Amb aquestes paraules es dirigia en la seva intervenció de cloenda en Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural, durant la jornada “El futur de Catalunya” que ha va tenir lloc ahir dissabte 10 de novembre a BCN. Llengua, cultura i país son els tres pilars sobre els que descansa aquesta entitat nascuda durant els anys de la dictadura franquista com a pol de resistència a l’activa bel·ligerància del règim feixista cap a la cultura catalana.
La jornada va voler ser un fòrum de reflexió del nostre futur col·lectiu des d’una part de la societat civil catalana , un any més tard del referèndum que van aprovar el nou estatut d’autonomia que regula el marc jurídic de Catalunya dins de l’Estat Espanyol.
Per emmarcar el nostre context històric i les diferents opcions existents arreu del món, la sessió inaugural va ser introduïda per dues ponències dels professors Josep Termes i Ferran Requejo.
L’ESTAT ESPANYOL, ESCENARIS DE FUTUR
El professor Requejo concloïa la seva exposició amb sis possibles escenaris de futur:
- Una involució recentralitzadora de l’estat, inviable en la seva opinió, però possible si els partits majoritaris a les corts generals les proposen dins del marc d’una reforma constitucional.
- Una continuïtat amb la constitució de 1978, que des de 1980 ha estat desenvolupada amb lleis orgàniques i interpretacions que limiten molt el desenvolupament de les polítiques per l’autogovern de Catalunya.
- L’evolució de l’estat autonòmic cap a un model federal, amb la modificació de la fiscalitat, el poder judicial o el senat, però amb un plantejament uniformitzador.
- El model federal amb característiques plurinacionals, basat en el reconeixent de la plurinacionalitat de l’estat, un autogovern nacional, polítiques pròpies diferenciades en salut, educació o acció social.
- El partenariat, la sobirania per associació, cedint alguns temes al comú, o bé
- La secessió.
En la seva opinió, els tres darrers escenaris són els únics viables. El marc europeu actual es troba en una crisis de projecte i model. Existeix una profunda crisis política dels governs i de lideratge. Des de Jacques Delors la UE ha perdut el seu lideratge. Catalunya es caracteritza actualment per la seva autoindeterminació. Cal oblidar-se de la pedagogia donat que Espanya no té cap necessitat d’entendre Catalunya, en aquest sentit, els posicionaments futurs cal que siguin contundents.
SOBIRANISME
En la posterior intervenció, els representants de tres de les plataformes o entitats amb una major projecció sobiranista dels darrers mesos, Alfons López Tena pel Cercle d’Estudis Sobiranistes, Mònica Sabata per la Plataforma pel Dret a Decidir i Ramon Carranza per Sobirania i Progrés, van presentar les seves propostes per a la desvinculació progressiva de Catalunya de l’Estat Espanyol.
López Tena creu que el procés de reforma estatutari ha estat un fracàs i és necessari un canvi de paradigma. Des del Cercle d’Estudis Sobiranistes es planteja estudiar quin procés és necessari desenvolupar durant la desvinculació de l’Estat, continuant però dins de la UE. En aquest marc es vol impulsar una nova llei de referèndums de Catalunya que permeti al govern de la Generalitat la seva convocatòria.
En el mateix sentit la Plataforma pel Dret a Decidir impulsa aquesta postura. Sabata manifesta la necessitat d’establir una estratègia política per l’assoliment d’objectius comuns, actualment per definir. Cal integrar als nouvinguts a Catalunya i cercar suports polítics fora de les nostres fronteres.
Sobirania i Progrés ha apostat avui per plantejar alguns objectius intermitjos en el procés d’autodeterminació: la transformació de competències, la desobediència fiscal i la internacionalització.
