doncs ja han passat 20 anys i continuem sense poder anar de Barcelona a Lió, Milà, París, Brusel·les... o a Madrid. I jo em pregunto, quan valencians o catalans podrem gaudir del corredor mediterrani a 300 km/h? Segurament serà un dels trajectes més rentables donat que concentra una de les zones més turístiques de la Mediterrània Occidental. És d'aquelles coses que continuo sense entendre. Bé, si que ho entenc, però evidentment no comparteixo.


I ara ens arriben les primeres bufades de precampanya. Ahir e-notícies ens delectava amb el vídeo de precampanya del PSC i l'anècdota d'una senyera amb 5 barres!!! El publicista ens ha fet un favor, tots l'estem veient, però hauria valgut més que haguessin troba algun altre reclam. I entre anunci i anunci al cinema, sorpresa, en Duran i Lleida cridant a la participació i la mobilització dels votants.

Mentre els uns ens demanen que ens sumem a la "Catalunya optimista" i ens expliquen totes les fites que s'han assolit durant la darrera legislatura a Madrid (i que consti que s'ha aconseguit el reconeixement jurídic d'algunes fites que jo pensava no veuria mai, em refereixo a l'equiparació de drets de gais i lesbianes amb la resta de la societat en matèria de matrimoni o adopcions) els altres ens mostren unes imatges grises i amb alguna veu en off sobre el fracàs escolar, la immigració, infreastructures, balances fiscals o seguretat ciutadana.

El govern de l'Estat no ho ha fet del tot malament durant aquesta legislatura, però no oblidem que pel que fa a Catalunya i Euskadi, gràcies a la pressió del PP, no han aconseguit cap avanç en l'assignatura pendent d'aquells que volen un encaix respectuós entre Catalunya i Espanya. L'estatut, el català, les opes de Gas Natural, els boicots al cava, etc. han estat clars exemples d'aquesta manera de fer tan poc sibil·lina de la dreta espanyola, tiro la pedra i amago la mà.

Novament s'han perdut una oportunitat d'or. Un nou estatut descafeïnat que ha cremat la classe política catalana, punyalades incloses dels uns i els altres, més preocupats per les estratègies de partit a curt termini que del país. Promeses incomplertes, fàcils de fer des de l'oposició però potser un cop al govern,
compromisos difícils d'assumir i malvistos tant per ciutadans de l'Ebre enllà, com funcionaris de l'administració central. Després, retallades de la comissió al congrés dels diputats i el recurs del PP al Tribunal Constitucional, que tot apunta una nova rebaixa del text aprovat pel poble de Catalunya en referèndum, allunyant un pretès optimisme. Però tranquils, tant la premsa com algunes fonts polítiques indiquen que no tindrem pronunciament del Tribunal Constitucional fins la tardor del 2008. Les eleccions ja hauran passat.


Se'ns demana que siguem optimistes, però continuem sense conèixer les balances fiscals, se'ns acusa de ser insolidaris, tenim problemes en infrastructures producte de la mala planificació, desinversions, entorpiment i deslleialtats entre administracions, invasions de competències de forma més o menys subtil, coneixedor l'Estat de la precarietat pressupostària de les autonomies. Aquests problemes no són recents, i tampoc són responsabilitat d'un únic govern, sinó de diferents governs de diferent color polític. No siguem il·lusos. Desafortunadament l'autonomia catalana és un formatge emmental, amb un parlament amb poder legislatiu limitat i un finançament molt depenent de les anades i vingudes al govern de l'Estat.

No entraré a valorar l'enfrontament Euskadi-Espanya i que no crec que es resolgui fins que l'estat aposti clarament per deixar decidir als vascos i navarresos què volen fer amb els seu futur sense cap tipus de condicionant. Uns no en volen sentir ni a parlar, uns altres diuen que cal que primer callin les armes, i sempre hi ha qui diu que cada quatre anys ens autodeterminem... deixem-ho aquí.

L'anunci "Silenci" d'en Duran i Lleida no és optimista. Posa de relleu problemes que ens preocupen a tots i que cal que en busquem les solucions plegats, però val a dir, que la seva formació política també és copartícep del problema i de la seva falta de resolució. No oblidem que CiU ha governat durant 23 anys el nostre país. Partíem de molt avall i es van assolir grans coses, tot i que els darrers anys dels governs del president Pujol ja es percebien com mera gestió dels èxits assolits, vivint de les rendes i sense un nou projecte engrescador. En Mas encara el cerca, bona prova és "la casa comuna del catalanisme".

