Blog personal d'en Xavier

Resum de les misèries nacionals del 2011. Posem els punts sobre les “i”s

2012-01-02T20:42:00.000+01:00

Els darrers mesos hi hagut una mica de sequera de redacció a aquest blog. Malgrat tot, a la banda dreta podeu anar seguint les piulades que vaig realitzant gaire bé cada dia al Twitter, o podeu anar mirant al meu facebook. Tenim força feina darrerament, i la venim focalitzant a altres pàgines i blogs que amb l'ajuda d'altres amics i companys anem gestionant. Els que ja em coneixeu bé, sabeu a què em refereixo.

Cada primer de desembre he penjat un post referent al Dia Internacional de la Sida. Enguany no va ser diferent, malgrat que no fos aquí.

I aquest any què?

Més enllà d'això, l'any que encarem no serà fàcil. Les retallades que ha anat aplicant el “govern dels millors” del president Mas com a conseqüència de la disminució dels ingressos de la Generalitat ha provocat una disminució de la qualitat dels serveis que ofereix l'administració catalana i alguns incidents que s'han anat produint, i l'arribada de l'antic ministre de “los hilitos” de xapapote, el Sr. Rajoy a la Moncloa amb una majoria absoluta a les Corts Generals d'Espanya, no ens ajudaran massa a refer-nos com a país. Toquem fusta perquè m'equivoqui.

La culpa és dels altres.

El govern des del primer dia ha anat repetint dia rera dia que era culpa del govern d'Entesa, però no li ha tremolat el pols per pactar amb els mateixos que posen recursos d'inconstitucionalitat a l'Estatut, denuncien la llei d'immersió lingüística, provoquen el tancament de les delegacions de la Generalitat a les capitals mundials, mentre ens demanen que fem confiança a CiU per negociar primer el concert econòmic a l'inici de la campanya electoral que s'ha transformat en un pacte fiscal que cada 5 anys s'ha de renegociar per llei. No és cap novetat el pacte fiscal, el darrer el vam signar fa un parell d'anys. I què vol dir que el govern hagi de demanar a la fundació CatDem, l'antiga Trias Fargas un estudi per d'aquí un any de com ha de ser el nou pacte fiscal? Què no el tenien ja pensat quan van començar la campanya? Què ens han estat venent foc d'encenalls? Què hi ha de veritat i què no en tot això?

El govern del president Mas oblida la situació de crisi internacional, la caiguda d'ingressos, la retallada de despesa que el conseller Castells va iniciar el darrer any de legislatura quan algun membre de l'actual govern titllava els pressupostos d'irresponsables per la contenció d'inversions i despeses abans d'arribar a la conselleria, o com de forma deslleial manipulen les dades del deute, a vegades de manera maldestre, sabent que quan va entrar el govern d'esquerres el país va tenir els pressupostos hipotecats durant dos anys perquè es van deixar uns quants milions d'euros en factures al calaix pendents de pagar (més de 2000 milions d'euros només a sanitat el 2003).

Nosaltres no tenim responsabilitats.

I recordeu el paper dels mossos durant la neteja de la plaça de Catalunya de Barcelona, alguns incidents al sector sanitari que haurien posat els cabells de punta de la consellera Geli, la congelació del PIRMI al mes d'agost criminalitzant els sectors més desafavoris de la nostra societat i posant en dubte les avaluacions dels assistents i treballadors socials, la no renovació del personal interí, la disminució de sous, la casual retenció de l'IRPF de la paga doble dels treballadors públics de la Generalitat. I amb totes aquestes mesures i incidents, ni una sola dimissió. Tot això és culpa dels altres, segur.

Per acabar-ho de rematar... pujades de tarifes al transport i un copagament per cada capça de medicaments. Un euro amb un límit de 61 euros a l'any/persona. Dit d'una altra manera dos pensionistes amb la pensió mínima pot arribar a pagar 122 euros a l'any.

I a Madrid?

El govern del Sr. Rajoy comença a treballar i ens regala una nova pujada d'impostos quan durant la campanya ens deien que no els apujarien. Però clar, no esperaven trobar-se les arques de l'Estat com se les han trobades. Us sona? I donem gràcies que és l'IRPF, un impost progressiu, però que pagaran al final classes mitjanes i baixes. Encara sort que no han tornat a apujar l'IVA. La pujada de l'IBI que aplaudiran els ajuntaments. I acompanyat a tot això, congelació dels sous pels treballadors públics, i aposto que també pels que treballen per altres empreses col·laboradores de l'Estat. Acabem bé l'any, oi? I ja ens avisen que serà el començament.

I perquè hem arribat a aquest punt?

És cert però que hi hagut un desplaçament del deute del govern de l'Estat cap a les comunitats autònomes, una irresponsabilitat en la gestió de la tresoreria a final d'any i una gestió discutible dels serveis de la Generalitat, però tampoc hem d'oblidar no només els incompliments de l'Estat, sinó també un ofec com a conseqüència del espoli fiscal. Més de 60 milions d'euros al dia. Aquestes són les nostres misèries que cal que siguin explicades i repetides dia a dia.

Cal explicar les coses del dret i del revés, i no només des d'una visió. Si tots som conscients de la batalla política diària, i de la llunyania de la societat del bé comú per això mateix, perquè no som capaços de deixar el tactisme de tant en tant per posar-nos d'acord en el projecte de país i treure el nostre país de l'ofec econòmic, nacional i cultural que pateix? De ben segur que tothom ens ho agrairà.

Un dels videos que ja comencen a córrer per la xarxa

28 de juny. Recordant els avalots de 1969 a Stonewall.

2011-06-28T17:25:00.000+02:00

Un any més durant aquestes dates torno a escriure un post sobre el 28 de juny. Intentaré ser breu per no fer-me reiteratiu (no ho he aconseguit). Fa molt temps que no segueixo, com feia abans tot el que es publica sobre polítiques LGBT, però des de que es va legalitzar el matrimoni ara fa uns anys, i els governs tant de la Generalitat com de l'Estat van tirar endavant una llei on hi caven tots els models de família, incloses les homoparentals, la columna vertebral dels objectius del moviment poden considerar-se assolits. Molts discreparan amb mi, però aquest va ser el punt d'inflexió per als homosexuals a aquest país, veure plenament reconeguts els seus drets com a ciutadans de primera i no de segona. Queda encara la normalització social. Pot sorprendre algú quan dos xicots o dues noies es fan un petó al carrer o van agafats de la mà. Més enllà d'això també perduren les vexacions i insults als patis de les escoles, més pel que han pogut sentir o aprendre els nens de casa o del seu entorn més proper, que per ells mateixos. Aquestes actituds han de corregir-se. Avui hi ha materials i prou informació per que els professors que siguin sensibles en l'educació de la diferència, eduquin tant els nens com als pares. En l'àmbit laboral, personalment no percebo rebuig, però caldria fer una enquesta ben feta per saber fins a quin punt s'ha avançat o no en aquest àmbit. És un paper que es podria fer des de l'àmbit sindical. Situacions de discriminació en poden haver, però quantes i on es produeixen més?

La situació internacional continua si fa no fa igual que l'any passat, amb la penalització i condemna a mort en molts països dels homosexuals, en alguns països de tradició islàmica, i també a països de la pròpia UE on es produeixen greus violacions dels drets humans i se'ns estigmatitza. Croàcia haurà d'eliminar qualsevol llei discriminatòria per poder-se integrar a la UE. Haurien hagut d'aplicar-ho també als que ja hi són a dins en el seu moment. Ara només queda la condemna del parlament Europeu i la denúncia al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Durant les darreres setmanes, les Nacions Unides han fet un pas endavant amb la primera resolució en identitat sexual i de gènere al Consell de Drets Humans, i als EEUU, l'estat de NY ha legalitzat també el matrimoni entre persones del mateix sexe. Per altra banda, hem sabut avui que la policia russa ha detingut 14 activistes LGBT a St. Petersburg. Mica en mica, esperem que el proper any sigui encara millor tant a casa com a l'estranger.

Comencen els actes de celebració del primer aniversari de la Consulta Popular per la Independència.

2011-02-20T18:18:00.001+01:00

Ahir al matí van començar els actes del primer aniversari de la Consulta Popular per la Independència a Cabrils del 28 de febrer del 2010. La Pilar Llongueras, coordinadora de la Plataforma Cabrils Decideix, va ser l'encarregada de donar la benvinguda a tots els presents al Museu-Arxiu de Cabrils amb la presència de bona part dels membres organitzadors, voluntaris, amics i familiars, i agrair també a tots els participants a la consulta, i en especial als que van votar NO, els quals segons paraules seves “van entendre l'exercici de democràcia que la consulta representa”.

Per la tarda vam gaudir de la presència del Josep Manel Ximenis, membre organitzador de la Consulta Popular a Arenys de Munt, i un dels “pares de la criatura”, qui va presentar-nos el seu llibre “D'Arenys de Munt al cel”, editat per CIM Edicions. El llibre, escrit només en 5 dies el passat mes de juliol a Llançà, explica les seves vivències, tal i com ell les recorda, sobre el llarg procés per a la convocatòria de la consulta popular a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009.

La Plataforma Cabrils Decideix, mantindrà l'exposició oberta fins el dia 28 de febrer durant els propers caps de setmana. Els actes es complementaran amb un sopar popular de les JERC de Vilassar-Cabrils el proper dissabte 26 de febrer a les 21h. Amb la presència d'en Pere Aragonès i en Gerard Coca.

Horari d'apertura de l'exposició al Museu-Arxiu de Cabrils:

Diumenge 20 > de 11 a 13:30h
Divendres 25 > de 18 a 20h
Dissabte 26 > de 12 a 14h i de 18 a 20h
Diumenge 27 > de 11 a 13:30h
Dilluns 28> a les 20h. Acte de cloenda.

Camí cap a la independència (I)

2011-02-13T17:58:00.011+01:00

Aquest post vol ser el primer d'una sèrie amb la qual vull donar la meva visió personal d'on som i cap a on anem sobre l'eterna qüestió del futur del nostre país. Només vull descriure la meva percepció de la situació actual en una època d'incertesa social, econòmica i política que afecta de ple a milers de famílies. Un procés que serà llarg, amb entrevancs, poc interessant per a molts, allunyats de la política per desinterés o per desconfinaça que les males pràctiques d'uns pocs, empastifan la seriositat i rigor de la resta, amb vocació de servei a la comunitat i al país.

Actituds i aptituds. Serà, qui se'n senti.

No es pot entendre la nostra situació avui, sense entendre d'on venim. El nostre país ha estat històricament una porta d'entrada natural a través dels Pirineus dels fluxos migratoris del continent cap a la península i també un focus atractor de persones del nord i del sud cap a Catalunya que volien prosperar i millorar les condicions de vida de les seves famílies. Això es va donar durant el segle passat, i ha tornat a repetir-se durant la darrera dècada.

L'impacte social que ha tingut és enorme. Només cal ser conscient del creixement poblacional que hi hagut en un segle. D'una forma més "pràctica". Preguntem-nos quants de nosaltres tenim els dos cognoms catalans? Quants de nosaltres no tenim un o més parents que han estat immigrants. On més es veu és a Barcelona, però també l'impacte és gran a la resta de Catalunya.

Per què han vingut a viure al nostre país? Per necessitat o per millorar les seves condicions de vida o la de les seves famílies. Alguns també per la qualitat de vida, però això cal limitar-ho a la darrera onada i per uns col·lectius molt determinats de professionals.

Si als anys vint i després als seixanta del segle passat hi va haver dificultats per que la població autòctona i la nouvinguda es barregessin fruit de la quantitat de gent concentrada, la falta de serveis, la reticència i menyspreu d'uns i altres, etc. (llegiu "Els altres catalans" d'en Candel), fou la lluita col·lectiva i la renovació democràtica la que poc a poc va normalitzar i integrar als nouvinguts en una societat catalana amb unes grans mancances fruit dels anys de la dictadura del General Franco.

Avui, som els descendents d'aquests immigrants, nascuts ja a aquest país, el que ens l'hem fet plenament nostre, gràcies també als nostres pares i avis que amb el pas dels anys han arribat a estimar Catalunya més enllà de l'enyorança pels seus orígens. No tot s'ha fet bé, i els partits que han governat ja des d'una actitud paternalista, poc valenta o a vegades un ús i abús de la procedència de les persones, no han sabut arribar a alguns col·lectius que mai s'han arribat a integrar malgrat viure tota la vida a aquest país. Avui, la feina continua, però amb una complexitat afegida, la diversitat d'orígens i cultures que tenen les persones que han arribat durant aquest començament de mil·lenni a casa nostra, fruit d'un món globalitzat.

Un món globalitzat

L'arribada dels nous catalans procedents d'Europa, Amèrica, el Magrib i els països subsaharians, han donat un nou impuls a la nostra economia durant uns anys, però també han creat nous reptes educatius, culturals i d'integració a la nostra societat. És extremadament important l'acció de l'administració, però també la nostra per acollir aquestes persones que a vegades les trobem al pà, al café, a la caixa del supermercat, cuiden persones grans, fan de cangurs o potser realitzen tasques domèstiques a casa. I l'història es torna a repetir. Aquesta setmana vaig compartir taula en un sopar a Barcelona amb una de les regidores a govern i reconeixia la importància de l'administració crear pons entre les comunitats de nouvinguts i nosaltres, així com el repte encara no assolit de primar la integració a la proximitat dels nens a casa seva a l'hora de repartir-los per totes les escoles de la ciutat.

Aquests factors sociològics cal que els tinguem ben presents quan es vol plantejar qualsevol qüestió nacional, respectant els sentiments de les persones, la seva llengua primera - sense deixar de banda el català com a llengua comuna, i a seva cultura, no oblidant que tenim unes regles de joc que a les generacions més grans, els va costar molt d'assolir i que tots hem de defendre. No entenc algunes actituds que per una banda, reclamen drets pels quals no hi ha reciprocitat en els països d'origen, o que no respecten la llibertat o dignitat de les persones, però tampoc algunes actituds xenòfobes de persones que els seus pares han estat immigrants. No dic que sigui fàcil, però al final tots ens haurem d'entendre i respectar, deixant uns de banda alguns costums assumits als països de procedència, i acceptant els altres noves tradicions que amb el temps també farem nostres, adaptant-les a la nostra realitat, com hem fet al llarg de la història.

I què podem fer?

És important doncs que des de posicions independentistes, siguem sensibles i permeables a aquesta realitat que ens envolta a fi i efecte de millorar les relacions entre tota la comunitat. Mitjançant el coneixement i l'establiment de ponts de confiança mútua podrem canalitzar necessitats que cal cobrir i també fer arribar la nostra visió del país per modelar-lo, construir-lo i millorar-lo conjuntament pels nostres fills i nets.

Links:
Museu d'història de la immigració de Catalunya. http://www.mhic.net/
Tot un món. http://www.tv3.cat/totunmon
Karakia. http://www.tv3.cat/karakia

Proper post: és viable econòmicament la independència?

Control del cinquer poder a l'acció del govern de la Generalitat

2011-02-06T17:25:00.005+01:00

El diari Ara anuncia un nou espai a la seva web i la publicació periòdica del control de les promeses electorals de CiU abans de la seva arribada al govern.

Aquesta iniciativa, no la primera però, és encapçalada pel politòleg Jordi Muñoz. Muñoz, doctor en ciències polítiques per la UPF i investigador a la UAB, coordinarà un grup de persones que valorarà quantitativament 60 dels principals compromisos d'Artur Mas distribuïts per departaments i per la seva importància, havent de ser tots ells competències de la Generalitat de Catalunya. Una breu descripció acompanyarà el valor de cada indicador. No entrarà en valoracions sobre la seva idoneïtat ni en consideracions sobre les raons que puguin explicar o justificar els possibles incompliments del govern.

Experiències com aquesta ja s'havien posat en marxa a Catalunya anteriorment, com l'Auditoria Ciutadana de Ciutadans pel Canvi coordinat per en David Elvira durant els governs d'Entesa del president Maragall i Montilla. Instruments com aquests, més o menys desvinculats dels partits polítics, grups de pressió o d'opinió, possibiliten informar als ciutadans de l'avenç dels governs en l'acompliment de les propostes que van "prometre" als seus votants per assolir el govern. Altres latituds també disposen d'eines com aquesta, en trobem al Regne Unit, Estats Units o fins i tot a alguns països sudamericans. Caldrà doncs anar seguir-ne l'avenç dels indicadors un cop hagin passat els 100 dies de gràcia que tradicionalment es concedeix a tots els governs entrants.

Links:

Obameter: http://www.politifact.com/truth-o-meter/promises/obameter/
GOP Pledge-O-Meter: http://www.politifact.com/truth-o-meter/promises/gop-pledge-o-meter/
The Guardian coalition pledge tracker: http://www.guardian.co.uk/politics/interactive/2010/aug/12/coalition-pledge-tracker
100 canvis pel canvi: http://www.pelcanvi.org/100canvis/

Mine Vaganti

2011-01-30T13:29:00.003+01:00

“Tengo algo que deciros...” en la seva versió castellana, és una tragicomèdia italiana, dirigida per Ferzan Ozpetek, dirctor també de "La hada ignorante",que podeu anar a veure aquest dies als nostres cinemes. Tommaso és el fill petit d'una família d'industrials de la pasta que s'ha llicencia en lletres d'amagat de la seva família a Roma. Ell vol ser escriptor. Poc abans d'un sopar important de la família amb els seus nous socis empresarials, li confessa al seu germà gran que no ha estudiat econòmiques com tota la família creu, el seu desinterés pel negoci familiar i que és gai. Aquest fet serà l'excusa que vol aprofitar per que la família el repudii i pugui continuar amb la seva vida en parella amb en Marco a la ciutat eterna. La sorpresa però arribarà quan en mig del sopar, quan ell vol anunciar la seva homosexualitat davant la família i els socis, el seu germà prenent la paraula provocarà un tomb a la seva vida.

Novament ens trobem davant una situació que sovint molts gais han hagut d'afrontar al llarg de la seva vida. Com dir-ho als pares. Dins l'ambient opressiu d'una petita ciutat de províncies de la catòlica Itàlia, amb tots els seus prejudicis, fa que aquesta pel·lícula pugui ser extrapolable fora de ciutats importants com Barcelona, Madrid, Paris o Londres on la comunitat gai hi està prou arrelada i l'ambient social és més obert. La confusió dels pares per afrontar-ho: ens ha enganyat, no se li notava, com pot ser, nosaltres no l'hem educat així, es pot curar? són algunes de les preguntes que pares d'avui i ahir continuen fent-se. Aneu a veure-la i passeu una molt bona estona.

Links:
Web oficial de la pel·lícula: http://www.tengoalgoquedeciros.es/
Crítica de TVE: http://www.rtve.es/mediateca/videos/20101224/dias-cine-tengo-algo-que-deciros-ferzan-ozpetek/972620.shtml

"Rumb a la independència" per en Xavier Rubert de Ventós.