Durant el debat obert entre la mesa i la fila zero, Agustí Coromines va evidenciar els ritmes diferents entre el Principat i la resta dels Països Catalans en aquest procés. Hauran de ser ells, qui marquin els seus objectius col·lectius i el seu propi ritme independentment del Principat. El paper que cal que juguin els sindicats i els mitjans de comunicació serà extremadament important com a transmissors del missatge. Només s’aconseguirà el suport i la mobilització conjunta dels partits polítics quan existeixi una conscienciació social i una majoria suficient.
La cerca d’una estratègia comuna per maximitzar els esforços va ser una de les conclusions importants d’aquesta part de la jornada, recollida per la direcció d’Òmnium que apostarà per continuar desenvolupant espais de trobada i reflexió sobre el futur del nostre país.
EL FRACÀS D’UN PROCÉS?
Tres aspectes van estar subjacents durant el dia:
- El cansament de la societat catalana i el desgast dels seus representants polítics després del llarg procés estatutari que ha acabat enfrontant-nos i dividint-nos.
- L’enuig social, i especialment dels conciutadans de la conurbació barcelonina pel mal funcionament dels serveis, del quals s’ha intentat defugir en les intervencions.
- I la temença que el tribunal constitucional espanyol pot pronunciar-se en una interpretació restrictiva o erossionadora del text aprovat en referèndum pel poble de Catalunya.
POSICIONS DELS PARTITS POLÍTICS.
Quatre partits polítics van ser convidats a aquesta jornada: ICV-EUA, ERC, PSC i CiU a manifestar el seu posicionament respecte quatre qüestions:
- Els punts bàsics del plantejament polític de la seva formació per la renovació del catalanisme avui.
- S’ha arribat a l’esgotament de l’estat autonòmic com a marc de les aspiracions d’autogovern de Catalunya?
- Quin ha de ser el proper horitzó estratègic del catalanisme: la millora del sistema autonòmic, una reforma federal o confederal del model d’estat o la independència?
- Quin és el procés immediat d’acció política que ha de permetre la viabilitat juridicopolítica i el suport social necessari per l’assoliment dels objectius de la formació.
Joan Herrera d’ICV-EUA ha manifestat el compromís de la seva formació amb un model federal i plurinacional compatible amb el dret a l’autodeterminació. Aposten pel desenvolupament del l’estatut del 2006, tot i ser un pas més, i no suficient per les seves aspiracions.
Anna Simó d’ERC aposta per construir una majoria social per l’assoliment d’un estat propi, mitjançant la pedagogia interna amb arguments basats en el benestar i contrarrestant aquells que puguin fer el discurs de la por.
Isidre Molas del PSC aposta per un model federal i social. En aquest sentit, el catalanisme ha de garantir una societat plural i cohesionada.
Finalment, la intervenció de Josep Rull de CiU es destaca per la proposta del model confederal. Defensà el nou model de la “casa comuna del catalanisme” i manifestà que a diferència d’unes dècades enrere, els problemes tant de catalans com d’espanyols ja no són diferents dels de la resta d’europeus, sinó que són comuns. La disgregació actual de la societat civil es deguda a la seva trasversalitat.
En resposta a una intervenció de la fila zero, Joan Herrera manifestava la dificultat de l’assoliment de la secessió, mentre que veu més aprop l’assoliment del model federal plurinacional. A aquest plantejament López Tena li responia que creu més difícil d’aconseguir el consens necessari dins del congrés dels diputats per a disposar una majoria suficient per tirar endavant aquest projecte federal que un consens al Parlament de Catalunya per la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació.
La catedràtica de ciències polítiques de la Universitat de Londres, Montserrat Guibernau resumia les intervencions dels nostres representants polítics com un bany de realitat, evidenciant-se no la autoindefinició dels nostres polítics, sinó la definició clara dels seus models de país per a la conjuntura social que ells perceben. La cerca de punts en comú per avançar en la construcció del país serà necessària per a la nostra supervivència.
(el text sobre aquestes línies intenta ser fidel a les aportacions realitzades pels citats segons les notes que vaig poder recollir durant l’acte. Qualsevol errada no és malintencionada i serà modificada si l’al·ludit ho sol·licita.)