Els missatges que des del vídeo es volen donar no són precisament mobilitzadors, i alguna de les imatges no són encertades: "Un magrebí no vol que la seva filla de 7 anys faci gimnàstica a l'escola". Aquest missatge més que integrador és perillós en període de precampanya. Aquest no ha de ser un debat obert sinó que cal que quedi dins de la comunitat educativa o sanitària. Moltes vegades, la feina diària i callada de mestres, la mediació amb les famílies des del respecte, i explicant les nostres normes de convivència, resolen aquestes situacions sense sortir als diaris. No oblidem que la premsa només es fa resó de casos extrems, no dels més habituals. Si el que es cerca és reobrir el debat sobre drets i deures dels nouvinguts, doncs bé, fem-lo però amb tots els agents, de forma seriosa, al parlament, i escoltant a totes les parts, sense complexes, de la manera més integradora i respectuosa per ambdues comunitats que han d'esdevenir una sola.


La mobilització no és convidar a la gent a pronunciar-se només un cop cada quatre anys a les urnes, sinó obrir debats engrescadors que convidin a la gent a participar, cercant fórmules participatives de la ciutadania a través tant d'organitzacions civils, lluny del clientelisme que tots coneixem, o cercant altres tipus de fórmules. No és senzill, i haig de confessar que tampoc sé com es pot fer. És un problema generalitzat de la nostra i altres societats del nostre voltant, l'allunyament entre política i societat. Duran convida a la participació, però s'equivoca d'estratègia? Està segura CiU de a qui beneficia sociològicament més l'abstenció? Al PSC o a la resta dels partits? Sempre he sentit, ara i en conteses electorals anteriors, que el PSC necessita d'una alta participació i la mobilització del seu electorat per assolir un alt número d'escons a Catalunya, que l'ajudin a revalidar un govern a l'Estat.

I per acabar, no penseu que només els dos grans partits del parlament han començat la campanya. No, també Esquerra fa uns dies presentava una campanya per escalfar motors sota el lema
"Per això vull la independència" amb el seu cap de llista al Congrés dels Diputats, en Joan Ridao com a presentador d'excepció.

dilluns, 24 de desembre de 2007

Les imatges com a referents.

Avui llegia a El Periódico de Catalunya una entrevista a Ang Lee per la seva darrera pel·lícula, “Desig, Perill”, una pel·lícula ambientada durant la invasió japonesa de la Xina a la Segona Guerra Mundial i que ja ha estat estrenada a les nostres sales de cinema i que de ben segur aniré a veure. El camí d’aquest film sembla voler còrrer la mateixa sort que la darrera que va dirigir, l’triplement oscaritzada "Brokeback Mountain" (2005). “Desig, Perill” ja ha rebut el Lleó d’Or de la 64ª Mostra de Venecia.

Fa molts anys que conec les pel·lícules d’aquest director. El vaig descobrir ara farà uns deu anys amb un altre film “El banquet de boda” (1993) on els seus protagonistes eren una parella de gais novayorquesos que veuen alterada la seva vida quan els pares d’un d’ells decideixen viatjar de Taipei a NY per assistir al casament del seu fill amb una jove. És una comèdia plena de petits detalls en les relacions dels seus personatges que va arribar a influir profundament en mi, en un moment important de la meva vida. La desmitificació de l’amargor i la infelicitat de les relacions homosexuals reflectides en aquest film va ajudar-me a descobrir quelcom més enllà del que coneixia a través del meu entorn.

En deu anys la filmografia LGBT ha evolucionat molt arreu. Per sort, les pel·lícules ja no són sempre drames i tragèdies com en dècades anteriors. En “The Celluloid Closet: Homosexuality in the Movies” de Lily Tomlin (1996) es realitza un repàs de la filmografia estadunidenca sobre el tema al llarg del segle XX.

Sèries com “Queer as Folk”, nascudes al Regne Unit, tot i que la versió més coneguda és la produida per la nordamericanaShowtime i posteriorment “L”, s’han endinsat en un món que s’aproxima molt a la realitat de milers de gais i lesbianes. Cuatro va iniciar la seva emisió a l’estat en horari primetime farà cosa d’un parell d’anys si no vaig errat, però ràpidament la va postergar a un horari més tardà. Aquesta sèrie, per aquells que no la conegueu, explica les vivències d’un conjunt d’amics gais i les seves relacions amb el món que els envolta. Molts de nosaltres hem viscut experiències semblants i hem vist reflectit de diferents maneres part de les nostres històries personals en algun dels seus capítols: la sortida de l’armari, els pares, la sociabilització, l’ambient, la cultura de grup, l’orgull, el sexe, la salut, les ongs, etc.