2011-01-23T19:20:00.004+01:00

Fa temps que vaig seguint les opinions d'en Xavier Rubert de Ventós sobre la relació de Catalunya amb España. Alguna vegada ha dit que “per abraçar-se amb algú, un s’ha hagut de separar”, i moltes altres idees que identifiquen aquest filòsof socialdemòcrata de soca arrel amb postures independentistes i alhora hispanistes.

Són molts els socialistes, filosocialistes, maragallistes, etc. als quals sorprenen les seves opinions cada cop que les expressa. El seu discurs encertat, matisat, integrador i allunyat tant del victimisme del “catalanet”, com de l'esquerra universalista. Aquesta, curta de mires, oblida que el futur de tots els pobles no passa per renegar d’un mateix sinó per construir un present que permeti un futur viable pels nostres descendents sense hipoteques, deixant-nos desenvolupar com a país lliurement. Una inversió a llarg termini per la qual hem de treballar tots plegats.

La primera vegada que vaig conèixer les seves opinions sobre l'independentisme – no coincident amb altres formes de nacionalisme excloent que encara alguns no han sabut sobrevindre o que volen aprofitar electoralment, va ser en unes declaracions seves a la pel·lícula de la Isola Passola a "Catalunya-Espanya" (veure vídeo de sota) que realment em van sorprendre. Sempre que veig el seu nom en un article d’opinió el devoro. I així ha estat també amb el seu darrer article aparegut a La Vanguardia del 22/01/2011 sota el títol “Rumbo a la independencia” i que subtitula “Si sólo os parece una lengua la que se habla en un Estado, vamos a dotar a Catalunya de un Estado, y todos contentos”. Un al final, ha d’acabar rient, per no plorar. Deixem-ho aquí, i bona lectura.

Links:
X. Rubert de Ventós. “Rumbo a la independencia”. La Vanguardia (22/01/2011): http://elcomentario.tv/reggio/rumbo-a-la-independencia-de-xavier-rubert-de-ventos-en-la-vanguardia/22/01/2011/

entrevista que li va fer l'Albert Hom a "El Club" fa un parell d'anys

Contra Corriente d'en Javier Fuentes-León

2011-01-22T16:49:00.003+01:00

Contracorriente és una pel·lícula peruana ara ja disponible en DVD i que fa uns mesos estava a la nostra cartellera. El fill d'una família benestant de la capital (Manolo Cardona en el paper de Santiago) s'instal·la a una caseta a la platja d'un poble pescador. La seva sensibilitat artística reflectida tant en la fotografia com en la pintura, enceten els rumors entre vilatans sobre la seva homosexualitat. La por al desconegut i els prejudicis de la comunitat, fan que no sigui ben vist pels seus veïns. En Raul (Cristian Mercado), un pescador que espera un fill, és el seu amant, en una relació que més enllà de l'atracció sexual, amaga l'amor que entre ells ha sorgit.

Malgrat que el tema pot ser una mica recorrent en la filmografia gai de fa unes dècades fonamentada bàsicament en el drama i la tragèdia, destaquen també l'amor entre dos homes, la incomprensió de veïns, les pors a què diran, què pensarà la família, com amagar-ho, no assumir la situació i fins i tot la els sentiments davant la pèrdua. Aquesta cinta pot reflectir encara avui la situació que poden viure molts gais arreu del món, on són sistemàticament estigmatitzats, assenyalats, rebutjats socialment o fins i tot assassinats.

No sent una obra mestra, el director aconsegueix dels seus actors la caracterització de personatges contradictoris, ambivalents, en un context i situacions creibles, no tant per com és tractat Santiago en tota la cinta sinó en els sentiments i situacions que aniran transformant la vida d'en Raul i el seu entorn.

Web oficial de la pel·lícula: http://www.contracorrientelapelicula.com/

Catalunya Decideix?

2010-07-11T18:43:00.010+02:00

Catalunya Decideix ha estat el títol de la xerrada que l'Eduard López, vicesecretari general de coordinació interna i acció electoral d'ERC va fer el passat dijous 1 de juliol a la sala de fusta del Centre Cívic La Fàbrica a Cabrils. Davant d'un auditori entre els quals hi havia també membres d'altres formacions i sensibilitats polítiques, va fer una primera valoració de la informació que ha proporcionat el Tribunal Constitucional que ha fallat aquesta setmana el recurs interposat pel Partit Popular, el “Defensor del Pueblo” i cinc comunitats autònomes a l'Estatut d'autonomia de Catalunya ratificat en referèndum pel poble català ara fa quatre anys. Malgrat encara no conèixer la sentència del Tribunal Constitucional, i en la seva opinió, “la situació és greu, i marca el final del model autonòmic”.

Els darrers anys

El procés estatutari es va iniciar per poder anar més enllà de l'estatut anterior, forçar el text constitucional, en una lectura àmplia que permetessin modificar les relacions de poder polític entre Catalunya i Espanya. ERC en va ser l'impulsor principal, abans que el president Maragall també se'l fes seu i iniciés el procés. Malgrat que Esquerra no aconseguí un text final satisfactori de l'Estatut i per això durant la campanya del referèndum va fer campanya pel NO, Esquerra va entrar al segon govern d'entesa de les esquerres entre altres raons per a desplegar-lo. Tot i les seves limitacions calia marcar-ne prioritats, una línia política d'esquerres i catalanista. I s'ha aconseguit. Alguns exemples recents i que tots tenim al cap han estat la llei de vegueries, la llei del cinema, o la llei de consultes populars.

Esquerra va apostar per un bon finançament per Catalunya, però novament el marc jurídic, el nou Estatut i la LOFCA fan que els resultats siguin limitats. L'acord aconseguit ha estat el millor que es podia assolir en aquest moment polític i per això Esquerra li va donar suport sense renunciar a que fos posteriorment millorat.

Situació actual

L'actitud del Partit Popular contra l'Estatut ha estat constant i com a arma per desgastar el PSOE a Espanya, durant tot el procés i s'ha servit d'un TC molt polititzat i deslegitimat èticament però no jurídicament. Ara el PP vol passar pàgina, però pesen molt els darrers sis anys de confrontació diària – boicots comercials, recollides de signatures, declaracions, enganys, etc. L'opinió pública no oblida, i les declaracions d'altres dirigents del PP tampoc hi ajuden.

El Tribunal Constitucional ha fallat, però fins que no hi hagi sentència no es sabrà exactament l'abast de la retallada, com afecta a les lleis desplegades, per exemple la possibilitat de tirar endavant la iniciativa popular sobre la independència acceptada per la mesa del Parlament les darreres setmanes.

Actualment però, el problema el tenen les forces de tradició catalanista – PSC, CiU, ICV i Esquerra, obligades a donar una resposta de país. Esquerra té una proposta clara, no hi pot haver res que estigui per sobre del que hagin votat els ciutadans de Catalunya. El pacte s'ha trencat i no ens deixen una altra sortida que la confrontació política i la independència.

És important doncs que el proper dia 10 de juliol, els ciutadans d'aquest país sortim a manifestar-nos, però no serà suficient per donar una resposta a l'Estat. Cal un gest de conflicte institucional, però ERC no pot estar sola. Tant el PSC com CiU hauran de ser més fermes. No pot quedar només en una resolució del Parlament. No seria una sortida digna. Malauradament, el conflicte fa por i les eleccions estan a la tornada de l'estiu.

El comentari

Com deia el lema del PSC per la campanya del 2006: “Fets, no paraules”. Aquesta ha de ser l'actitud de totes les forces polítiques catalanes davant la situació en la que ens hem vist avocats. Si l'Estatut s'havia vist com alguns com la renovació del pacte entre Catalunya i Espanya, aquest pacte s'ha trencat novament per una de les parts. Ja es va trencar després de l'intent de cop militar l'any 1981, i ara és el TC qui havent-se pogut inhibir o deixant “sine die” la seva valoració i sentència ha marca les noves limitacions del text: remarcant en la sentència la invalidesa jurídica del qualificatiu de “nació” per Catalunya, que ja coneixíem per figurar només al preàmbul, la indissoluble unitat d'Espanya, aspectes sobre la utilització de la llengua a l'administració i l'educació, el poder judicial a Catalunya, les competències del Síndic de Greuges, el maldestre finançament, etc. Cal explicar-ho bé a la ciutadania, amb exemples que pugui entendre. Què implica per ell aquesta retallada? Fins on els nostres representants polítics poden legislar al Parlament de Catalunya? És la sempre assignatura pendent, la pedagogia interna.

Només una resposta ferma, contundent de totes les formacions polítiques, més enllà d'una manifestació o una resolució del Parlament podrà ser entesa per les institucions de l'Estat sobre què ha significat el trencament del pacte entre Catalunya i Espanya. Només amb la confrontació el país podrà avançar. Ens hi juguem molt, i en aquest moment de crisis econòmica, més que mai. De les eleccions n'ha de sortir un nou Parlament, però la resposta ha d'arribar abans de que aquest s'hagi constituït.

Links:

Sentència del TC. http://www.tribunalconstitucional.es/es/resolucionesrecientes/Documents/SENTENCIA_RI_8045-2006.pdf

Independentistes d'Esquerra

2010-07-04T20:01:00.007+02:00

El passat divendres 25 de juny, vaig assistir a una conferència d'en Xavier Vendrell, director de campanya d'ERC al museu arxiu de Vilassar de Dalt, convidat pels membres de les JERC. Amb un aire distès, didàctic i amb un llenguatge plener, molt conscient de l'auditori que tenia, bàsicament adolescents, intentà i crec que ho va aconseguir, explicar quins són els fonaments polítics actuals d'ERC les aliances polítiques de les dues darreres legislatures al Parlament de Catalunya per constituir els dos governs d'esquerres i la seva posterior acció de govern.

On estem.

Sabem d'on venim, però on estem actualment? ERC és un partit d'esquerres, amb una forta consciència social, que vol vetllar per l'equitat, republicà, i secesionista o independentista, com li volguem dir. Els dos primers eixos ideològics no el diferenciarien d'altres formacions polítiques catalanes. En la nostra societat, poca gent es defineix com a monàrquic, i pocs entenen quines són les seves virtuts. A molt estirar alguns podríen definir-se com a juancarlistes com a agraïment a la postura presa l'any 81, però poc més.

Identitat

Si ERC no era un partit secesionista fins fa poc menys de dues dècades, el pensament polític al voltant d'aquest tema ha anat evolucionant per anar enxamplant la seva base social. Però expliquem-nos. Ja als anys 30, ERC on s'hi van aplegar diferents sensibilitats del nacionalisme d'esquerres de Catalunya (Macià, Companys, etc.) el component identitari va ser molt important. Aquest component també era vist per part de la immigració de l'època com a frontista, pel rebuig o menyspreu que podia generar cap als nouvinguts que no es sentien identificats pel missatge polític del partit de l'època, llegiu-ho a "Els Altres Catalans" de Francesc Candel. Malgrat que Esquerra ha l'ha conservat, i forma part encara dels seus pilars, la identitat (llengua, cultura, país – com el lema d'Òmnium Cultural), són els seus altres dos pilars els que ajuden actualment a entendre les bases ideològiques d'aquesta formació política: el benestar i el respecte als sentiments identitaris de tots els ciutadans de Catalunya.

Benestar

Amb més recursos es podria viure millor. Tothom pot entendre aquesta afirmació. Tothom pot entendre que amb més recursos els nostres fills i nets gaudirien de millors serveis públics de salut i educació. Ningú qüestiona que Catalunya com a estat independent que dins del marc de la UE lliurés part dels seus recursos, com fa Alemanya o França per ajudar als estats que ho necessitin a disposar de serveis i infraestructures. És però inaceptable lliurar els nostres impostos al govern central, per que en disposi lliurement, els gestioni no sempre eficientment i malgrat tenir Catalunya greus deficiències en infraestructures i socials – a Catalunya també hi ha gent necessitada, es titlli a la societat catalana d'insolidària. Amb els diners que no es retornen, el govern de Catalunya podria augmentar en un terç o més el seu pressupost. Calculem quantes escoles, aeroports, línies de tren podrien realitzar-se o com les empreses catalanes o les pròpies famílies podrien veure disminuida la seva pressió fiscal i permetria fer-les més competitives.

Respecte

El tercer pilar ideològic d'Esquerra, avui descansa també en el respecte identitari. Les migracions del darrer segle i de començament de l'actual fan de Catalunya un país on persones de diferents procedències, cultures i tradicions conviuen i treballen juntes per aixecar aquest país. És país dels seus fills i nets. El respecte als sentiments i identitat és fonamental. Molts catalans van emigrar a Mèxic i altres països americans després de la guerra civil. Molts d'ells han vist nèixer fills i nets a aquells països i s'han convertit en mexicans, argentins, xilens... i malgrat estimar Catalunya i continuar sent catalans, defenen i estimen el país que els va acollir. Es pot ser català i mexicà alhora. Per tant, si aquesta darrera afirmació és possible... per que no es pot ser espanyol i català alhora? Si el meu sogre que va nèixer a Múrcia es sent català i espanyol alhora, perquè no respectar-ho? El mateix passa amb els nouvinguts més recentment: argentins, colombians, equatorians, marroquins, algerians, polacs, romanesos, britànics, francesos, etc. No cal renunciar als origens per ser català i voler la independència. Tots hi tenim cabuda i tots podem entendre el per què la gent d'Esquerra vol la independència.

Un any més, el 28 de juny

2010-06-28T01:38:00.008+02:00

El 28 de juny són commemorats per gais, lesbianes, trangèneres i bisexuals els fets que succeïren al pub Stonewell Inn la matinada del 28 de juny de 1969 a la ciutat de Nova York. Aquell dia, els clients i personal del bar d'ambient, van respondre a les vexacions que la policia metropolitana de la ciutat els tenia habituats. Quaranta anys després, després d'una llarga lluita social, els drets de gais i lesbianes han estat equiparats amb els de les persones heterosexuals. Si els Països Baixos va ser el primer estat a reconèixer el dret de les parelles homosexuals a casar-se el 2001, posteriorment va reconèixer el dret a adoptar conjuntament els fills biològics d'algun dels membres de la parella o el dret de les de criatures de filiació no biològica a ser adoptades per famílies homoparentals amb algunes restriccions. No va ser fins a l'any 2005 que a l’Estat Espanyol, primer algunes comunitats autònomes com Catalunya, reconeixien el dret de les criatures a ser adoptades independentment de l'orientació sexual dels seus pares, i posteriorment l'Estat equiparava els drets del matrimoni a les parelles del mateix sexe.

Fa unes setmanes recollia El Periódico de Catalunya les presumptes males praxis d'un senyor que a la seva visita privada, diuen que intentava que alguns dels seus pacients reorientessin les seves preferències sexuals de persones del seu sexe cap a persones del sexe oposat. La resposta de l'autoritat sanitària no s'ha fet esperar i ho està investigant com la consellera Marina Geli, i caldrà esperar als resultats dels informes tècnics per saber si aquesta persona ha incorregut en fets i pràctiques fora del que dicta tant el propi col·legi de metges. Com és ben sabut, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va retirar del llistat de malalties l'homosexualitat l'any 1990.

Són tanmateix sorprenents les declaracions al seu blog personal del dia 18 de juny d'enguany del secretari general d'Unió Democràtica de Catalunya, en J.A. Duran i Lleida, apel·lant a la llibertat de les persones a anar a la consulta d'un metge a corregir les seves tendències homosexuals. Si la homosexualitat no és una malaltia, què volem curar? Què volem corregir? De què ens hem de protegir? A què li tenim por? Totes les persones homosexuals hem hagut de passar un període de reflexió, autoacceptació i autoafirmació quan ens hem sentit agredits. Aquest procés pel qual algunes persones han necessitat ajuda terapèutica, no sempre ha estat fàcil i algunes persones hi han perdut fins i tot la vida pel context social o polític que els envoltava. Tenim capacitat d'elecció del color de cabell o de la nostra ideologia política, però no podem escollir a qui estimem o cap a qui ens sentim atrets sexualment. Anar contra la pròpia natura d'un mateix és reprimir-se, enganyar-se, pensar què diran els altres i en definitiva renunciar a ser plenament feliç. Algú pot dir que es pot ser feliç d'una altra manera. Sí que es pot, però deixes de ser tu mateix i que els altres et conegui tal com ets i com et sents.

Hem de concloure aquest post retent un homenatge als milers de persones que continuen arreu del món lluitant per que els seus drets siguin reconeguts, així com aquelles persones que són perseguides, jutjades, condemnades a presó o mort per la seva orientació sexual.

Links:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Aldarulls_de_Stonewall
http://es.wikipedia.org/wiki/Matrimonio_entre_personas_del_mismo_sexo
http://es.wikipedia.org/wiki/Adopci%C3%B3n_homoparental
http://es.wikipedia.org/wiki/Homosexualidad
http://ilga.org/

Nouvinguts

2010-06-24T14:31:00.008+02:00

Aquest ha estat el títol original d'un article meu publicat al número d'abril de "El Pelut", la revista de la Secció Local d'ERC a Cabrils.

Val a dir que d'ençà aleshores he llegit entre altres "Què pensa Josep M. Ballarín" entrevistat per Mònica Fulquet i amb els pròlegs dels presidents Maragall i Pujol i en Joan Laporta amb el qual puc discrepar i compartir algunes opinions sobre la immigració tant d'ahir com d'avui.

Com ja comento a l'article soc fill de catalans, però també net per part de pare d'immigrants andalusos de la primera onada del segle XX, aquells que van dedicar-se a construir el metro i l'exposició universal de Barcelona. Això fa que pugui entendre per converses amb el pare i els oncles què ha significat per molts dels nostres veïns deixar el seu país i veure nèixer als seus fills a Catalunya. Com Candel descriu a "Els altres catalans", aquests nens són ja catalans i creixeran anant a les nostres escoles, aprenent el català i en un entorn social amb tradicions velles i noves. Us recomano fervorosament la lectura d'ambós llibres. Poden ajudar-nos a entendre moltes coses i canviar alguns dels nostres prejudicis.

I ara l'article

Lluny de l'aïllament que s'hagués pogut tenir en el passat, Catalunya i Cabrils en particular està transformant-se novament amb l'arribada els darrers anys de nous conciutadans d'arreu del món. Durant el segle XIX van ser francesos, a començament del XX, murcians, a mitjans del XX vingueren andalusos i extremenys i ara els ha tocat als sud-americans, magribins, subsaharians, xinesos i europeus dels antics països de l'Est. L'impacte demogràfic, econòmic i també cultural ha estat novament molt gran, enriquint el nostre país com van fer els nostres avis i pares anteriorment.

La nostra percepció de l'encaix mutu està sent desigual, en funció del nostre entorn familiar, veïnal i laboral. Però serà a l'escola, al carrer i com els convidem a participar en les nostres activitats, festes i tradicions com poc a poc deixarem de veure'ls com a nouvinguts per a esdevenir, no només ciutadans d'aquest país, sinó també catalans.