S’han aconseguit moltes coses en els darrers anys. Les fites legals assolides no es tradueixen de la nit al dia en respecte social. No es el mateix la vida a ciutat que en algunes capitals de comarca. Hi ha molta feina encara per fer, i el cinema, la televisió, les institucions, l’accés a la informació a través dels mitjans de comunicació o internet, l’educació a les escoles, són eines essencials per anar normalitzant cada dia més la nostra societat. En continuarem parlant.

diumenge, 23 de desembre de 2007

L'abortament, un debat reobert?

Fa un parell de setmanes, arran d’una ordre judicial d’intervenir en quatre clíniques barcelonines per suposades activitats irregulars, la interrupció voluntària de l’embaràs ha tornat a les columnes dels diaris. No entraré a valorar les suposades irregularitats de l’equip del Dr. Morín sobre la suposada falsificació dels informes psicològic de les mares o les circumstàncies que envolten els abortaments. El tribunal haurà de dictaminar si es dona el cas, les irregularitats que s’hi hagin pogut cometre, responsabilitats i si constitueixen o no causa de delicte. A banda quedaran les accions que puguin emprendre tant el departament de salut com el col·legi de metges de Barcelona si hi s’escau.

Aquesta setmana ICV-EA, en boca del seu portaveu al Congrés dels Diputats, Joan Herrera, condicionava el suport del seu partit i la coalició que representa en una possible nova investidura del president del govern de l’estat Rodríguez Zapatero, la despenalització de l’abortament. Hauríem de preguntar-nos si realment és necessari reobrir aquest debat o si només beneficia un sector reaccionari de la dreta espanyola pròxima a les postures més conservadores de l’església. Ha de ser novament font de conflictes polítics que ningú desitja?

Els darrers anys, tant les autoritats sanitàries com bona part dels partits polítics han estat prou curosos per no intentar reobrir un debat que amb la legislació vigent, semblava suficient per donar resposta a les necessitats de les ciutadanes que optaven per la interrupció voluntària de l’embaràs.

El consens al voltant del dret de les dones a interrompre voluntàriament l’embaràs, és de ben segur majoritari a la nostra societat, tot i que no se’ns escapa a ningú. Les polítiques d’educació sexual, recursos com la píndola del dia després o l’actual llei conformen un conjunt de mesures que han esdevingut útils, i fins ara han permès donar resposta a les necessitats socials, a milers de dones que per diferents circumtàncies personals decideixen en un cert moment que no estan preparades per tenir un fill. Seria impensable tornar a situacions de dècades anteriors. Un embaràs no dessitjat sempre esdevé un drama personal per la dona i per extensió a les seves famílies. No en soc un bon coneixedor de la llei i per tant no entraré a valorar-ne el detall, però a dia d’avui ha estat un bon instrument que una revisió que limités aquest dret de les dones no seria beneficiós per ningú. El cost polític per qualsevol formació política que plantegés una situació regresiva seria inasumible.

Registre d’Interrupció Voluntària de l’Embaràs del 2006 a Catalunya.

diumenge, 9 de desembre de 2007

"Tormenta de Verano" de Marco Kreuzpaintner

Ahir vam sopar a casa d'en Jaume i en Josep a St. Sadurní d'Anoia. Com sempre vaig acabar apropant-me a la prestatgeria on tenen els DVDs i vaig mirar quines eren les pel·lícules més interessants per agafar-les en prèstec. N'hi ha un munt que ja les he vistes, però una d'elles em va cridar l'atenció "Tormenta de verano" (2004) del director babarès Marco Kreuzpaintner. En arribar a casa vam posar-la al DVD. La pel·lícula explica la història d'una colla de joves en un campament d'estiu que entrenen per una competició de rem. Achim i Tobi són dos xicots de l'equip, timoner i remer amb una relació molt estreta. Mentre que la relació d'Achim amb la seva xicota esdevé cada cop més forta, Tobi es sent cada cop més confús en el descobriment dels sentiments que Achim li desperta.

Tot i que recordo haver vist pel·lícules semblants al llarg dels darrers anys, aquesta pel·lícula m'ha fet recordar algunes vivencies que jo mateix vaig experimentar durant el meu procés d'acceptació (comming out): la confusió, l'enamorament, la gelosia, el rebuig, la soledat, l'acceptació, la cerca de referents, la verbalització, l'amistat i finalment la percepció de normalitat. Molts d’aquests elements han estat comuns en aquest descobriment de l’homosexualitat i la seva acceptació en amics meus. No em sorprén doncs que el propi director descrigui en una de les entrevistes que se li van fer, i que s'adjunten com a extres del DVD, haver-se basat en experiències pròpies a l'hora d'haver escrit el guió.