Les darreres setmanes hem escoltat com a les comarques centrals s'han aixecat veus que carreguen contra els nouvinguts, oblidant no només que han estat necessaris pel creixement de Catalunya la darrera dècada sinó que han de ser també part de l'engranatge quan haguem superat la crisis econòmica. Altres, i molt més aprop, estan demanant l'aprovació de mocions als plens per que els ajuntaments entreguin el padró a l'administració de l'Estat, una mesura jurídicament més que discutible, i una posició hipòcrita. Són els mateixos que van mirar cap a una altra banda mentre van estar al govern de l'Estat, facilitaven així també treballadors amb sous baixos i condicions de treball precàries o insegures.

Ajudar-nos mutuament, conéixe'ns i respectar-nos ens farà forts, cohesionarà el país, sinó serà una oportunitat perduda que podem pagar cara d'aquí unes dècades, aprenem també dels errors dels altres.

El Pelut. Número 2. Maig 2010 http://fitxers.esquerra.cat/arxius/cabrils/PELUT_2_DEFINITIU.pdf
Els altres Catalans de Francesc Candel. http://www.edicions62.cat/ca/llibre/els-altres-catalans_10499.html
Què pensa Josep M. Ballarín de Mònica Fulquet. http://www.llibreriaona.com/llibres/Q/QUE-PENSA-JOSEP-M.-BALLARIN,978-84-95400-62-8.htm

Les consultes per la independència, un exemple de democràcia i participació ciutadana.

2010-03-07T20:44:00.008+01:00

Avui ja fa una setmana de la darrera onada de consultes per la independència al nostre país, el passat 28F, una de les quals va ser també realitzada a Cabrils amb un molt notable èxit de participació, un 20,7% sobre el cens de persones majors de 15 anys i empadronades a aquesta vila del Maresme. Com ja va passar a Arenys de Munt al setembre de l’any passat i a la tongada del 13D, no es va excloure cap ciutadà, fos quina fos la seva nacionalitat.

L’empenta dels voluntaris, els esforços de darrera hora, l’ajuda dels nostres veïns de Vilassar de Munt, i la participació dels nostres conciutadans, van fer que aquesta jornada sigui inoblidable per molts de nosaltres amb independència de les nostres tendències polítiques però amb un respecte inqüestionable cap a la democràcia.

Reaccions

“S’ha perdut la por” algú em deia. Una altra comentava “Jo vinc a votar i porto el meu net per què potser jo no podré fer-ho quan hi hagi un referèndum”. “És la primera vegada que puc votar” deia una jove. Les emocions durant tota la jornada van ser diverses, fins i tot a l’hora del recompte que va acabar amb un agraïment a totes les entitat, empresaris, comerços, partits, formacions polítiques, als conferenciants dels actes organitzats per la Plataforma, als mitjans, als voluntaris i per sobre de tot, als ciutadans de Cabrils que es van acostar a la sala del primer pis de la seu de la Societat La Concòrdia a exercir el seu vot.

L’anàlisi

El resultat de la votació però no reflecteix la realitat nostra realitat social d’aquesta vila i la resta del país. No ens enganyem. En un altre context, en una consulta vinculant on tots els agents són copartíceps – premsa, polítics, societat civil, ciutadans, farien que el resultat hagués estat diferent. Malgrat aquestes mancances, la voluntat dels organitzadors ha estat que totes les opinions hagin estat escoltades i tothom pogués exercir lliurement el seu vot.

L’èxit de les consultes rau en la capacitat organitzativa i l’esforç de centenars de voluntaris que durant mesos han estat treballant colze a colze, amb un únic objectiu, possibilitar l’exercici del vot en una consulta popular per la independència, no organitzada per les institucions, i amb el recolzament de la societat civil. És un acte participatiu, democràtic, sense apriorismes i amb una pregunta clara que la legislació vigent no permetria formular per via ordinària, és a dir, en un procés consultiu institucional. Només un canvi constitucional on s’eliminessin alguns articles sobre la unitat de l’Estat farien que la consulta fos possible, possibilitat avui més que dubtosa, per no dir impossible.

Un mal càlcul de l’administració de l’Estat durant la prèvia de la consulta d’Arenys de Munt, les declaracions d’uns i altres donant publicitat a la consulta, la intervenció de la fiscalia de l’Estat i les amenaces de “Falange Española” van donar la volada suficient per convertir un moviment local en un moviment nacional, i del qual tant la premsa com el món acadèmic internacional se’n fa ressò i és objecte d’estudi. El resultat dels organitzadors segurament van superar les seves pròpies expectatives. Més enllà de la participació, aquella jornada de ben segur entrarà a la història del nostre país i ha obert el camí a un procés que encara avui els partits polítics, la societat civil i la pròpia societat catalana no sap cap a on ens duu.

Les expectatives pel 13D van ser molt altes, i la dificultat de la seva organització va fer que la participació fos desigual, però no la il·lusió de les persones que les organitzaven i dels que hi van anar a votar. Però fou la picabaralla dels seus promotors el dia 14 que van deslluir la jornada i van fer perillar la il·lusió dels voluntaris. Una vegada més, la percepció de desunió de la societat catalana sobre els temes que necessiten major unitat van sorgir com tantes vegades abans. Oportunisme? Protagonismes? Posicionaments davant les properes eleccions al Parlament de Catalunya? Totes aquestes qüestions planen sobre el per què de reaccions d’uns i altres. Seran novament persones anònimes pel gran públic i ciutadans els que tornaran la il·lusió sobre les consultes.

I arribem al 28F, menys localitats han anat aquest cop a les urnes, un total de 77 en una època de l’any més dura, amb més fred, menor publicitat que les consultes anteriors i a mig camí de les consultes de localitats i ciutats més grans com Girona o Lleida. Amb major experiència i lliçons apreses per tothom, però amb la consciència d’aquestes dificultats i una llarga precampanya cap al Parlament. Passarà l’abril, després vindrà el juny i després ja veurem.

Fotos d'Àlex Puig

Links:

Plataforma Cabrils Decideix. http://www.cabrilsdecideix.cat/
Coordinadora Nacional per la Consulta per la Independència. http://referendumindependencia.cat/

El capital social de Catalunya

2009-11-15T17:24:00.004+01:00

La setmana passada, el CEO (Centre d’Estudis d’Opinió), presentava les dades de l’estudi “El capital social de Catalunya”, que recull l’opinió de 1600 persones entrevistades durant el febrer d’enguany per conèixer com s’estructura la societat catalana, quines són i com són les xarxes socials que la conformen, la participació o cooperació de la ciutadania en cadascun dels àmbits i la percepció de la cohesió social, entre d'altres.

Algunes de les preguntes desvetllen com ens relacionem i el nostre grau de confiança en diferents col·lectius o professions. A títol d’exemple podem destacar que més del 75% dels enquestats confien molt o bastant en la gent gran, mentre que desconfia força o molt en el col·lectiu d’estrangers o immigrants. De l’ordre del 66% dada que podem considerar preocupant, quan la major part de la societat catalana és descendent d’immigrants ja sigui de primera, segona o tercera generació.

Si se’ls pregunta sobre les professions, el personal sanitari, el cos docent i els científics són els que mereix major confiança, mentre que polítics, els cossos militars i els sacerdots i religiosos són els que menys es confia.

Però una de les seccions més interessants ha estat la relacionada a la participació dels enquestats en activitats per al bé comú. Més del 60% responen que els interessa molt o bastant la política i els afers públics del seu municipi, però la seva participació en recollida de signatures, contactar amb un polític, participació en manifestacions, col·laborar amb una organització o associació, baixa a menys del 30%.

Quina lectura n’hem de treure de les dades presentades com a ciutadans? I els nostres responsables polítics? Ens estem tornant més individualistes? Ens hem aburgesat? Ja ens està bé delegar en l’Estat, el govern de la Generalitat o els nostres ajuntaments? Malgrat la desconfiança en els polítics, no disposem de temps o ganes per participar com a societat civil? Preguntem-nos-ho. No ens queixem tant i actuem.

Links:
Percepció de capital social a Catalunya [PDF - 1,91 MB.]

Les escoles maten la creativitat

2009-11-15T15:13:00.006+01:00

Dies enrere durant una classe ens va proposar veure una conferència de 20 minuts que el Dr. Ken Robinson, un reputat expert mundial en educació, va donar l’any 2006 amb el provocatiu títol “Schools kill creativity” (les escoles maten la creativitat).

Ken Robinson reflexiona sobre el nostre món, les capacitats dels infants d’aprenentatge i dels nostres sistemes públics d’educació. En un món canviant, impredictible a curt termini i inimaginable a llarg termini es qüestiona si el nostre sistema educatiu prepara realment als adults del futur i si els prepara per desenvolupar la seva creativitat, una creativitat innata que segons ell, "tots anem perdent a mesura que creixem".

Com afrontem els errors i el fracàs? Com un repte? Com una forma d’aprenentatge? O l’estigmatitzem? Què és la creativitat? Què és la intel·ligència? Aquestes i altres preguntes són respostes en aquesta interessant conferència que ens pot ajudar a reflexionar sobre el món educatiu i el futur de la nostra societat.

“tots els nens tenen talents increïbles. I que nosaltres els malgastem, de mala manera”
Ken Robins

Links:
http://www.ted.com/talks/lang/cat/ken_robinson_says_schools_kill_creativity.html

LdE. El Quart Reich. El misteri de Montserrat.

2009-09-18T19:15:00.005+02:00

La segona lectura d'aquest estiu ha estat aquesta novel·la lleugera d'en Francesc Miralles. Tres-centes pàgines per endinsar-nos en la investigació que li és encarregada a un periodista nord-americà d'ascendència catalana per realitzar un treball d'investigació per una obscura fundació. Les seves cerques el portaran a viatjar a Tokio, Barcelona i Montserrat per anar descabdillant una trama cada cop més complexa i que no s'arriba a encaixar fins al final del llibre. De lectura senzilla, sense massa pretensions, podria servir com a guió d'una pel·lícula com ja ho han estat El Codi Da Vinci o Àngels i Dimonis de Dan Brown. Llàstima que la nostra indústria del cinema no sigui tant potent com la nord-americana.

Curiositats del llibre

No explicaré res sobre Catalunya, donat que difícilment ens sorprendrien, però els que hem viatjat al Japó i ens hem encuriosit lleugerament per la seva cultura, descobrirem diferents passatges interessants sobre les seves formes de vida. Si ja sou uns iniciats, potser us pot interessar conèixer dos passatges curiosos. Per què quan un japonès despenja el telèfon per respondre una trucada diu "moshi, moshi" o quina és la història de l'estàtua del gosset Hachiko que hi ha al costat de Shibuya?

Moshi, Moshi ;-)

Sembla ser que l'origen d'aquesta expressió prové d'una llegenda. Antigament, existien unes guineus, anomenades "kitsune", que parlaven el llenguatge de les persones i tenien l'habilitat d'apropiar-se de la seva ànima. Però les kitsune no podien pronunciar l'expressió "moshi, moshi". Gràcies a això, quan un japonès despenja el telèfon i escolta "moshi, moshi", sap que la persona que el truca no és una kitsune que li voldrà prendre l'ànima i pot romandre tranquil.

Hi ha altres interpretacions de l'orígen, una d'elles la podeu trobar als nostres links. I pel que fa a l'altra història... llàstima, no us ho desvetllaré. Caldrà que com a mínim fullegeu el llibre i intenteu trobar-la.

Links:

El llibre: http://www.edicions62.cat/ca/llibre/el-quart-reich_7008.html
Origen de l'expressió "Moshi, moshi": http://gakuranman.com/why-say-moshi-moshi-twice/

LdE (Lectures d’Estiu). La Crisis Ninja y otros misterios.

2009-09-06T17:21:00.005+02:00

No recordo quan em va arribar a les mans, potser cap a finals de desembre del 2008. El meu cap em enviar un dels molts correus que ens bescanviem durant el dia amb un pdf. El document adjunt era un extracte de 66 pàgines d’un llibre que s’havia de publicar a començaments de gener: “La Crisis Ninja y otros misterios” del mediàtic Leopoldo Abadía.

Com de costum, vaig fer-ne una lectura en diagonal de les primeres pàgines i de les conclusions, suficient per poder comentar-lo. Malgrat tot, vaig deixar-me com a deures llegir-ho amb tranquil•litat per les vacances. I així ha estat, unes horetes d’un dijous, i llest.

El llibre fa un repàs cronològic de declaracions i contradeclaracions que fan governs i altres agents econòmics sobre les causes que han portat als Estats Units a la major recessió des del crack de Wall Street de 1029 i com aquesta ha afectat a les economies europees gràcies a les relacions bancàries internacionals, les empreses i en darrera instància a les nostres butxaques. Sense deixar de fer aportacions pròpies, de ser pur sentit comú, i fent ús d’un recurs molt familiar, un veí del poble de San Quirico i el director de l’oficina del banc, ens va descrivint com veuria aquest senyor aquesta crisis des de casa seva i com li afecta al seu dia a dia.

Els ninja

Qui són els NINJA? No Income, No Job, No Assest, és a dir, persones sense ingressos, sense feina fixa i sense propietats. Durant els anys de vaques grasses, els financers van ajudar a dissenyar productes que van permetre assumir grans riscos als bancs i inversors, deixant diners a persones que no disposaven d’ingressos suficients, feina fixa o propietats per poder hipotecar-se, comprar una casa. Van anar però més lluny, deixar-los més diners que el valor del propi immoble. El sistema va poder aguantar aquesta situació durant anys fins que va arribar el col•lapse del sistema immobiliari nord-americà, que ha arrossegat a grans bancs, fonts d’inversió i també, en aquest món global al sistema bancari europeu. Com ha anat? Si la casa que tinc perd valor respecte a la hipoteca que estic pagant, és a dir, val més que la hipoteca contractada. Per què haig de continuar pagant? Aquesta ha estat la situació de moltes entitats financeres nord-americanes. Els seus clients han deixat de pagar, i aquells que tenien comprats els paquets o els havien assegurat, han hagut de menjar-se les pèrdues o executar la recuperació de la vivenda als clients, sense poder tornar a vendre a un preu pel qual van pagar els paquets de les hipoteques. El sistema financer nord-americà aplica la hipoteca no sobre la persona sinó sobre la propietat. Si aquesta perd valor i es deixa de pagar és una pèrdua i una persona no respon de les pèrdues. És una gran diferència respecte el sistema pel quan nosaltres ens regim que és personal.

Per què s’ha arribat a aquesta situació? Doncs per què els governs nord-americans i alguns europeus han permès que el propi sistema bancari s’autoregulés sense la vigilància de l’Estat, i que les institucions que han de vetllar per la salut del sistema no hagin fet correctament la seva feina.

Sembla ser que el sistema bancari més poc afectat per les famoses hipoteques subprime, aquestes hipoteques d’alt risc concedits al NINJA, ha estat el sistema bancari espanyol, però l’economia, basada en turisme i la construcció bàsicament es veu greument afectada. L’aturada a la construcció ha estat monstruosa. De fet, bona part de les immobiliàries han hagut de tancar, i els promotors i constructors no estan venent pisos, havent d’assumir els costos financers dels crèdits que han demanat als bancs. El deute és de l’ordre dels 55 bilions de les antigues pessetes, essent la despesa pressupostada de l’Estat per tot l’any de 37 bilions aproximadament.

Si el govern de l’Estat va sortir al salvament de les constructores amb el PlanẼ, no engreixant les llistes d’aturats, i posant a tots els municipis cartells ben grossos. Què passarà quan s’hagi finalitzat el pla davant d’un any més de recessió?

Malgrat tot, la batzegada des de l’altre banda de l’Atlàntic ha provocat que el sistema interbancari europeu s’hagi també vist afectat. Qui té comprats paquets d’hipoteques subprime? Si et deixo calers, me’ls podràs tornar? A quin preu? La desconfiança s’ha apoderat també dels bancs. No disposen de liquidesa no poden deixar diners a les empreses, i aquestes no poden finançar-se, per tant, l’economia s’arrelenteix. Demanen ajut al papa Estat i aquest els deixa calers per fer arribar als particulars i les empreses, tirant de la caixa de les pensions, i tot i així la patronal diu que els calers no arriben a les empreses.

La lectura del document ha estat aclaridor en certs aspectes. La seva lectura cronològica, les explicacions i aclariments de l’autor el fan un llibre que permet entendre la situació actual globalment. Veure’m com ens en sortim.

Links:

web de l'autor: http://www.leopoldoabadia.com/
alguns còmics divertits sobre el tema:
http://cogollo.files.wordpress.com/2008/10/cuento_crisis.jpg
http://www.blogdecomics.com/wp-content/uploads/2008/12/crisis-vineta-humor.jpg

Cursos de Formació de Voluntaris a la CGL

2009-09-06T16:26:00.009+02:00

Una vegada més, la Federació d'Associacions Coordinadora Gai-Lesbiana torna a fer el seu curs de formació de voluntaris/es pels serveis d'informació de la Federació. Si voleu més informació la podeu trobar a la seva web. Doneu-vos pressa, ja han començat a fer les entrevistes per conèixer-vos.

Cataluña-Espanya

2009-05-01T11:31:00.004+02:00

Per un sobiranista o un espanyolista el títol pot semblar estrany, fins i tot provocador. Cataluña (amb ñ) o Espanya (amb ny). Isona Passola, dirigeix aquest documental que neix a l’ombra d’una altra experiència en la qual ella mateixa confessa haver-se inspirat, "La Pelota Vasca" d’en Julio Ménem. Diferents personatges de la cultura, el teatre, la política i l’acadèmia expliquen la seva visió de la relació Catalunya-España des de la reflexió. No persegueix la polèmica sinó el debat respectuós sobre la realitat de casa nostra, deixant de banda receptes per la seva resolució i permetent a l’espectador formular-se obertes de difícil resposta. Des del 23 d’abril la trobem a les cartelleres de moltes ciutats catalanes.

Links:
Cataluña-Espanya: http://www.catalunyaespanyalapeli.cat/
El Mundo. NIÑOS MALOS. Isona Passola: http://www.elmundo.es/2001/11/10/catalunya/1070082.html
Catalunya Ràdio. El Cafè de la República. Isona Passola, directora de "Cataluña-Espanya": http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=333036
El Periódico de Catalunya. La pel.lícula 'Cataluña-Espanya' aprofundeix en el recel amb què es miren "les dues nacions": http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=607011&idseccio_PK=1008
Vilaweb. 'Cataluña-Espanya', avui als cinemes. http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3573458

One Question

2009-04-10T19:59:00.004+02:00

Fa uns dies, al Canal + van emetre un interessant reportatge no sobre “sortir de l’armari” o com vius la teva homosexualitat. El reportatge es titula “One Question” (traduït com “Cuando lo supe”) codirigit i coproduït per Fenton Bailey i Randy Barbasco. Setze persones expliquen com van saber que eren homosexuals i les dificultats personals que van haver de superar per a reconèixer-se’n, sentiments, emocions i situacions familiars entre altres. La riquesa dels testimonis és tant gran com la varietat de persones a qualsevol col·lectiu. Produïda per HBO, està basada en el llibre del mateix nom de Robert Trachtenburg on es donen a conèixer 150 testimonis de persones d’arreu dels Estats Units de diferents edats, dels quals n’han sortit els protagonistes del documental.