A diferència d'anys enrera, internet permet actualment als joves accedir a gran quantitat d'informació, baixar-se pel·lícules, buscar referents i sobre tot, comunicar-se. Una experiència interessant ha estat la web de "Sin Vergüenza", l'associació d'estudiants universitaris que vaig ajudar a reactivar fa uns anys amb en Vicenç, en Miquel i altres companys a la UB i que amb el temps ha esdevingut un referent al nostre país. Aquesta web ha permès a centenars de joves poder-se comunicar i compartir experiències a través de la xarxa, amb gent de la seva pròpia edat.

A diferència d'anys enrera, la comunitat educativa disposa ja de materials per a conèixer i comprendre aquesta etapa de la vida d'alguns dels nostres joves. Bon exemple són diverses unitats didàctiques de l'associació d'educadors INCLOU en col·laboració amb la Fundació Jaume Bofill o el llibre "Gent com Tu?. Adolescència i Diversitat Sexual" (ISBN 84-8330-251-9) . Tot això, i la filmografia existent, permet als nostres docents tenir una visió més acurada d'una realitat que s'havia mantingut amagada o ignorada.

El film deixa però de banda un tema que a tots ens ha preocupat durant aquest procès, no el com s’ho prenen els amics, sinó com s’ho prenen els pares. Això serà tema per un altre post.

dilluns, 3 de desembre de 2007

1-D. Manifestació Pel Dret de Decidir sobre les infraestructures.

Més de 200.000 persones segons la guardia urbana i 700.000 segons l’organització, es van manifestar el passat dissabte 1 de desembre pels carrers de Barcelona convocades per la Plataforma pel Dret de Decidir i més de dues-centes entitats sota el lema "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures!"

Malgrat el vall de xifres, la resposta ciutadana va ser molt gran. Darrera de la pancarta que l’obria hi havia variada representació de personatges públics. I just darrera, entre les diferents organitzacions civils que li donaven suport, es va concentrar el gruix de la manifestació, amb el “ciutadà corrent”. Tancaven els partits polítics, CiU, ERC, ICV-EUiA i les CUPs. Significativa va ser la presència dels presidents Pujol i Maragall que hi va anar a títol personal, i els presidents del parlament Rigol i Barrera.

Des d’alguns mitjans informatius s’ha dit que hi van anar només els radicals, els sobiranistes. La realitat però és una altra, és cert que hi havia sobiranistes cridant consignes independentistes, però també hi havia altres sensibilitats polítiques i ciutadans emprenyats i cansats que els prenguin el pél. No van faltar veus cantant “Els segadors” o a la cruilla de la Via Laietana amb el carrer Princesa els crits que dèien “On son el PSC, Comissions i la UGT”. Val a dir, que malgrat no estar representats oficialment, hi havia militats i algun dirigent a títol personal.

Han passat ja uns dies i les reaccions han estat diverses, tant d’aquells que la promocionaven, els que s’hi van afegir malgrat haver defensat una altra posició no fa gaires mesos, els que es lamentaven no haver-hi participat, tot i que no ho hagin manifestat obertament i finalment els que senzillament, no estan d’acord amb el que es reclamava per no obrir nous debats tot just després del període estatutari o per total desacord.

El PSC vol aprofitar aquesta manifestació per fer pressió en la negociació del nou finançament abans que acabi l’any amb el govern de l’Estat, tot i el menysteniment del secretari d’organització del PSOE, José Blanco qui considera que els lemes de la marxa reclamaven dret a decidir “sobre les infraestructures”, però al seu criteri l'autèntic motiu de la convocatòria va ser la “proximitat” de les eleccions del març i la “preocupació” d'alguns partits sobre els seus resultats. Artur Mas reclamava una reunió amb el president Montilla per donar solucions a les peticions dels ciutadans, en un acte que s’ha interpretat per alguns sectors com un intent de capitalitzar el resultat de la manifestació. La resta dels partits del govern de la Generalitat han reaccionat criticant al cap de l’oposició i derivant el protagonisme cap a les entitats socials organitzadores. Resta doncs pendent veure com es canalitzaran, s’atendran i es veuran respostes les peticions ciutadanes.

Curiosa ha estat la nova polèmica sobre el paper dels mitjans de comunicació públics catalans en la publicitació de la manifestació i el seu seguiment encetada pel portaveu adjunt al Parlament del PSC Joan Ferran que reclama eliminar "la crosta nacionalista" que suposadament hi està arrelada. Oblida però que el mateix argument és contradictori, ja que suposaria una intervenció sobre els mitjans als quals es critica.