Segons el propi Barbato “One Question” “és el moment en que molts ens adonem de que som diferents als nostres amics i família. I tristament a vegades també és el moment en que comencem a amagar i mentir sobre nosaltres”.

Un reportatge per ser gaudit, on trobem situacions semblants que hem viscut al nostre voltant amb els amics o en les nostres pròpies carns.

I per passar-ho bé, un petit divertiment extret de la pel·lícula “For the bible tells me so”, projectada i guardonada pel públic en diversos festivals de cinema als EEUU.

el divertiment

trailer del documental

Links:

Web oficial de "For the bible tells me so": http://www.forthebibletellsmeso.org/indexc.htm

ILP Per una llei electoral de Catalunya

2009-04-05T16:34:00.015+02:00

Aquesta setmana el Parlament de Catalunya acreditava a un conjunt de ciutadans del país com a fedataris per a l’obtenció durant els propers 4 mesos de les 50.000 signatures necessàries per que els grups parlamentaris puguin debatre i votar una proposta de llei que substitueixi la norma actual. El procés s’inicià ara fa dos mesos, el 17 de febrer, quan la mesa del Parlament admetia a tràmit la ILP.

El text actualment vigent és una disposició transitòria de l’Estatut. Catalunya és la única comunitat autònoma de l’Estat Espanyol que continua utilitzant la legislació estatal per a regular la seva representació popular i els mecanismes que controlen aquesta representativitat.

Presentació a l’Ateneu Barcelonès

Divendres, en un acte multitudinari a l’Ateneu Barcelonès on hi van participar Ferran Mascarell – vicepresident de l’Ateneu, Toni Comín – diputat pel grup PSC-CpC, Carme Valls – presidenta de CpC, i els dos catedràtics Jordi Capo i Jordi Botella, aquest darrer membre del grup d’experts a qui el Parlament va encarregar l’Informes per la creació de la Llei Electoral de Catalunya. Els ponents van exposar les raons per a iniciar aquesta iniciativa legislativa popular i quines seran les línies proposades que els nostres parlamentaris hauran de discutir:

major capacitat de decisió als electors: a través de les llistes desblocades amb vot preferent
major proporcional: que tots els vots comptin igual, sigui quina sigui la població dels electors
premiar la participació: garantint un Parlament d'un mínim de 120 escons i incrementant els escons fins a 150 a mesura que s'incrementi la participació
major transparència: proposant una Sindicatura Electoral que vetlli pels drets dels electors

Algunes reaccions

Pasqual Maragall, expresident de la Generalitat encoratjà als promotors a tirar endavant aquesta proposta que l’Estatut d’Autonomia recull com a competència des de l’Estatut del 1979 però que encara no ha estat desenvolupada, mentre que David Pérez, diputat pel grup PSC-CpC, manifestà les seves reserves sobre el text. Altres grups parlamentaris, també han mostrat la seva disconformitat sobre algun dels seus punts.

Personatges públics que li donen suport

Algunes persones conegudes que donen suport a aquesta iniciativa són: Marina Rosell, Josep Cuní, Maria del Mar Bonet, Rosa Regàs, Viky Penya entre altres.

El desenvolupament de la llei electoral catalana és un dels punts que recull el pacte del Tinell del primer tripartit.

Links i videos:

Per una llei electoral catalana: http://www.lleielectoral.cat/web/
La Mesa admet a tràmit una iniciativa legislativa popular que pretén l'aprovació d'una llei electoral. Parlament de Catalunya: http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE04/IE0404?p_format=D&p_id=17531070&p_pagina=2
106 persones recolliran les signatures de suport a la iniciativa legislativa popular per una llei electoral. Parlament de Catalunya: http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE04/IE0404?p_format=D&p_id=17909054

CpC presenta una ILP per reformar la Llei electoral que 'no busca complicar la vida als partits'. VilaWeb: http://www.vilaweb.cat/www/acn/noticia?id=3566199
Una persona, un vot. E-noticies: http://politica.e-noticies.cat/una-persona-un-vot-27750.html
CpC defensa que la llei electoral vol combatre la desafecció i no «complicar la vida» als partits. El Punt: http://www.elpunt.cat/tarragona/article/3/17-politica/22827-cpc-defensa-que-la-llei-electoral-vol-combatre-la-desafeccio-i-no-lcomplicar-la-vidar-als-partits.html
El PSC objecta la llei electoral que vol Ciutadans pel Canvi. El Periódico de Catalunya: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=601086&idseccio_PK=1008&h=
Nova llei electoral, ara!. El Periódico de Catalunya: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=600706&idseccio_PK=1006
Ausàs insta CpC a impulsar la llei electoral dins del grup del PSC en comptes de presentar una ILP. ACN: http://www.noticies.net/webACN/historicVideosPortada.do%3Bjsessionid=902E2B96DBCF6F9F86E5E676419100A8?prevision=1&id=25344

Declaracions del conseller Ausàs a ACN el 21/02/2009

El sistema electoral català aplica la llei d'Hondt emès 01/11/2006

reportatge emès al canal33 el 15/12/2007

Silenciados

2009-04-05T15:42:00.005+02:00

Silenciados, presentada al teatre del Raval aquesta setmana per la companyia madrilenya Sudhum Teatro i dirigida per Gustavo del Río, explica la història de cinc persones assassinades com a conseqüència de la seva orientació sexual. Desenterrats per explicar la seva vida i la seva mort, els personatges representats en cinc períodes històrics diferents dels darrers cent anys, i en geografies diferents, denuncia la violència que pateixen els homosexuals, i la impunitat dels botxins avui encara a molts llocs d’aquest planeta. Un montatge senzill, que juga amb la llum i música, el text portat a la mínima expressió però amb una representació crua de la violència, captiva l’espectador durant els seus escassament 60 minuts. L’espectacle es va estrenar al Festival Internacional de Cultura LGTB de Madrid el 2007. Des d’aleshores també s’ha pogut veure a Tenerife i a València.

Cursos de Formació de Voluntaris a la CGL

2009-04-05T11:21:00.002+02:00

Any rere any, la Federació d’Associacions Coordinadora Gai-Lesbiana convoca els cursos de formació de voluntaris pels seus serveis d’informació i atenció personalitzada. Els cursos volen transmetre un conjunt de coneixements, molt útils, i amb un grau d’aprofundiment suficient per realitzar les tasques d’informació i permetre la derivació de les consultes a experts si s’escau. No es pretén substituir la feina d’advocats o metges, sinó dotar als usuaris de les eines per poder cercar la informació o els professionals que els puguin ajudar. Les inscripcions són fins el 27 d’abril.

Trobareu més informació dels cursos a la web de la Federació i a Facebook:
Cursos de Formació de Voluntaris Primavera 2009: http://www.cogailes.org/index.php?module=Static_Docs&type=user&func=view&f=cat/comissions/formacio/index.html
Esdeveniment del Curs al Facebook: http://www.facebook.com/event.php?eid=65846107146

Sàpiens. Un concurs diferent.

2009-03-29T19:45:00.005+02:00

Divendres 27 de març a les 18h es presentava a Cal Rin a Cabrils la nova edició del Sàpiens. Un concurs que en les darreres dues edicions havia aplegat als pares i mares de l’escola Mas Maria al voltant d’un sopar per jugar i divertir-se plegats. La nova edició que tindrà lloc el 27 juny d’enguany, els seus promotors, en Miquel Riera i l’Albert Sala han decidit obrir-la a totes les persones que hi vulguin participar.

Cabrilens i amics, s’aplegaran davant d’una pantalla com en les edicions anteriors per divertir-se i passar una bona estona amb sopar i servei de bar inclòs. Jocs d’habilitat, cultura general, cultura popular, lògica, idiomes i la col•laboració en equip són algunes de les habilitats que els participants hauran de demostrar per ser els guanyadors de la vetllada. Els beneficis seran destinats a l’associació “Dentistas sobre Ruedas” que realitzen les seves activitats a Mauritània i Senegal. A canvi del servei d’ortodòncia els pacients es comprometen a cuidar les seves dents, fer-se revisions periòdiques a l’associació i participar en treballs socials que el programa estableix. Una iniciativa original per Cabrils.

Links:

Open Sàpiens: http://opensapiens.blogspot.com/
Dentistas sobre Ruedas: http://www.dentistassobreruedas.org/index.html

La perruquera

2009-03-29T17:53:00.009+02:00

Dies enrere em mirava al mirall i veia com em començaven a sobresortir alguns cabells al voltant de la part superior de les orelles. Un pot arreglar-se les patilles, però jo ja no m’atreveixo ni amb els laterals del cap ni amb el serrell. Així que vaig decidir baixar a Barcelona a tallar-me’ls com de costum. Vaig anar a la perruqueria del costat de la feina on ja saben quin tall m’agrada. La meva sorpresa va ser no trobar a la noia que normalment m’atén.

Bé, una simpàtica noia, una mica més gran que un servidor, sobre la quarantena, va substituir la meva perruquera. Un cop rentat i esbaldit, cobert per un plàstic per no embrutar la roba, començà. Sovint les perruqueres no em parlen massa, però aquesta tenia xerrera. El seu accent no era castellà, sinó sud-americà i percebia que no acabava d’entendre’m massa bé quan li parlava en català. Tinc aquest mal costum o militància malaltissa, que a vegades em cansa, intentar parlar sempre en català, fins i tot a la feina. Si truco a Madrid o a Euskadi, no evidentment, però a València o a les Illes, si.

La noia em va explicar que portava nou anys a Barcelona, abans havia estat visquén uns anys a París o per força va haver d’aprendre francès, però ves per on, a Barcelona se li feia molt difícil d’aprendre el català. Em comentava que les clientes i els clients li parlen en castellà i que així no pot aprendre’l. Nou anys!! I amb prou feines l’entén. Em deia, “lo que no entiendo, lo deduzco”. I aquesta és la nostra realitat. Si nosaltres no fem cap esforç, si no tenim militància activa, difícilment els nouvinguts podran aprendre la nostra llengua.

Pitjor encara quan escolto alguns catalanoparlants dir, és que el vaig conèixer en castellà i se’m fa molt difícil canviar d’idioma. I sovint són dues persones que a casa parlen català. És molt fàcil, només cal canviar i en un breu temps ja t’hauràs habituat.

Us heu trobat alguna vegada un jove d’origen magrebí o subsaharià i li heu parlat en català. Apa, si responen en català... proveu-ho.

Ho tenim malament per conservar la nostra llengua si no hi posem de la nostra banda.

Links

Plataforma per la Llengua: http://www.plataforma-llengua.cat/
Guia Què faig si? Alguns suggeriments que poden ésser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l'ús del català. (PDF) Versió per al Principat de Catalunya sota administració de la Generalitat (adaptada a la legislació i estructura administrativa corresponents): http://www.plataforma-llengua.cat/doc/guia_quefaigsi.pdf

Barcelona ens entén?

2009-03-29T14:55:00.005+02:00

L’Ajuntament de Barcelona (a través de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona per encàrrec del Pla Municipal LGTB de l’Ajuntament de Barcelona) està portant a terme un estudi per conèixer les problemàtiques de lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals amb l’objectiu d’elaborar polítiques específiques per resoldre-les.

Per aquest motiu, si ets trans, intersexual, bisexual, lesbiana o gai i tens alguna vinculació amb Barcelona, l’equip de recerca vol conèixer la teva opinió a través del qüestionari que trobaràs clicant en el blog que han creat per a donar a conèixer l’estudi.

Les respostes del qüestionari són anònimes. Si vols participar i tens qualsevol dubte o comentari, pots posar-te en contacte amb ells a través de barcelonaensenten@yahoo.es.

Per tal de poder tenir en compte el màxim d’opinions possibles, t’agrairan que reenviïs el vincle d’aquest blog a altres persones que hi puguin estar interessades.

Hi ha temps per respondre fins al 15 de maig de 2009.

Links:

Blog Barcelona ens entén. http://barcelonaensenten.wordpress.com/
Qüestionari: http://158.109.223.139/enquesta/

Fràgil, un musical de petit format.

2009-02-15T14:44:00.004+01:00

Sinopsi: Set personatges viuen les quatre etapes bàsiques de les relacions humanes -l'enamorament, la crisi, la traïció i l'abandonament- amb les seves respectives o futures parelles. Fràgil ens parla de la fragilitat humana i de la fragilitat de les relacions entre els humans. Del nivell de caprici i de la mutació d'aquestes connexions invisibles. En definitiva, una galeria d'inconstants que juren constància a ingenus que creuen que són constants i no pensen que també un dia podrien no ser-ho. Un caos de relacions. La vida.

L'amor arriba sense permís i se'n va de la mateixa manera - Marivaux (dramaturg i novel·lista francès).

Diumenge passat assistia a la representació d’aquest musical de format petit, molt ben resolt on set joves actors ens feien passar una bona estona. Calia resoldre alguns problemes de so inicials i l’encarcarament d’alguns moviments dels actors que provoquen una percepció de “no estar posat encara en el paper”. En pocs minuts la percepció defuig. El fil argumental, les cançons i els tocs d’humor contribueixen a enganxar a l’espectador a la butaca i disfrutar d’aquest musical fet per a gent jove i no tant jove. Us la recomano, encara estaran en cartell al SAT, Sant Andreu Teatre una setmana més, fins el dia 22 de febrer.

http://www.fragil.cat

La revolta del Foc

2009-02-08T15:06:00.011+01:00

Més de deu mil persones es van reunir ahir a Berga per exigir a l’administració catalana i central el respecte per les tradicions populars del foc. L’aplicació que pugui fer el govern de l’Estat d’una normativa europea, la 2007/23/CE, que regula els materials pirotècnics, podria fer perillar segons els convocants, tradicions centenàries arreu de la geografia catalana: la Patum de Berga, els correfocs o les revetlles de Sant Joan entre altres. Alguns parlamentaris europeus com Raül Romeva d'ICV/EA defenen la normativa i manifesten la possible convivència de la normativa amb la continuïtat d'aquestes tradicions, que hauran de ser recollides com a excepcions i que cada estat pot definir. El silenci fins ara del ministeri d'indústria, de qui depèn la competència, aixeca la desconfiança del món cultural.

Links:
Normativa Europea 2007/23/CE: http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=OJ:L:2007:154:0001:0021:ES:PDF
Manifest per la defensa dels grups de cultura popular i tradicional catalana amb ús de materials pirotècnics. http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3397877
Deu mil persones es manifesten a Berga en contra de la directiva que regula l'ús del material pirotècnic http://www.3cat24.cat/noticia/358931/catalunya/Deu-mil-persones-es-manifesten-a-Berga-en-contra-de-la-directiva-que-regula-lus-del-material-pirotecnic

reportatge emès al canal 3/24 el 08/02/2009

La Permier contra l'homofòbia

2009-01-08T15:43:00.004+01:00

Avui només és un projecte, pot ser una realitat en un parell de mesos. El portaveu de la Permier League anglesa, Matt Phillips ha declarat que la seva organització col·laborarà amb l’organització antiracisme Kick It Out, per conscienciar a la població, i especialment als joves sobre els crits homòfobs que han rebut jugadors de la lliga anglesa als estadis de futbol.

Encara no es coneixen els noms dels jugadors que cediran la seva imatge per la gravació d’un video que es vol difondre als cinemes, a la televisió, als estadis.

La Football Association (FA) està cercant el recolzament del Departament d’Infància, Escoles i Famílies per la seva difusió també a les escoles. Ja hi ha destinat un pressupost de 20000 lliures esterlines

La Football Association (FA), la Professional Footballers' Association, Kick It Out, i en Peter Tatchell, del grup pels drets dels homosexuals Outrage!, van començar a treballar en el projecte a finals del mes passat.

La rumorologia sobre l’homosexualitat d’alguns jugadors i entrenadors de futbol professional han existit des de fa anys. La societat ha canviat, tot i que encara existeixen alguns entorns professionals on no s’ha evolucionat prou. Qüestió de temps.

Links:
Kick It Out: FA aims to tackle homophobia with film featuring top players http://www.kickitout.org/news.php/news_id/4099
Wilson Oliver, la sinceridad de un futbolista http://www.gaybarcelona.net/personajes/wilsonoliver.htm
"No hay homosexuales en el fútbol", según Lippi http://es.eurosport.yahoo.com/07012009/15/hay-homosexuales-futbol-segun-lippi.html
Marchena: ´Por estadística, debería haber homosexuales, pero el mundo del fútbol es un poco machista´ http://www.inforgay.com/index.php?option=com_content&view=article&id=769:marchena-apor-estadistica-deberia-haber-homosexuales-pero-el-mundo-del-futbol-es-un-poco-machistaa&catid=62:noticias-deportes&Itemid=75
Brasil no convocaría a futbolistas homosexuales http://anodis.com/nota/6893.asp

Una societat canviant. Els nous models de família.

2009-01-05T00:00:00.007+01:00

El primer diari de La Vanguardia d’enguany, dins de l’espai “Tendencias”, recollia un conjunt molt interessant de testimonis sobre els nous models de família. De fet, molts d’ells són tant vells com el que en aquests temps anomenem “família tradicional”, posem com títol d’exemple un pare o una mare vídu/a. Això contrasta amb les declaracions que va fer el Cardenal Rouco Varela a la seva homilia del dia 28 de desembre a la plaça de Colón a Madrid per a celebrar la festivitat de la “Sagrada Família”. No tenen desperdici les seves manifestacions sobre la família i l’abortament. Trobareu un resum a La Razón (veieu-lo a sota).

Donat que haurem d’esperar un temps fins que La Vanguardia posi a disposició dels lectors aquest article a l’hemeroteca, us el transcric a continuació:

FAMILIA YA SOMOS TODOS

El Codi Civil de Catalunya amplía la figura de la familia para adaptarse a la sociedad
“La Vanguardia” se inspira en un edificio barcelonés para retratar las nuevas formas de convivencia.

JAVIER RICOU
La Vanguardia, 1-2 de gener del 2008
Barcelona

La ley ha dado un importante paso en Catalunya para adaptarse a la realidad social de las relaciones humanas. El proyecto del Llibre II del Codi Civil amplia, regula y equipara las diferentes modalidades de familia.

La Vanguardia ha tomado como ejemplo un inmueble del Eixample de Barcelona para retratar una realidad que se repite en la mayoría de las comunidades de vecinos de grandes ciudades. Familias homoparentales, monoparentales, reconstituidas, selladas por algún tipo de contrato, comprometidas por el nacimiento o adopción de un hijo, o por el simple hecho de mantener una unión estable, comparten hoy en día el mismo techo, con idénticos derechos y obligaciones.