El temps ens dirà si a la societat catalana s’està cohent lentament alguna cosa. Si serà capaç aquesta societat d’anar plegada i perseguir uns objectius comuns sense provocar fractures profundes dividint-la en sobiranistes i constitucionalistes (unionistes) com les viscudes a Euskadi. Funcionaran les estratègies a apel·lar a la butxaca dels catalans davant un dèficit fiscal que encara no està xifrat? Es publicaran les balances fiscals? La consciència col·lectiva dels problemes que tenim en matèria d’infraestructures com es canalitzarà? Canviarà la percepció constant d'insolidaris que continuen tenint els ciutadans de l’Estat Espanyol vers Catalunya? I què en dirà la nova onada immigratòria a tot això ens els propers anys?

(podeu veure i escoltar el manifest llegit per Alfons López Tena i Oriol Jorqueras clicant sobre la imatge que acompanya aquest post o sobre l’enllàs: http://www.vilaweb.tv/?video=5036)

diumenge, 2 de desembre de 2007

1 de Desembre, dia mundial de la sida

El 1998 l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va acordar fixar el dia 1 de desembre com a dia Mundial de la Sida. Cada any, arreu del món es commemora aquesta data per recordar a la societat i els governs les conseqüències d'aquesta pandèmia que afecta per desigual a més de 33 milions de persones arreu dels cinc continents segons el darrer resum mundia de la situació de la sida pel 2007, publicat per ONUSIDA.

L'accés a la informació per a la prevenció de les infeccions de transmisió sexual, la influència de la religió, creences i mites, continuen sent un repte per moltes organitzacions no governamentals i autoritats sanitàries que actuen en els països més desafavorits en un intent d'informar a la població de major risc, dones i joves, dels perills per a la seva salut de la infecció del vih. Metges Sense Fronteres denunciava fa uns dies l'enorme diferència entre les taxes de transmissió de la infecció pediàtrica de mares a fills entre els països rics, per sota del 1% i els països en vies de desenvolupament, que afecta a taxes d'entre el 25 i 45%. D'aquests, el 88% dels nens que contrauen la infecció viuen en països subsaharians.

Els darrers anys hi ha hagut una pugna per governs i companyies farmacèutiques pel dret a l'accés de medicaments més evolucionats als col·lectius infectats, en un intent de reduir la mortalitat i millorar la seva qualitat de vida. Les companyies s'han amparat en el seu dret de defensa de les patents, que alguns països com Brasil i Tailàndia han deixat en suspès, Aplaudits per algunes organitzacions sanitàries s'estan exposant a possibles sancions econòmiques dels EEUU si persisteixen en la seva actitud.

Europa i els països rics encaren aquesta pandèmia com un problema sanitari que ha estat controlat, esdevenint la infecció una malaltia crònica que es possible tractar, garantint la supèrvivència i una qualitat de vida digna dels infectats. Enrera queden els anys on la mortalitat dels infectats era del 100% en períodes relativament curts.

Al nostre país, i els del nostre entorn existeix una percepció de relaxament davant la prevenció de la infecció que pot esdevenir un problema. Segons les dades epidemiològiques que ha publicat el CEESCAT amb dades actualitzades al primer semestre del 2007, existeix una tendència a la disminució de la incidència de casos de sida en els darrers anys, observan-se un augment de la prevalència degut a la disminució de la mortalitat. Aquestes dades no reflecteixen però quin és el comportament de les noves infeccions per vih.

L'estigmatització del vih continua latent en la societat, i es manifesta per exemple en el silenci a la feina o la inexistència de referents socials que declarin públicament la seva seropositivitat. La creença que la infecció per vih es produeix en poblacions de risc i no per pràctiques de risc continua viva en amplies capes de la població. La commemoració anual del dia mundial de la sida ens recorda a tots de l'existència d'aquesta malaltia amb la qual convivim sigui o no visible.

Alguns enllaços:

http://www.un.org/Depts/dhl/spanish/aidsday/index.html
http://www.unaids.org/en/HIV_data/2007EpiUpdate/default.asp
http://www.msf.es/noticias/noticias_basicas/2007/Sidapeditrico.asp
http://www.gencat.net/salut/depsan/units/sanitat/html/ca/sida/index.html
http://www.ceescat.org/Index_Cat.htm
http://www.infosida.es/
http://www.sidastudi.org/cat/index.asp
http://www.actua.org.es/index.html
http://www.creacionpositiva.net/
http://www.stopsida.org/_cat/_home_cat/homecat.htm
http://www.gaispositius.org/menuprincipal.html