Las diversas modalidades de reuniones entre personas, ahora reconocidas con el rango de familia, son el fruto de los cambios sociales. El Govern ha querido adaptar la ley Civil a esos nuevos modelos y no han faltado las Críticas entre los defensores de la familia más tradicional, El nuevo Código Civil de Catalunya ha sido, en el polo opuesto, muy bien recibido por aquellas personas ― cada vez más numerosas — que han optado por otros modelos de unión.

En el inmueble del Eixample elegido para inspirar este reportaje conviven varios modelos de familia. Está la tradicional (pareja casada por la Iglesia con dos hijas), la unida por un contrato civil con hijos que no han sido bautizados, la formada por una mujer separada y su hija de 19 años, la de la pareja joven que ya es considerada familia porque su unión estable dura más de dos años, la de la mujer viuda con su madre de avanzada edad y dependiente o la pareja de inmigrantes Sin hijos que se ha casado en España para conseguir la reagrupación familiar, También figura el soltero que vive solo, Para cerrar el círculo habría que añadir a esas diferentes modalidades de familia la nueva figura reconocida en el Codi Civil para las uniones homoparentales: Es el caso de dos mujeres, que viven con varias hijas de una de ellas nacidas con procesos de reproducción humana asistida, O la familia formada por dos hombres casados por lo civil y con hijos adoptados que llevan sus apellidos. El último modelo ― cada vez más frecuente- seria el de la familia reconstituida: pareja que aporta hijos de una anterior relación y que pueden tener O no otros hijos nacidos de la actual unión.

MATRIMONIO HOMOSEXUAL
“Hemos informado a nuestros hijos de su procedencia"

Joan Carles (46) y Jordi (45) se casaron en el 2007, Cuando la ley reconoció los matrimonios entre personas del mismo sexo. Fue un paso dado Con mucha ilusión tras una relación de 21 años. Esta pareja tiene dos hijos —uno de ocho años, adoptado cuando tenía un año, y Otro de cuatro, también adoptado Con dos años- y desde el primer momento han informado a esos niños sobre su origen. “Tenemos un mapa en la cocina donde están señalados los países en los que nacieron nuestros hijos”, Cuenta Joan Carles. Ellos se adelantaron a la obligación impuesta en el nuevo Codi Civil de informar a los niños adoptados de su procedencia. Para formar esta familia, Joan Carles y Jordi iniciaron los procesos de adopción como si fuesen solteros y realizaron otros trámites para que sus hijos lleven sus apellidos. Su deseo para el 2009 es que "otros países sigan los pasos de España y Catalunya en esta materia".

FAMILIA TRADICIONAL
“Lo peor es que los hijos no se sientan apoyados”

Marcel (54) y Eulàlia (48) son el ejemplo de familia tradicional pero sin haber pasado por la Iglesia. Se casaron en los años ochenta y Marcel reconoce que entonces no fue tan fácil como ahora convencer a una parte de sus familiares de su decisión de celebrar esa unión por lo civil. Tienen dos hijas, Anna y Maria, de 13 y 18 años, que no están bautizadas. Marcel ve lógica esa situación por ajustarse a sus creencias. Dice que la suya es una familia de lo más convencional y revela que los “miedos” propios de cualquier padre con la educación de sus hijas los ha superado “al comprobar que ellas han ido encontrando poco a poco su espacio”. Para el año nuevo desearía, como cualquier familia con adolescentes, que durara el diálogo y buen ambiente en casa. “Lo peor que puede pasarles a unos padres es que sus hijos no Se sientan apoyados por la familia cuando necesitan ayuda”, concluye.

SEPARADA Y CON HIJA
“En el trabajo, no hay ayuda para la madre que cría Sola a Su hija”

Carmen (51) ha trabajado duro en esta vida para sacar adelante a su hija, Elisabeth, que ahora tiene 19 años. Se separó a los pocos meses de quedar embarazada — “me desenamoré”, dice y nunca se ha arrepentido de haber dado ese paso. “Para sobrevivir he tenido que fregar escaleras, ya que con mi trabajo como diseñadora de peluquería no tenía bastante para mi y mi hija, pero todo lo he hecho con muchas ganas de vivir y nunca me he sentido una desgraciada”, dice. Carmen, que ya no ha vuelto a pensar en el matrimonio, no tenía en Barcelona a ningún familiar que pudiese ayudarla a criar a Su hija, por lo que tuvo que correr con los gastos para su cuidado cuando ella estaba en el trabajo. “El mundo laboral no ayuda, precisamente, a una madre que cría sola a su hija”, asegura, Su deseo para el 2009 es que Elisabeth, que ha estudiado diseño e imagen, apruebe las oposiciones a mossa d'esquadra.

UNIÓN ESTABLE
“Ahora que ya somos família saldremos a celebrarlo”

Dos años de unión estable bastan para considerar familia a una pareja, según el nuevo Codi de Família de Catalunya. Es el caso de Nuria (32) y Santi (34), que acaban de superar este tiempo de vida en común. Comparten techo sin estar casados y también una cuenta común para los gastos domésticos. La decisión de irse a vivir juntos fue, cuenta Santi, muy meditada (al inicio de su relación cada uno tenía su propio piso) y el paso lo han dado sin fijarse otros compromisos. En el futuro cercano no atisban planes de boda. De hecho, la autonomía es uno de los bienes más preciados por esta pareja. Sus ingresos por el trabajo (él es periodista y ella economista) van a cuentas separadas. “Ahora que ya somos familia vamos a salir a celebrarlo”, anuncia Santi, que pide para el 2009 un deseo tan universal como es el de tener salud, “Es lo mejor para disfrutar de la juventud”, concluye.

SOLTERO
“Vivir solo cuesta dinero y un único trabajo no basta”

Martin tiene 26 años, es de Italia y hace seis que se instaló en un piso de alquiler del Eixample de Barcelona. Ha compartido piso durante mucho tiempo con otros jóvenes y también vivió una temporada en pareja. En la actualidad vive solo. Es un single, una figura cada vez más frecuente en las comunidades de vecinos de las grandes ciudades. La opción le da mucha libertad y autonomía, pero no sale nada barata. “Vivir solo cuesta dinero y a veces un único trabajo no da suficiente dinero para pagar el alquiler", afirma Martín. Este joven trabaja como estilista en una peluquería, pero ha tenido que buscarse un segundo empleo para poder permitirse el lujo de vivir solo. Si decidiera compartir de nuevo casa con otra persona, “intentaría que fuese la mía, ya que así resulta mucho más fácil imponer reglas”, Martín reconoce que cuando Se vive solo largo tiempo, cuesta volver a compartir ese espacio.

MADRES CON HIJOS
“Casos como el nuestro no deberían ser noticia”

Sonia (37) y Julia (39) viven juntas desde hace 16 años. Tienen tres hijos -una niña de 4 años y gemelos de 19 meses que ha parido Julia tras someterse a dos procesos de reproducción asistida. Cuando nacieron, la única fórmula para que Sonia pudiese ejercer también sus derechos y obligaciones como madre era la adopción. Un proceso que costó dinero a esas mujeres y que impidió a Sonia poder acogerse al derecho de un permiso de maternidad, ya que los papeles para regularizar esa situación se demoran varios meses. Las cosas serán muy diferentes con el nuevo Codi Civil de Familia de Catalunya, que en el artículo 235 referido a la “regulación de la filiación” establece de forma automática la “maternidad para aquellas mujeres que son compañeras de la mujer que consiente a someterse a técnicas de reproducción humana asistida”. Para Sonia este paso supone un “gran adelanto y la mejor noticia que podían recibir en el 2008 las parejas homoparentales. La ley no hace más que regularizar una situación que se repite en muchas familias. Sonia querría que casos como el suyo “dejaran de ser ya noticia. Sería la prueba de que la sociedad ha madurado”

VIUDA CON SU MADRE A SU CARGO
“Devolveré a mi madre el favor que me hizo con mi hijo”

El modelo de familia de Antonia es tradicional pero esconde detalles de la sociedad actual. Antonia, de 58 años, enviudó hace poco menos de un año y con ella vive su madre, Primitiva, que acaba de cumplir los 90. Las dos forman un núcleo familiar que se repite en otros muchos hogares, con familiares de avanzada edad que son cuidados por sus hijos. Pero a Primitiva le ha tocado vivir en una sociedad que ha convertido a los abuelos en cuidadores de los nietos para que los progenitores de esos niños pudiesen seguir con sus trabajos. “Mi madre me ha ayudado a criar a mi hijo, que ahora tiene 38 años, y gracias a ella yo pude continuar al frente del negocio familiar que tenía con mi marido”, relata Antonia. Y aunque Primitiva goza de una excelente salud, Antonia tiene una idea muy clara: “Ahora. Ha llegado la hora de devolver a mi madre el favor que ella me hizo con mi hijo”. Antonia augura que las mujeres de su generación podrían ser las últimas en Seguir este modelo con el cuidado de sus padres. “Yo sé que mi hijo está ahí y que va a venir cuando lo necesite. Pero mi deseo para el 2009 es poder encontrar un buen centro en el que puedan atenderme a mi cuando me fallen las fuerzas”

Links:
Cardenal Rouco: Es posible vivir un matrimonio de forma muy distinta a lo que está de moda http://www.larazon.es/noticia/cardenal-rouco-es-posible-vivir-un-matrimonio-de-forma-muy-distinta-a-lo-que-esta-de-moda
Un llibre que vaig comprar fa uns quants anys a EEUU: http://gaydads.info/

Un any més, 1 de desembre.

2008-12-08T14:27:00.004+01:00

La setmana passada commemoràvem el dia internacional de la lluita contra la sida, una data en la que recordem familiars, coneguts i amics que conviuen o han mort com a resultat d'haver estat infectats amb aquesta malaltia en algun moment de la seva vida. Els fàrmacs han aconseguit cronificar la malaltia, controlar-la, però no s'ha aconseguit eradicar-la. D'ençà quatre o cinc anys enrere, escolto periòdicament d'activistes i responsables sanitaris, parlar del perill del relaxament, del perill de la indiferència dels nostres joves sobre la possibilitat de ser infectats. I és cert, el perill existeix, la percepció de que un ja no mor d'aquesta malaltia s'ha instaurat a la societat i més entre els joves que no han vist com la gent emmalaltia i moria als hospitals com a conseqüència de la malaltia. Hem de recordar, no oblidar, educar, informar i prevenir. La inconsciència en la joventut té també conseqüències en la salut del demà.

Al món

Si aquesta és la situació a casa nostra, a la resta del món encara la malaltia no està controlada. L'accés als mètodes de prevenció, l'accés i cost dels fàrmacs, l'educació, els prejudicis, la propagació de la malaltia com a arma contra els enemics. La lluita continua.

Positiu-positiva. Concert Dia Mundial de la SIDA'08/Comitè 1r de Desembre

UNAIDS MSM in India

Sexe Joves.
http://www.sexejoves.gencat.net
Guia de salut per a joves.
http://www.gencat.net/salut/depsalut/html/ca/salutjove/dir1_l13_doc_2453.html
UNICEF. The global campaign on children and AIDS.
http://www.uniteforchildren.org/index.html
Les campanyes més dures contra la sida no arriben a Espanya. El Periódico de Catalunya. 02/12/2008.
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=567127&idseccio_PK=1021

El copagament sanitari

2008-11-09T21:58:00.012+01:00

No era el millor moment per obrir la caixa dels trons, la crisis, precarietat laboral, augment de la despesa de les famílies, etc. però els mitjans de comunicació fa unes setmanes es van fer ressò de la resposta que va donar la consellera Geli a una pregunta del públic en una trobada a IESE amb professionals de la indústria farmacèutica que desencadenà el debat. Probablement no va ser la seva intenció, però els diaris, i alguns més que altres, els agraden aquests debats públics.

Declaracions dels professionals, sindicats, patronals, tot per posar sobre la taula un tema que molta gent ja sap, els problemes de finançament del nostre sistema sanitari. Més d’una quarta part del pressupost de la Generalitat es destina a la nostra salut, al pagament de tota la xarxa de primària, hospitals, els seus professionals i l’enorme despesa farmacèutica. El sistema català de salut és probablement un dels millors del món, però la percepció que ens dona és que està arribant al col·lapse per la falta de finançament.

Conscients o no, el concepte de co-pagament és vigent avui a Catalunya. Els treballadors en actiu paguem el 40% dels fàrmacs que ens recepta el metge, mentre que els jubilats els tenen totalment subvencionats (veure taula adjunta). I de moment, tota la cartera de serveis fora del sistema públic de salut està costejat al 100% per l’usuari.

Els sindicats d’usuaris i de treballadors no han vist amb bons ulls aquestes manifestacions, mentre que la patronal i el col·legi de metges l’apunten com una part de la solució per garantir el nostre sistema de salut.

Polítics i tècnics apunten com a imprescindible una reforma que garanteixi l’equitat (que no és el mateix que igualtat), és a dir, una possible fórmula seria el pagament de la despesa farmacèutica en funció de la renda. Això podria suposar que part dels nostres jubilats haguessin de pagar una part dels seus medicaments.

A diferència d’altres debats, bon exemple han estat les reformes de les pensions dins del marc dels pactes de Toledo, tothom ha col·laborat per trobar una solució que endarrereixi el col·lpse del sistema. De moment al sector sanitari el consens no ha arribat. El debat del co-pagament s’ha reobert, i caldrà veure com evoluciona més enllà de la conjuntura econòmica actual.

Links:

El Govern destina 9.412 milions d'euros a la sanitat catalana, més d'una quarta part dels Pressupostos del sector públic de la Generalitat.
http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/premsa/doc26933.html
Debat rigorós sobre el copagament sanitari (I)
http://davidelvira.blogspot.com/2008/11/debat-rigors-sobre-el-copagament.html
El futuro del Sistema Nacional de Salud. Catalunya, Madrid, Asturias y País Vasco piden al Gobierno el copago de la sanidad pública. La Vanguardia 24/10/2008. http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081024/53565886996.html
El debat sobre el copagament sanitari ressucita amb la crisi. Dossier Econòmic. 10/11/2008.
http://www.dossiereconomic.com/leernoticia.asp?id=2365
Copagament per evitar el col·lapse. TV3 del 09/10/2008 http://www.tv3.cat/videos/48619
Porta oberta al copagament. TV3 del 30/10/2008 http://www.tv3.cat/videos/782439
CCOO de Catalunya creu "injustes socialment" i "ineficients" les propostes de copagament sanitari. Europa Press. 05/11/2008.
http://www.europapress.es/catala/noticia-ccoo-catalunya-creu-injustes-socialment-ineficients-les-propostes-copagament-sanitari-20081105133214.html
Els metges volen el copagament per frenar la "barra lliure" sanitària. El Periódico de Catalunya.
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=448750&idseccio_PK=1021&h=

Sexhom.info i curs del servei de la prova

2008-11-09T14:37:00.005+01:00

Per setena vegada des del 1993, Stop Sida, associació federada a la Coordinadora Gai-Lesbiana, en col·laboració amb el CEEISCAT (Centre d'Estudis Epidemiològics sobre les Infeccions de Transmissió Sexual i Sida de Catalunya), realitza un estudi sobre la vida sexual dels Homes que tenen Sexe amb Homes a Catalunya, i que té com a objectiu conèixer les pràctiques sexuals i els mètodes de prevenció d'una mostra de persones d'aquest col·lectiu al nostre país.
Altres anys, les dades d'aquest estudi s'han recollit mitjançant un qüestionari escrit enviat per correu o lliurat en algun local. Enguany, l'estudi es realitza mitjançant internet. El qüestionari és anònim i confidencial.

A partir del 20 de novembre, Stop Sida comença els seus cursos de formació de voluntaris pel servei de la prova. Des del 1995, Stop Sida disposa d'aquest servei per a garantir l'assessorament específic pel col·lectiu homosexual, des del coneixement de la nostra sexualitat, i oferir el suport emocional per les diferents vivències davant la prova del VIH. Stop Sida ofereix el test ràpid del VIH i la sífilis, facilitant aquest puport abans i després del resultat. Els seus objectius són garantir i promoure el diagnòstic precoç de la infecció del VIH/ITS i afavorir la Salut Sexual.

Els voluntaris i voluntàries reben la formació adient per incorporar-se al grup i oferir un servei de qualitat amb calidesa, a més a més de professionalitat i informació adient a cada realitat. El servei vol caracteritzar-se per la proximitat i l'empatia. Seguint la idiosincràsia de Stop Sida, una associació formada per membres de la comunitat LGBT, el Servei de la Prova està integrat per voluntaris/es gais i lesbianes - treballant des de la pròpia comunitat LGBT per a la comunitat LGBT. Trobaràs més informació a
http://www.stopsida.org/popup_solo_te_necesitamos_a_ti.html

És mort el debat de l'aigua?

2008-10-26T18:56:00.005+01:00

Mesos ençà, en plena sequera, amb els pantans sota mínims, amb un govern portant aigua en vaixells fins la ciutat de Barcelona i pendents de les pregàries dels polítics per que la Moreneta portés aigua a les capçaleres dels nostres rius, el debat de l'aigua fou l'estrella a totes les llars catalanes. La falta d'aigua va trastocar les nostres vides i vam descobrir com podia afectar això a les famílies i el perill per la nostra indústria i serveis. Les pluges van arribar i vam sortir de la crisis pels pels, però ni ens n'hem sortit del tot, ni el debat està tancat, tot i que la percepció actual és de tranquil·litat. De ben segur, a mesura que passin els mesos tornarà a posar-se de relleu. El setmanari Presència, que acompanya alguns dels diaris comarcals, entre ells El Punt, estrena avui nou format. El tema escollit de portada és l'Or Blau. En un ampli article analitzen la situació actual dels nostres embasaments i d'alguns dels projectes en infraestructures que hi ha actualment. I es fan una pregunta, encara malauradament sense una resposta ben definida... quina gestió hídrica vol Catalunya?

Número 1913 de Presència: http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/presencia/1913.pdf
Post anterior - La fi de la sequera: http://xavierviudezicardona.blogspot.com/2008/05/la-fi-de-la-sequera.html

Retorn a Brideshead. La pel·lícula.

2008-10-25T21:31:00.010+02:00

Encara no l’han estrenada a casa nostra, però de ben segur aniré a veure-la malgrat algunes crítiques que ha rebut. Retorn a Brideshead, la pel·lícula. Aquesta adaptació d’una de les novel·les de Evelyn Waugh, i considerada com una de les obres mestres de la literatura anglesa del segle XX, fou portada als anys 80 a la petita pantalla en una adaptació d’onze episodis per Granada Television. La història, en part autobiogràfica, recorre durant les tres dècades d’entre guerres, la vida de dos amics Charles Ryder i Lord Sebastian Flyte. Flyte, fill d’una adinerada però decadent família aristocràtica catòlica coneix a Flyte durant els seus anys d’estudis a Oxford. L’amistat i quelcom més unirà a ambdós fins l’entrada en escena de la família de Lord Sebastian. La novel·la és realment bona, així com la sèrie, disponible en DVD. En aquesta versió cinematogràfica, rodada en els mateixos espais que la sèrie, Emma Tompson interpreta Lady Marchmain, la mare de Sebastian, una dona forta, molt religiosa a qui el seu marit, caracteritzat per Michael Gambon, abandonà anys enrera per instal·lar-se a Venècia amb la seva amant. En els links que us acompanyen aquestes paraules trobareu la pàgina oficial de la pel·lícula i un documental per a celebrar el 15è aniversari de la sèrie, amb la intervenció de crítics, polítics, i alguns dels intèrprets de la sèrie. Jeremy Irons i Anthony Andrews, que interpretaren a Ryder i Sebastian o Diana Quick en el paper de Júlia Flyte, germana del jove Lord. Esperarem per jutjar el film.

Trailer de la pel·lícula

Brideshead Revisited (2008)
http://bridesheadrevisited-themovie.com/
http://www.thefilmfactory.co.uk/brideshead/index.html
http://www.imdb.com/title/tt0412536/

Primera part del documental

Brideshead Revisited (1981)
http://www.screenonline.org.uk/tv/id/536563/index.html
http://www.imdb.com/title/tt0083390/
A la wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Brideshead_Revisited
Documentary on the series Brideshead Revisited
http://www.youtube.com/watch?v=5NFmVfmqYv8 (1/5)
http://www.youtube.com/watch?v=pOI-Whq9dn8 (2/5)
http://www.youtube.com/watch?v=vO10CJPfF70 (3/5)
http://www.youtube.com/watch?v=pfC5XUJUkkA (4/5)
La cinquena part no està disponible.

Un rei, i tres “Joans”.

2008-10-17T21:12:00.002+02:00

Trobo a faltar a la ràdio nacional de Catalunya un estil de notícies com les que feia en Gaspar Hernández, qui ara es dedica a fer un programa al vespre que jo anomenaria “d’autoajuda”. Tot i així, en Joan Barril, amb el seu “Cafè de la República” fa un estil de magazine d’actualitat i notícies, diferent, tot i que per alguns és un programa lent i feixuc. Alguns el podrien considerar fins i tot, una mica elitista, però d’una qualitat inqüestionable. A diferència d’altres cadenes, quan s’informa, es fa això, informar, i es distingeix clarament de l’opinió. Sovint, les entrevistes personals que realitza ens descobreixen persones interessant, entranyables i sàvies.

Sense anar massa lluny, aquesta setmana hem pogut escoltar dos “Joans”, el president del parlament Joan Rigol o l’escriptor i crític literari Joan Triadú. Dues veus que malgrat puguem o no coincidir o no amb les seves opinions, representen dues generacions de catalans que han lluitat per aquest país i han viscut la seva transformació durant el segle XX. Escoltant aquestes veus podem aprendre de la seva experiència, la seva memòria, per entendre la realitat d’aquest país, ajudant-nos a reflexionar en una època, com és aquesta, d’incertesa política i de perplexitat popular. Sense la reflexió, un projecte clar i lideratge fort, continuarem amb aquesta percepció de decadència col·lectiva, no només política sinó també econòmica i social. Quant temps haurem d’esperar?

Entrevista a Joan Rigol (16/10/2008): http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=284232
Entrevista a Joan Triadú (14/10/2008):
http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=283760

Shelter

2008-09-26T21:58:00.010+02:00

Fa uns dies, casualment vaig descobrir una pel·lícula d'aquelles que no m'han deixat fred ans al contrari. Potser ha estat un conjunt de factors personals, un guió encertat, una bona realització, unes interpretacions gens forçades i una música que sap acompanyar tota la trama argumental. Shelter explica la història d'un xicot, Zach (Trevor Wright) dels suburbis de San Pedro de Califòrnia i el germà del seu millor amic, Shaun (Brad Rowe), que va ser un dels seus mentors en el surfeig. Zach porta anys de relació amb la que és la seva millor amiga, mentre conviu en el si d'una família desestructurada. Shaun retorna a San Pedro després de deixar córrer una relació i intenta tornar a trobar la inspiració de l'escriptor. Des del seu retrobament s'establirà novament un nexe d'amistat que els portarà a una nova situació.

Us puc confessar que ja me l'he baixada en versió original subtitulada en castellà, i quan la trobi en DVD de ben segur que no em resistiré a comprar-la. Ja em direu què us ha semblat.

web oficial: http://www.heretv.com/sheltermovie/
the internet movie database: http://www.imdb.com/title/tt0942384/
algunes opinions: http://filmexperience.blogspot.com/2008/08/2008-shelter.html

Nou curs de formació de voluntaris a la CGL

2008-09-24T12:26:00.003+02:00

Durant el mes d’octubre d’enguany la Federació d’Associacions Coordinadora Gai-Lesbiana torna a iniciar els seus cursos de formació de voluntaris. Ara ja fa temps que no estic vinculat a la seva organització ni gestió, però com ja us he comentat en alguna altra ocasió és un bon lloc per aprendre, ajudar a altres persones, passar-ho bé i conèixer altres persones fora de l’ambient. Podeu trobar més informació clicant sobre la imatge de sota (s’engrandirà) o bé a la web de la Federació: www.cogailes.org Qui s’anima?

Cap al Senat Federal

2008-09-21T00:32:00.003+02:00

Dilluns passat, en el marc d’un sopar col•loqui “Cap al Senat Federal” organitzat per Ciutadans pel Canvi (CpC) vaig poder escoltar les opinions de dos catedràtics de dret constitucional. CpC és la formació filosocialista que va donar suport a la candidatura de l’aleshores candidat Pascual Maragall i que comparteix grup parlamentari amb el PSC al Parlament de Catalunya.

El sopar, fet a l’Hotel Espanya, al carrer St. Pau de Barcelona aplegà cap a 80 persones i fou presidit per la Carme Valls, presidenta de l’associació qui compartia taula amb els dos ponents, en Javier Pérez Royo, en Josep A. González Casanovas, la regidora de Ciutat Vella, Itziar González i el diputat Toni Comín.

Acompanyat per amics i família curiosament representàvem tot l’espectre del tripartit a la mateixa taula (PSC, CpC, ICV i ERC). La pluralitat de les opcions polítiques va fer més entretinguda la vetllada. Evidentment hi havia més gent, alguns membres de la junta de CpC i de la sectorial de salut que van acabar d’afegir color als comentaris entre plat i plat.

El col•loqui, tot i les notes autobiogràfiques dels ponents i la relació d’amistat entre ambdós, es va centrar en l’anàlisi històric des del segle XIX de les diferents i curtes experiències democràtiques de l’Estat Espanyol. Des de la Primera República fins a la constitució del 78. Tot i l’interès de les intervencions i una certa visió esbiaixada, el plat fort arribà amb les intervencions de les persones que allí s’hi aplegaven.

Estatut i Tribunal Constitucional

Segons els ponents, la resolució del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel govern i el PP sobre la convocatòria d’una consulta popular per part del govern basc, no es pot relacionar jurídicament amb el futur del recurs contra el text de l’Estatut. Tant és així que declarava el professor Pérez Royo, amb l’acord del professor González Casanova que el tribunal no havia d’haver admès a tràmit el text del recurs, ja que tant la Constitució com els Estatuts d’Autonomia són les úniques lleis que tenen un mecanisme específic de reforma, a diferència de la resta de lleis de l’ordenament jurídic espanyol i català.

El professor Pérez Royo afegia que no té massa sentit que una llei que ha estat debatuda al Parlament de Catalunya, negociada en comissió i aprovada per les Corts Generals i finalment sotmesa a un referèndum que la va recolzar, entri en bloc al Tribunal Constitucional. Tant la Constitució com l’Estatut són lleis “polítiques” i el Tribunal Constitucional, un òrgan jurídic, no hauria d’intervenir-hi en la seva valoració a excepció de conflicte puntual i específic a la interpretació de l’articulat entre Autonomia i Estat que caldrà aplicar la interpretació de la llei de major rang, en aquest cas la Constitució.

A una pregunta sobre què passarà si l’Estatut és tombat, és a dir, si el Tribunal Constitucional declara el cor de l’Estatut inconstitucional, un i altre pensaven que ens trobarem en una situació molt complicada, no aventurar-se a mesurar les conseqüències.

Altres temes es van tocar, també el finançament, però si voleu saber-ne més, caldrà que llegiu els articles que publiquen els conferenciants a diferents diaris. He localitzat un blog molt interessant on es recullen articles de diferents columnistes h ttp://reggio.wordpress.com/ tot un descobriment si no tenim accés a una base de dades bibliogràfica.

Ciutadans pel Canvi va aprofitar la vetllada per llençar una proposta, una reforma constitucional que vertebri l’Estat Espanyol en una estructura federal amb una cambra alta, el Senat, amb seu a la ciutat de Barcelona. Una fórmula que vol ancorar Catalunya a l’Estat Espanyol.

Els ponents:
Josep A. González i Casanova. http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Antoni_Gonz%C3%A1lez_i_Casanova
Articles a WordPress.com: http://es.wordpress.com/tag/j-a-gonzalez-casanova/
Javier Pérez Royo.
Articles a WordPress.com: http://es.wordpress.com/tag/javier-perez-royo/
Iustel. Diario del Derecho. ¿POR QUÉ NO? de Javier Pérez Royo.
http://www.iustel.com/v2/diario_del_derecho/noticia.asp?ref_iustel=1013305

Articles mencionats durant el col·loqui:
El Mundo. El 'revolcón' a Ibarretxe del Constitucional derriba los pilares del Estatut, según el PP
http://www.elmundo.es/elmundo/2008/09/15/espana/1221451215.html
Article d’opinió a El País d’en Josep Sureda. Cataluña tiene razones más fundadas.
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Cataluna/tiene/razones/fundadas/elpepuopi/20080915elpepiopi_13/Tes

Què ha passat aquest 11 de setembre? (i II)

2008-09-13T22:27:00.004+02:00

Com ja fa uns anys, des de que el President Maragall va instaurar el format, milers de persones ens aplegàvem al Parc de la Ciutadella, davant de la Cascada de Josep Fonserè per seguir l’acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya. Sota un sol abrasiu, govern, diputats, convidats i ciutadans aguantàvem estoicament els actes que van començar amb l’hissada de la senyera de Ripoll acompanyada la interpretació dels “Segadors” i que van ser conclosos amb el “Cant de la Senyera” i un pilar de quatre dels castellers de Sant Cugat.

Fora del recinte del parc, al llarg del Passeig de Lluís Companys, milers de persones s’aplegaven al voltant dels stands de la VII Mostra d’Entitats. Una gran estelada sota l’arc de triomf presidia l’espai. Òmnium Cultural, la Plataforma Pro-Seleccions, Justícia i Pau, Escola Valenciana, els Amics de l’Escola Bressola i moltes altres associacions es distribuïen al llarg del passeig amb diverses propostes. Des de xerrades, llibres i revistes, jocs per a la quitxalla a venda d’estelades, enganxines i altres objectes. Al cap d’avall del passeig, just davant de l’entrada del parc, un escenari va servir de punt de trobada final per la manifestació de la tarda i espai musical per concloure la jornada.

Però el dia començava d’una altra manera, govern, partits polítics i entitats d’arreu del Principat feien la tradicional ofrena floral al monument de Rafael Casanova a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d’Alí. Enguany hi hagut escridassades per tothom, uns més que altres, però tothom a rebut.

Si això succeïa a l’Eixample, al costat de l’església de la Mercè, al lloc on es trobava el seu antic cementiri, també s’oferien flors al monument i la flama que s’alça al Fossar de les Moreres. Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor, diu un poema de Frederic Soler, Pitarra i que pot llegir-s’hi a una placa de marbre al fons de la plaça.

A la tarda, cap a vint mil persones enfilaven des de la plaça Urquinaona una manifestació convocada per Sobirania i Progrés i altres entitats sota el lema “Som una nació, volem estat propi”. La manifestació prosseguí pel passeig de Sant Pere i baixà pel passeig de Lluís Companys fins al pati dels Til•lers. Menys multitudinària va ser la convocatòria d’ERC que també va discòrrer pel mateix camí fins al monument de Rafael Casanova. Maulets, Endavant, la Cajei i altres entitats finalitzaren la manifestació al Fossar de les Moreres.

Actes de l’Onze de Setembre: http://www.gencat.cat/catalunya/11setembre/2008/cat/index.htm
VII Mostra d’Entitats : http://www.gentdelaterra.org/index.php

Informació a la Premsa:

Vilaweb:
Milers de manifestants per la independència. http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2993497
La Diada dels estels. http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2992744
VilaWeb TV: Mercè Rodoreda centra l'acte institucional a la Ciutadella. http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2993363
La mostra d'entitats repeteix l'èxit al passeig Lluís Companys. http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2993447&p_edi=arenys
La Vanguardia:
Cerca de 15.000 personas asisten al acto central de la Diada en la Ciutadella. http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080911/53537572243.html
El País: http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Clamor/unanime/Diada/mejor/financiacion/elpepuespcat/20080912elpcat_2/Tes

Què ha passat aquest 11 de setembre? (I)

2008-09-13T14:23:00.003+02:00

Com cada any, els catalans commemorem la caiguda de Barcelona després del setge de les tropes franceses i castellanes durant la guerra de Successió, i recordem l’abolició de les institucions i llibertats civils de Catalunya. Gaire bé 300 anys després continuem havent d’esgarrapar allò que va ser arravatat al poble català i als territoris de la Corona d’Aragó per la força de les armes.

Aquest dia serà també recordat com el dia que el Tribunal Constitucional deslegitima i declara inconstitucional la pretensió del govern basc de convocar una consulta popular per preguntar al poble basc sobre el seu futur. Aplaudit pel PSOE i el PP, obra una nova etapa de debat que ens ha de fer reflexionar sobre la maduresa democràtica de l’Estat Espanyol. El govern basc ja ha avançat que té la intenció de portar a l’Estat Espanyol davant la justícia del tribunal dels drets humans d’Estrasburg i el govern central es prepara per a defendre les seves posicions.

Mentre uns celebren la sentència i s’emparen en l’actual carta magna, uns pocs creuen que cal modificar-la per que permeti una consulta que possibiliti preguntar a “una part del Poble Espanyol” si vol o no pertànyer a aquest estat. Haurem de veure quin és el termini que es marquen per assolir-ho. Vertaderament tinc molts dubtes que ho aconsegueixin a curt termini. Cap dels dos partits grans a l’estat voldran obrir aquesta porta.

Haurem de llegir la sentència del Tribunal per a poder opinar, no tant sobre la seva validesa jurídica que de ben segur està fora de dubte, però si que caldrà valorar com encaixa amb les estratègies i fulls de ruta que es puguin marcar en el futur per a que Catalunya pugui pronunciar-se sobre quin vol que sigui el seu vincle amb l’Estat Espanyol. No val a dir que cada 4 anys ens pronunciem en eleccions legislatives per què a cap de nosaltres ens han preguntat explícitament si volem pertànyer a l’Estat Espanyol, i ni tan sols, molts de nosaltres vàrem votar la Constitució de 1978.

Amb el finançament com a tema central dels darrers mesos, encara avui estem pendents d’una sentència del mateix tribunal sobre una llei orgànica que en el tràmit a les Corts Generals va ser retallada, portada a referèndum i que malgrat ser aprovada, també s’incompleix, l’Estatut d’Autonomia.

És aquest el meravellós marc polític en el qual ens trobem immersos i pel qual cal demanar als nostres polítics que s’oblidin dels tactismes amb rèdits a curt termini que no fan més que hipotecar i fer mal al país. Les frustracions les generen els nostres polítics, no l’Estat Espanyol, amb el qual ja sabem a què cal atenir-se.

Origens de la Diada Nacional de Catalunya:

La Diada Nacional: http://ca.wikipedia.org/wiki/Diada_Nacional_de_Catalunya
La guerra de Successió: http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_Successi%C3%B3
El setge de Barcelona: http://ca.wikipedia.org/wiki/Setge_de_Barcelona_(1713-1714)

La consulta popular a Euskadi:

Sentència del Tribunal Constitucional:
http://www.tribunalconstitucional.es/jurisprudencia/Stc2008/STC2008-05707.html
Gara. El TC prohíbe la consulta de Ibarretxe porque sólo el pueblo español tiene derecho a decidir:
http://www.gara.net/azkenak/09/96131/es/El-TC-prohibe-consulta-Ibarretxe-porque-solo-pueblo-espanol-tiene-derecho-decidir
Diario de Navarra. El Tribunal Constitucional prohíbe la consulta promovida por Ibarretxe:
http://www.diariodenavarra.es/20080912/nacional/el-tc-prohibe-consulta-promovida-ibarretxe.html?not=2008091200435999&idnot=2008091200435999&dia=20080912&seccion=nacional&seccion2=tribunales&chnl=30
ABC.
El Tribunal Constitucional tumba por unanimidad la consulta de Ibarretxe:
http://www.abc.es/20080912/nacional-terrorismo/tribunal-constitucional-tumba-unanimidad-20080912.html
De la Vega convencida de que en la UE nadie «aceptará un desafío contra la ley»:
http://www.abc.es/20080912/nacional-politica/vega-convencida-nadie-aceptara-200809121515.html
El País. Ibarretxe pide una movilización contra el varapalo del Constitucional:
http://www.elpais.com/articulo/espana/Ibarretxe/pide/movilizacion/varapalo/Constitucional/elpepunac/20080913elpepinac_11/Tes
El Periódico de Catalunya. Ibarretxe acudirà a la justícia europea en defensa de la consulta vetada pel Constitucional:
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=543114&idseccio_PK=1008
La Vanguardia. Ibarretxe recurrirá a instancias europeas la prohibición de su consulta por el Constitucional:
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080911/53537901493.html
Diari Avui. ERC, CiU i ICV critiquen la sentència del Constitucional contra la consulta d'Ibarretxe:
http://www.avui.cat/article/mon_politica/40684/erc/ciu/icv/critiquen/la/sentencia/constitucional/contra/la/consulta/dibarretxe.html

El sud de Gran Canaria.

2008-09-06T01:38:00.004+02:00

Resumiré: sol, ventet, piscina, platja i alguna escapada de nit. Dit d’una altra manera: descansar, descansar i descansar...

Si voleu descansar, la illa de Gran Canaria té alguns espais interessants per a gaudir d’uns dies de “relax”. Al sud de la illa hi ha el terme municipal de San Bartolomé de Tirajana amb dues zones d’especial interès: Playa del Inglés i Maspalomas. No cal que us expliqui moltes coses, alguns de vosaltres ja hi haureu estat. És un dels destins turístics gais més importants de la Unió Europea. Amb temperatures moderades durant tot l’any, és un destí molt agradable per descansar. Els voltant de l’Avenida de Tirajana a Playa del Inglés és una zona semblant a Calella de la Costa però sense desgraciades imatges de “guiris” borratxos pel carrer. És una destinació força familiar.

A mitja avinguda, baixant a mà esquerra hi ha el complex Yumbo, un centre comercial de 4 plantes amb desenes de botigues, bars musicals, restaurants i espectacles. Durant el dia, les 2 plantes centrals són les que tenen major activitat comercial. A la nit, el protagonisme és rellevat a primera hora per la planta inferior amb espectacles amb drag queens, cantants i ballarins, nois amb tanga o pantalonet curt servint copes... Més entrada la nit, la festa es desplaça a la planta superior amb els bars musicals i les discoteques.

Al final de l’avinguda s’alça un dels hotels de luxe la cadena Riu, just a l’entrada de la zona protegida de “Las Dunas”. Des d’aquest punt podem encetar per diferents camins senyalitzats el nostre viatge cap a la platja. Un quart d’hora, més o menys, i si no ens perdem pel camí, tardarem a arribar fins el “chiringuito 7” on una colla de tumbones i un xiringuito amb una bandera gai ens senyalitzen la zona on desenes de persones prenen el sol totalment nues o amb banyador. Altres juguen a padel o es banyen a les aigües de l’Atlàntic.

Cap a ponent, per sota de la meseta sobre la que es troba l’avinguda de Tirajana, es troba la zona del golf de Maspalomas. Allí, les construccions es troben en recintes tancats, zones amb piscina i bungalogs als seu voltant. Prop de la costa, al final de l’Avenida de Oceanía s’estén la zona protegida de “la charca”, una zona humida d’aigua dolça just a la vora del mar amb una flora i faura rica, a l’oest de les dunes. També des d’allí i reseguint la platja cap a llevant, s’arriba a la zona nudista i el xiringuito 7.

La illa té altres espais interessants, però la conec poc, a excepció de la seva capital, Las Palmas al nord de la illa. Ho deixarem per un altre any.

Links:

http://www.gaybarcelona.net/viajar/maspalomas/
http://www.gaycitymap.com/gaygrancanaria.php?lan=es
http://www.cc-yumbo.com/ccyumbo/es/?gaycenter

Postals des d’Itàlia (i V)

2008-09-05T21:28:00.007+02:00

Per concloure aquesta sèrie podríem parlar un moment del camp de la Toscana. Ja hem comentat en un post anterior els paisatges de la zona on es cultiven els raïms que produeixen el Chianti. Hi ha molt més. Ens podem perdre per qualsevol carretera per trobar pobles mediavals ben conservats, masos d’estructures quadrades, conjunts rurals renaixentistes i aturar-nos a dinar en un petit restaurant a les afores d’un poblet on sense maça esforç trobarem una bona carta a preus més que raonables.

Podria continuar parlant de Lucca o Pisa, de pobles com Greve o San Giminiano però no acabaríem mai. No puc acabar sense parlar d’un lloc de descans vora la mar, Viareggio. Viareggio és el “Sitges” de la costa nord d’Itàlia. Les platges gais no es troben al mig del poble, sinó que és més semblant a la platja de Castelldefels, amb una mena de passeig marítim amb bars i just darrera un conjunt de carrers amb cases i càmpings. Ho havia sentit fa uns anys, però no ho recordava. La majoria de patges a Itàlia són privades i cal pagar per fer-ne ús. T’ofereixen un conjunt de serveis que volen justificar el preu que pagues, però no són barates. I si vas en cotxe, zona blava, així que tornem a pagar. No us espanteu. No cal ser ric per anar a la platja. Tot i que la zona més “xic” era la zona de pagament, també hi ha espais on la platja és gratuïta. Cal caminar una estona o fer una estona de bicicleta per arribar-nos-hi, però està prou bé. Escolliu. I això és tot. Us hi haureu d’apropar per descobrir-ne el seu encant.

Links:

http://www.gaybarcelona.net/viajar/viareggio/index.htm
http://www.planetout.com/travel/article.html?sernum=7686

Postals des d’Itàlia (IV)

2008-09-01T10:19:00.005+02:00

Tornada a l'Umbria, viatgem cap al sud i arribem a la seva capital. Perugia és una ciutat universitària de 163.000 habitants (dades del 2007, una mica més petita que Sabadell o Terrassa i més gran que Tarragona). Va estar sota domini papal intermitentment fins poc després de les guerres napoleòniques.

Ascendint cap al centre de la ciutat, sobre un cim, entrem a les antigues vies subterrànies de la ciutadella, la Rocca Paolina, que feu construir el papa Pau III. A través de les escales mecàniques penetrem pels corredors que ens pugen fins a la plaça Itàlia on es troba el Palau de Govern i des de la que es té una vista panoràmica de bona part de la ciutat. Al llarg del Corso Vannucci ens apropem a la plaça IV de Novembre on s’alça la catedral de St. Llorenç i el Palazzo dei Priori, seu del govern comunal i que guarda la pinacoteca de la Umbria. Una alta escalinata descendeix del palau fins a la Fontana Maggiore que hi ha davant de l’entrada lateral de la catedral, guardada per una escultura de bronze del papa Juli III. Vorejant la catedral arribem a la façana del braç més llarg del creuer. Nua, sense escultures ni marbres que l’arrebossi. La ciutat fou també un important enclavament etrusc fins a la dominació romana. Se’n conserven encara alguns vestigis que poden ser apreciats en una passejada per la ciutat.

Sortim de la ciutat i ens dirigim a Asís. No és la primera vegada que la visitem. Enfilem una de les escales que pugen fins al recinte emmurallat i entrem a prop de l’església de Santa Clara. Una monja clarissa vigila darrera d’un mostrador. El peregrins baixen per una petita escala cap a la cripta on una cua avança poc a poc cap a la tomba de la santa. Les parets estan recobertes de reproduccions dels frescos que expliquen la vida d’aquesta noble que va renunciar a la seva còmoda vida per dedicar-se a la vida espiritual, seguint les passes de St. Francesc.

Sortim de l’església i enfilem pel carrer de la dreta. Ens va enfilant fins a l’antic temple de Minerva. Només se’n conserva la façana. Dins una església catòlica omple l’espai que en altre època estava dedicada a una divinitat romana.

Baixant pel carrer enfilem cap a les basíliques. A sobre la basílica gòtica, que patí importants desperfectes durant un terratrèmol de la dècada passada. Les parets recobertes de representacions de la vida de Sant Francesc són observades per les desenes de turistes que ens hi trobem. “No foto, no video”, crida un vigilant de seguretat, perseguint a qualsevol que desembeini la seva càmera per un sol moment. Sortim i baixen per les escales. Just a sota de la basílica gòtica trobem la basílica romànica. Més fosca, i tímidament decorada, conserva a la seva cripta les restes del sant. Dones i homes agenollats resen al sant, altres descansen asseguts mentre treuen fotos de l’espai. Sortim per la porta de la basílica inferior i encetem la baixada de l’esplanada per emprendre el nostre camí de tornada.

vista panoràmica d'Asís

Links:

Viquipedia. Perugia: http://it.wikipedia.org/wiki/Perugia
Itineraris per Perugia: http://turismo.comune.perugia.it/canale.asp?id=87
Viquipedia: basílica de St. Francesc d’Asís: http://it.wikipedia.org/wiki/Basilica_di_San_Francesco_d%27Assisi

Post jocs Olímpics de Beijing

2008-08-31T19:31:00.010+02:00

Fa una setmana que han acabat els Jocs Olímpics de Beijing 2008. Durant tres setmanes hem pogut gaudir d’hores i hores d’imatges d’esports a través dels canals de televisió. La riquesa i varietat de l’oferta ha fet que en una hora o una altra, tothom hagi estat temptat a seguir alguna de les diferents disciplines i proves, executades pels millors esportistes del món.

Si els jocs han estat un èxit publicitari pel govern xinès, val a dir que no ha estat una assignatura senzilla fer-nos oblidar la violació dels drets humans que pateixen el gruix de la població xinesa i en especial d’aquells pobles que han estat envaits i sotmesos per la Xina. Fa uns mesos els mitjans de comunicació es feien resó de les protestes dels tibetans, malmetent la imatge que la Xina volia projectar com a país capdavanter. Malgrat les pressions i les denúncies internacionals, la repressió fou implacable.

Què en va quedar de tot això? Algunes amenaces, evidentment després no acomplides i una campanya d’Amnistia Internacional “Saps a què es juga a la Xina?”. Però val a dir que l’objectiu xinès s’ha assolit. La percepció que s’ha aconseguit ha estat la projecció de la Xina al món com un estat modern i amb un gran futur. Però a quin cost?

I ara Rússia

Russia intenta recuperar la seva influència en els pobles que havien conformat l’antic bloc soviètic, intervenint en conflictes regionals com han estat recentment Kosovo o Georgia. Per antigues aliances, situació geoestratègica o com a antics territoris de la república, aquests territoris han estat i són font de conflicte obert principalment amb els EEUU i col•lateralment amb els membres de la UE que discrepen en les seves posicions i reaccions que tenen importants interessos econòmics i estratègics. Rússia és avui un important proveïdor d’hidrocarburs d’alguns dels membres de la Unió i en depenen en bona part durant l’hivern per escalfar moltes llars.

Comparem situacions

A diferència de Russia, el procès d’adaptació xinès els darrers vint anys ha estat molt diferent del que va viure la disolta Unió Soviètica. La desaparició durant l’època bolxevic de les classes camperoles, la col•lectivització de les terres, la desaparició de la petita classe mitjana, el soterrament de la religió i antigues tradicions, van deixar la seva petjada en el poble rus i de les seves antigues repúbliques. Paradògicament, tot i la aparent democràcia que gaudeixen, el procés de tranformació de la “dictadura del proletariat” a l’economia de mercat ha estat probablement molt precipitat. Durant el procés, ha creat un conjunt d’oligarquies dels antics funcionaris i militars de l’estat que continuen mantenint les seves quotes de poder econòmic i polític en detriment de la població que continua vivint amb forces mancances. Només els més espavilats o corruptes han aconseguit obrir-se pas. Assassinats, extorsions i corrupció han estat l’ordre del dia les darreres dècades. Aquells que han gosat denunciar-ho en molts casos han estat depurats, assassinats. En cent anys Rússia passat d’un sistema monàrquic totalitari a una dictadura del poble, passant per la tirania, per acabar tornant-hi avui en dia. Qui mana més actualment, el president de la república o el primer ministre?

La Xina no ha seguit el mateix model. L’estat no s’ha democratitzat, sinó que el partit comunista s’ha adaptat als temps i les necessitats del món que l’envolta per anar transformat la societat xinesa cap a una economia de mercat, amb grans diferències entre el camp i les ciutats, però sense perdre el seu ferri poder. Continua restringint les llibertats dels seus ciutadans i oprimint a altres pobles, als quals espolia els seus recursos naturals i intenta assimilar.

Ha esdevingut una potència econòmica egemònica a la regió, fent ombra al Japó i Corea del Sud i alguns experts insinuen que desbanquin en un futur proper als EEUU com a primera potència mundial. Competeix amb els EEUU i Europa pels recusos en diferents regions del món, per a poder poder garantir-se el subministrament de matèries primeres per la seva emergent industria. Si EEUU ha buscat els seus recursos energètics a l’Orient Mitjà, la Xina els està buscant a l’Àfrica.

El joc continua obert, sempre ho ha estat.

Links:

Amnistia Internacional. Xina: http://www.es.amnesty.org/paises/china/ i http://www.amnesty.org/es/region/china
Amnistia Internacional. Campanya "Saps a què es juga a la Xina?": http://web.es.amnesty.org/china/
Amnistia Internacional. Russia: http://www.amnesty.org/es/region/rusia
CSIS. Estudis per Euràssia i Russia: http://www.csis.org/ruseura/
CSIS. Estudis per la Xina: http://www.csis.org/china/
Strategic Studies Institute for the U.S. Army War Collage per Europa i Russia: http://www.strategicstudiesinstitute.army.mil/europe-russia/
Strategic Studies Institute for the U.S. Army War Collage per la Xina:
http://www.strategicstudiesinstitute.army.mil/asia-pacific/
Real Instituto Elcano: http://www.realinstitutoelcano.org/wps/portal

Postals des d’Itàlia (III)

2008-08-31T01:12:00.001+02:00

Recòrrer els pobles de la Toscana i l’Umbria recorda els paisatges d’algunes de les nostres comarques interiors. Fileres de xipresos s’arrangleren al llarg dels camins que condueixen als masos i dels cementiris, antic senyals de benvinguda des de temps immemorials i font de plàcides ombres que refresquen els tòrrids estius italians. Extensions d’oliveres i vinyes. Camps groguencs de blat i ordi segat, travessats per rengleres de bales cilíndriques de palla premsada.

La zona de Cianti dona nom a la denominació d’origen d’un conjunt de vins de la Toscana. Només un reduit número de cellers poden posar el segell del gall negre del Chianti Classico que els diferencia de la resta de vins de la zona. Els vins de Chianti es produeixen a partir de raims de la varietat sangiovese (en una proporció del 75 al 100%), tot i que pot contenir fins a un 10% de varietats afruitades com el Cabernet Sauvignon, Merlot o Syrah.

Desenes d’enoteques i botigues ofereixen per tota la regió ampolles d’aquests vins on poden ser catats, però com a casa nostra, també els grans supermercats disposen d’àrees on es poden torbar ampolles dels seus bons vins a preus més raonables.

Postals des d’Itàlia (II)

2008-08-29T11:31:00.002+02:00

Arribem uns dies abans, però els preparatius ja estan llestos. Estendards i fanals de colors desmontables engalanen els barris, contrade, de la ciutat de Siena. Es respira ambient de festa. Desenes de joves i grans munten taules al carrer, altres preparen el menjar que compartiran durant aquesta jornada. Llegeixo a la guia que m’acompanya en aquest viatge, que la tradició obliga als sienesos ser batejats a l’esglèsia de la seva “contrade”, allí confirmen els sacraments i es casen amb un membre del seu barri. Endinsant-nos pels carrers, els crits i les riuades de gent ens apropen a la Piazza del Campo. Falten dos dies per que es torni a fer la cursa de cavalls, el Palio delle contrade. Només es corre dos dies a l’any. El primer durant el mes de juliol (palio di luglio), i el segon el 16 d’agost (palio dell'Assunta). Entrem a la plaça a través de les obertures sota les grades de fusta que en semicercle s’arramben als vells edificis. A l’altre banda, la catedral i el Palazzo Pubblico. Una font presideix la plaça, tot i que avui, milers de persones l’omplen i trepitgen la sorra sobre la que correran els cavalls i els seus genets.

Grups de joves s’apleguen i es saluden aferrats a cerveses. Alguns entonen cançons mentre surten dels bars o al voltant de les barres al carrer. Sortim del recinte i comencem a enfilar un carrer. Darrera, seguint-nos descobrim un nou grup de jovent. S’apropen cantant. Al davant un caball. Envoltant-lo i escortant-lo estandarts d’un color, el genet just darrera. El muntarà en la cursa sense sella ni brides. Fotos al seu pas. I s’allunyen mostrant l’animal pels carrers de la ciutat. Llàstima, no tornarem per la cursa, però esperem veure als diaris el guanyador.

El muchacho persa

2008-08-28T12:30:00.005+02:00

Aquest llibre de Mary Renault, i que en la seva versió catalana es titula “El noi persa” ha estat tot un descobriment. La novela relata en primera persona i en forma retrospectiva la relació personal entre ell, Bagoas, i Alexandre el Gran. Bagoas, un jove eunuc persa, fill d’un noble de baix rang que és assessinat durant la seva infantesa, entra al servei de Darius III de Pèrsia anys després d’haver ser venut com esclau a un comerciant de Susa. Després de la desfeta persa davant els macedonis, Bagoas serà ofert al Gran Rei com a servent lliure. No passarà molt temps fins que s’iniciarà una relació afectiva entre ambós personatges que durarà tota la seva vida. Al llarg de tot el relat s’intenten transmetre sentiments i valors.

Com en totes les noveles històriques cal que ens preguntem: quins fets són reals i quins són ficció?. Això ho descobrireu en un annex que l’autora afegeix al final de llibre i en el que justifica alguns dels fets que marquen la història. Com en la meva lectura anterior, tot i les seves poc més de quatrecentes pàgines, és una novela que he devorat i que caldrà complementar amb una petita recerca documental posterior. Probablement farà que en un futur proper enceti la lectura de la trilogia Alexandros. El temps ho dirà.

campanyes d'Alexandre el Gran

Links:
Viquipedia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Alexandre_el_Gran

Alexander, d'Oliver Stone http://www.imdb.com/title/tt0346491/

Postals des d’Itàlia (I)

2008-08-28T12:11:00.005+02:00

Sortint del túnels que travessen els Alps marítims al nord del país, ens apropem a la Toscana. Des de la llunyania es veuen reseguint la costa uns cims retallats, de color blanquinós. Podria tractar-se de neu, però de prop, les seves formes anguloses ens descubreixen les antigues pedreres de Carrara. Enormes blocs de marbre s’extenen al llarg de magatzems als costats de l’autopista, blocs que segles enrera van servir com a matèria primera pels centenars d’escultures que omplen els espais públics i privats de la geografia italiana.

Itàlia s’omple durant el mes d’agost de viatgers i turistes que trepitgen els carrers de les seves ciutats: Florència, Pisa, Perugia o Bolonya. Guia en mà, càmara fotogràfica digital penjada al coll, ulleres de sol, gorra al cap, polos i camisetes sense tirants, pantalons curts i peus descalços o coberts per xancles o bambes conformen l’uniforme bàsic del turista.

Escollim com a domicili temporal la ciutat de Florència. Travessada pel riu Arno, el casc antic està envoltat per una alta muralla i resguardada pel fortí de Belvedere darrera del palau Pitti, residència de la família Medicis, i la fortalesa de Basso a l’altra banda del riu. Plena de palaus i edificis renaixentistes, s’enganxen els uns als altres al llarg dels seus estrets carrers.

Una escultura de bronze s’aixeca davant del Palau Fizzi. Sobre un pilar de marbre, un’home nu alça una piràmide grabada amb inscripcions, tant alta com ell mateix. Unes decenes de metres més enllà el pont Vecchio, entre joieries i botigues de records, travessa el riu que divideix la ciutat. Mirant cap a la seva capcelera a la dreta, sobre un petit turó una torre al peu del parc que puja fins a la plaça de Michelangelo. A l’esquerra una galeria sobre una porticada condueix fins a la Galleria degli Uffizi, una de les pinacoteques més importants del món. Al final del carrer que envolta la galeria, una còpia del David de Miquel Àngel guarda l’entrada del palau Vecchio, seu del govern municipal. El seu original, a cobert, és preservat a la galeria de l’Acadèmia.

No lluny d’allí, un enorme edifici d’arrebossat marbre blanc, rosat i verd és envoltat per botigues de souvenirs i restaurants. A Barcelona o la Florència, els autòctons reconeixen els viatgers per convidar-los a entrar als seus comerços i oferir-nos els seus productes. Cues, cues i més cues per entrar a museus i a la catedral sota un sol abrasador.

Les dones amb peces més curtes – tirants i pantalonets – són convidades a cobrir-se amb llençols de paper o mocadors per no ofendre al creador en els llocs sagrats. La gent recorre les capelles, admiren els retables i contemplen la magnificència de les columnes que aguanten els arcs de la catedral. A fora, decenes de càmares apunten a la façana de Brunelleschi i el campanari de Giotto, descobrint-ne tots els seus racons. Altres es giren disparant contra una de les joies de la ciutat, la porta est del seu baptisteri, tallada per Ghiberti representant escenas de l’antic i nou testament i recoberta posteriorment per pa d’or.

Així són els dies en ple mes d’agost en qualsevol de les turístiques ciutats italianes.

“Tras los pasos de Adán”

2008-08-09T13:51:00.008+02:00

Anava encara a l’escola quan la Lita em va deixar caure a les meves mans un d’aquells llibres que ajuden a replantejar-te les ensenyances de l’escola. El seu títol era “Ra”, la meva primera experiència amb les expedicions del noruec Thor Heyerdahl.

Geògraf i zoòleg de formació va esdevenir un reconegut etnòlec i aventurer. Heyerdahl va teoritzar sobre les migracions precolombines des de les costes de la Columbia Britànica i Perú cap a la Polinèsia. El 1947 iniciava una travessia des del port de Callao a Perú amb una canoa de joncs, la Kon-Tiki, que amb l’ajuda dels corrents oceànics el va portar fins als esculls de Raroia a la Polinèssia Francesa. Vint-i-tres anys més tard, després d’un primer fracàs amb la nau “Ra”, demostrava que era possible creuar l’Atlàntic des de l’Àfrica a Amèrica amb un vaixell de papir de disseny de dos mil·lennis enrere. Aquesta experiència obria la porta a possibles contactes entre navegants africans i els pobles americans, molt abans que Cristòfol Colom viatgés des de la Península Ibèrica fins al golf de Mèxic o que els vikings viatgessin des de Groenlàndia a les costes nord americanes.

Ara deu fer un any, remenant llibres a la botiga d’ocasions de la llibreria Robafaves, vaig trobar un llibre per 3€ que em va cridar molt l’atenció i que vaig comprar immediatament: “Tras los pasos de Adán”. El llibre recull en aproximadament tres-centes cinquanta pàgines, les memòries d’aquest científic. De lectura amena, resumeix les seves vivències i teories científiques al llarg dels seus 82 anys de vida.

Si us cau aquest o qualsevol dels seus llibres, llegiu-lo. És una bona i entretinguda lectura per aquestes dates. Una assignatura pendent, a veure si enguany aconsegueixo llegir-lo: "Dioses, tumbas y sabios" de C.W. Ceram. No us enganyo si us dic que fa vint anys que el tinc a la biblioteca. Ja us diré què m'ha semblat.

imatges de l'expedició Kon-Tiki de Thor Heyerdahl (1947)

Alguns links:
Museu Kon-Tiki d'Oslo: http://www.kon-tiki.no/Ny/Dok_eng/e_start.html
Biografia de Thor Heyerdahl: http://en.wikipedia.org/wiki/Thor_Heyerdahl

El famós “manifiesto por una lengua común”

2008-07-23T00:25:00.004+02:00

Tornem als vells temes. Passades les eleccions a les corts espanyoles amb la revalidació de J.L. Rodríguez Zapatero com a cap de l’executiu espanyol, els estires i arronsa dels dirigents del PP per destronar a Mariano Rajoy amb la bel·ligerant col·laboració de la cadena de ràdio dels bisbes espanyols, els vagues intents de moderació del discurs del PP en formes, però no de fons, l’espera de la sentència del Constitucional pel recurs interposat novament contra l’Estatut, el tancament del cas de l’atemptat del 11M a Madrid, ... en mig de tot això, congressos dels partits catalans, i el tema realment important pel nostre futur més immediat, el finançament. Aquest serà l’autèntic cavall de batalla després de que s’hagin fet públiques les balances fiscals. Ja tindrem temps de parlar-ne, però caldrà veure com els nostres polítics demostren la defensa de les necessitats del país.

Però ens falta un element important, la llengua, l’estat amenaçat de la llengua castellana al nostre país, a Catalunya... i el greu estat de retrocés en altres llocs com les Illes, el País Valencià, Euskadi, Navarra o Galícia. Vertaderament la salut del castellà és molt preocupant. Deixem-nos doncs de sarcasmes. Això és el que pensen algunes ments messetàries o de l’altra banda de l’Atlàntic i els hereus del lerrouxisme.

La campanya

El diari El Mundo ha donat suport i publicitat aquesta iniciativa “popular”, secundada posteriorment per Tele5 i recolzada tant pel PP com per el partit de Rosa Díez. Milers d’espanyols que comparteixen el pensament d’aquestes persones han secundat el manifest com era d'esperar.

Els cinc punts del manifest només expressen la necessitat d’imposar el castellà a tots els ciutadans de l’estat sota una suposada defensa dels drets individuals en favor de la llengua comuna de tots els espanyols. Alguns dels signants són bilingües, trilingües, i de ben segur algun d’ell parla un número major de llengües. Però no oblidem, i com diu el propi manifest que intenten “defensar” els drets d’aquelles persones que són monolingües castellanes, és clar. Penseu que els bilingües tenim algun problema? A nosaltres ens eduquen en dues o més llengües i patim una immersió social en castellà. La immersió en català malauradament es fa bàsicament a l’escola, a casa i amb més dificultats a la resta dels espais socials.

Han oblidant que el castellà és la llengua pròpia d’una part de l’estat? Hem de tornar a explicar que el castellà tot i ser la llengua primera de molts catalans, no deixa de ser una llengua imposada per llei des de com a mínim el segle XVIII i que continua imposant-se en la legislació vigent? La llengua catalana ha patit en els darrers segles una situació anòmala si la comparem amb les llengües que han tingut darrera el suport d’un estat, i els fluxos migratoris, que han ajudat a enriquir el nostre país, no han fet més que accentuar aquesta anomalia.

Bé, què li haurem de dir a uns pares magrebins que volen expressar el seu dret a que el seu fill aprengui en la llengua dels seus pares a l’escola? Els drets segons els signants són individuals i la població magrebina a casa nostra és molt important. Quina diferència hi ha entre els nouvinguts del segle XXI i els nostres pares i avis que van immigrar d’arreu de l’estat durant els anys vint i seixanta? Van exigir els nostres familiars quan emigraven als diferents estats europeus una educació pels seus fills en la seva llengua pròpia, tot i establir comunitats importants a aquests països? Què fa que no s’entengui que resulta igual d’absurd aquest argument a casa nostra? És doncs el català una llengua aliena en el seu propi espai cultural?

Com sempre estem donant voltes a temes que haurien d’estar assumits per tothom. Deixem-nos de fer més pedagogia a la resta de l’estat. Oblidem-nos-en. Sabem que no ens en sortirem. Per què intentar convèncer a qui no t’escolta ni et vol escoltar? Fem polítiques actives a casa nostra per explicar als immigrans la nostra realitat nacional. Acostant-nos-hi, ajudem-los i escoltem-los per a construir la Catalunya del nou segle.

Reaccions

Hem d’agrair el manifest que han fet un conjunt d’associacions de nouvinguts per recolzar les polítiques que es fan a favor de recuperar la nostra llengua i realment estigui totalment normalitzada socialment, en els mitjans audiovisuals, el lleure, l’empresa, la justícia, ... en resum, en tots els àmbits que ens permeti viure en català durant les 24 hores del dia.

Novetats legilatives a l'Estat Francès.

Dilluns passat, la República Francesa, en reunió conjunta del parlament i senat a Versalles, va aprovar per un vot de diferència sobre una majoria de 3/5 parts, la introducció a l’articulat de la constitució, un paràgraf on es refereix a les llengües regionals com a patrimoni de la república. En un estat com el francès es tracta d’un avenç tot i que caldrà veure com realment això es reflecteix, després que caigués del primer article de la constitució a una breu cita en un dels quarantens articles, havent patit les pressions de l’Acadèmia de la Llengua Francesa i dels propis senadors francesos. El temps ens dirà.

Manifiesto por una lengua común
http://www.elpais.com/articulo/espana/Manifiesto/lengua/comun/elpepuesp/20080623elpepunac_29/Tes
El manifest de la Plataforma per la Llengua aposta pel català com a eina de cohesió
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2936381
12 juin 2008: déclaration de l’Académie française
http://www.academie-francaise.fr/actualites/index.html
L’IEC denuncia la càrrega de l’Académie Française contra la llengua catalana
http://www2.iec.cat/comunicacio/AcadFrancesa.htm

Comencen els Eurogames a Barcelona

2008-07-20T19:42:00.003+02:00

Sembla que fa uns mesos que va començar aquest projecte, quan un grup de gent de les Panteres Grogues van fer una aposta per aconseguir la nominació de Barcelona per portar els Eurogames 2008 a la capital catalana. Després del projecte, la candidatura, promocions, cerca de finançament, voluntaris, etc. la prova de foc arriba aquesta setmana amb la inauguració el proper dijous 24 de juliol en l’escenari olímpic més impressionant de la seva època, el Palau Sant Jordi. Durant 4 dies, esportistes d’arreu d’Europa competiran en aquesta festa de l’esport amateur en qualsevol de les 28 disciplines disponibles. Obert a tothom que hi vulgui participar, vol ajudar a trencar tòpics i barreres sobre l’esport i els homosexuals. Un espai, fonamentalment en l’esport professional, on algunes de les seves figures continuen tancades a l’armari.

Les tradicionals cerimònies i les competicions esportives es veuran complementades amb activitats culturals i de lleure. La Conferència Internacional sobre els Drets Humans i Homofòbia a l’INEFC, les activitats del Village a l’Avinguda Maria Cristina, i un ampli conjunt d’activitats culturals donaran un atractiu especial a la nostra ciutat en aquest equador d’aquest estiu.

Més informació: http://www.eurogames.info/2008/

Orgull gai... i empresarial

2008-07-13T17:29:00.006+02:00

Intentaré escriure més tard sobre altres temes. Fa dies que tinc pendents un parell de blogs sobre "El manifiesto" a favor del castellà i els recents congressos dels partits polítics. Aquesta setmana, i si no vaig errat, he llegit un parell d'articles sobre el col·lectiu LGBT o al voltant d'ell. De moment us "obsequio" amb un escrit que he trobat a la premsa econòmica sobre la capacitat de compra de les lesbianes i gais. Soc molt crític en aquest aspecte, i de ben segur, amb els anys ho seré més. Els gais i les lesbianes, no són diferents a la resta de la societat, poden tenir més o menys preparació que un heterosexual, feines més bones o més dolentes, guanyen més diners o menys, tenen fills o no en tenen, i poden gastar, invertir o estalviar en funció dels ingressos, el temps disponible d'oci i els compromisos que com qualsevol persona hagi adquirit. Així que... jutgeu vosaltres mateixos:

Orgull gai... i empresarial

Almenys tres milions d’espanyols són homosexuals, segons diferents estudis. L’avanç legislatiu i la progressiva obertura de la societat cap al col·lectiu de gais i lesbianes han possibilitat una gran proliferació d’una nova gamma d’ofertes i productes relacionats principalment amb l’oci i destinats especialment a aquest públic, que té una capacitat de compra de 60.000 milions d’euros segons diversos estudis de mercat.
Les grans multinacionals són conscients des de fa ja diversos anys del gran potencial d’aquest mercat. Absolut Vodka va ser potser pionera en aquest sentit i des de la dècada dels anys noranta va apostar per campanyes publicitàries destinades a aquest nombrós col·lectiu. Ara, petites i grans empreses disposen d’estratègies actives encaminades a seduir aquesta part de la població, que en l’actualitat mou, solament en els països occidentals, 45 milions de persones amb una capacitat de compra que supera amb escreix la dels heterosexuals.
Dins de les nostres fronteres, moltes companyies nacionals han reaccionat a la crida d’aquest mercat. Els petits emprenedors més àvids s’han llançat a la conquesta d’aquests consumidors, sobretot a Barcelona i Madrid. Actualment, aquestes dues grans ciutats acullen centenars d’establiments dedicats al públic homosexual: discoteques, gimnasos, perruqueries, botigues de moda i fins i tot hotels. Només cal fer una ullada a l’Eixample barceloní o al madrileny barri de Chueca per adonar-se de la proliferació d’aquest tipus de comerços.

Una altra de les branques en què més es nota l’auge del «gai» és la publicitat. Segons diversos estudis, els anuncis cap aquest col·lectiu augmenten cada any un 20%. En això té a veure, segons les enquestes, el fet que els gais gasten gairebé el 50% dels seus ingressos en oci i roba. Així mateix, un 90% d’ells reconeix viatjar entre quinze i vint vegades l’any. És tal el potencial del segment que fins i tot agències de prestigi i recorregut com Halcón Viajes tenen ja una divisió exclusiva per al públic gai i lèsbic.
El sector de l’oci i el temps lliure és un dels més puixants en aquest segment de la població. Però la demanda dels homosexuals va molt més allà dels típics locals de copes, presents en l’escena madrilenya des de fa dècades. Ara, l’oferta inclou també llibreries (Berkana, A Different Life), diaris i revistes (Zero, Shangay), restaurants (El Armario), agències de viatges o hotels.
Els empresaris semblen estar disposats a proporcionar totes les necessitats del públic gai i a fer realitat tots els somnis, «sobretot si fan caixa amb aquesta obstinació», tal com comenta una persona de l’organització de la Festa de l’Orgull Gai 2008, celebrada a la capital espanyola la setmana passada.
Aquesta festa és, precisament, un bon termòmetre per observar fins on arriba el poder de l’«arc de Sant Martí». Entitats que organitzen festes com FSM Group, col·lectius d’empresaris que s’agrupen per obtenir millor rendiment, bars que es promocionen més que mai... i, es clar, més visitants de fora d’Espanya que en qualsevol altre cap de setmana de l’any.

Espanya té un enorme potencial quant a turisme pel que fa al segment gai. Al voltant de set milions d’homosexuals, entre nacionals i estrangers, gaudeixen del turisme en el nostre país anualment. Espanya és una de les destinacions favorites d’aquest col·lectiu per passar les seves vacances, igual que Anglaterra, Alemanya, els EUA i França. Les zones predilectes són Sitges, Barcelona (segona destinació gai d’Europa), Madrid, Sevilla, Eivissa, Torremolinos, Tenerife i Gran Canària.

Mónica Alonso i J. L. B. Benayas
Publicat a Dossier Econòmic
http://www.dossiereconomic.com/leernoticia.asp?id=1808

Al voltant del 28 de juny

2008-07-06T00:51:00.003+02:00

Enguany han coincidit en pocs dies força activitats LGBT al nostre país. Començàvem amb la commemoració del 28 de juny amb la tradicional manifestació pels carrers del centre de Barcelona i un conjunt d’actes a la platja de la Mar Bella i el parc de la Ciutadella. Continuàvem amb la constitució de l’Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes, ACEGAL, una associació d’empresaris que donen serveis per la població LGBT. Aquí no s’ha acabat, al saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona, s’ha lliurat a la periodista Mercè Conesa, en la seva primera edició, el premi 1978 creat amb motiu del trentè aniversari de la reforma de la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social i que atorguen per 22 entitats LGBT catalanes. La IV Conferència Europea de Lesbianes i Gais Policies ha aplegat durant els dies 2, 3 i 4 de juliol a policies d’arreu del continent per a bescanviar experiències i fixar objectius comuns que afavoreixin el tracte digne als homosexuals i transgèneres, víctimes d’alguna agressió o delicte, així com del respecte dels membres dels cossos policials cap als seus companys LGTB. Per acabar, en pocs dies comencen els Eurogames 2008 que aplegaran a Barcelona uns milers de persones que competiran de forma amateur en diferents disciplines esportives. Són uns jocs oberts a tothom, naixent amb l’esperit de participació de qualsevol persona, independentment de quina sigui la seva orientació sexual. Les entrades ja estan a la venda al ServiCaixa.

Links:

Gaylespol: http://www.gaylespol.org/index.php?option=com_frontpage&Itemid=28
Conferència: http://www.gaylespol.org/euro08/
Eurogames: http://www.eurogames.info/2008/

28 de Juny

2008-06-29T22:22:00.002+02:00

Cada any, al voltant del 28 de juny, ciutats d’arreu del món treuen al carrer persones de totes les condicions per manifestar-se en les festes del Pride. Marxes multitudinàries com les de São Paulo, San Francisco, Amsterdam o de més modestes com les de Barcelona omplen els carrers per mostrar les diferents orientacions sexuals o de gènere.

El 28 de juny vol commemorar els aldarulls de Stonewall, una sèrie de conflictes violents entre la policia de la ciutat de Nova York i homosexuals i transgèneres durant cinc dies. Els primers aldarulls van començar el 28 de juny del 1969 poc després de quarts de dues de la matinada, quan la policia va fer una redada al Stonewall Inn, un bar gai del barri de Greenwich Village. Eren habituals fins els anys 60 que la policia fes redades periòdicament als locals gais. Identificaven a la gent que s’hi trobava i sovint els seus noms acabaven als diaris. Aquella nit va ser la primera vegada que un grup nombrós de persones s’oposava a ser arrestats.

Tot i que els moviments pro drets civils LGBT feia anys que intentaven canviar les coses, dins d’un context polític de canvi a la societat nord-americana (el moviment feminista, les protestes contra la segregació racial, l’oposició a la guerra del Vietnam i Argèlia) foren aquests fets els que van marcar un abans i després en l’imaginari de lesbianes, gais, bisexuals i transgèneres.

Un any més tard, i per commemorar aquell esdeveniment, la Gay Liberation Front (GLF) va organitzar una marxa des del Greenwich Village fins el Central Park on hi van participar entre 5mil i 10mil persones.

Han passat ja 39 anys des d’aleshores. Segons dades de febre d’enguany publicades per la International Lesbian and Gay Association (ILGA), durant la darrera dècada només 19 estats i 14 entitats subestatals han reconegut l’equiparació de plena de drets per a gais i lesbianes amb diferents fòrmules, el matrimoni o la unió civil entre persones del mateix sexe. 49 estats i 33 entitats subestatals disposen de lleis antidiscriminatòries cap a persones LGBT. Però el més preocupant continua sent l’existència 76 estats i 6 entitats subestatals on l’homosexualitat és perseguida penalment i 7 estats on es pot pagar amb la pena capital, persones que pel fet d’estimar o practicar actes sexuals amb persones del mateix sexe són jutjades i assassinades per l’estat.

Resta doncs molta feina per fer. Així com a casa nostra hem aconseguit que es reconeguin legalment els nostres drets, veiem amb preocupació la impunitat d’alguns estats en violar els drets humans pel simple fet d’estimar. Cal denunciar-ho, combatre-ho instant a les nostres autoritats que se’n facin ressò a totes les institucions i fòrums internacionals per a que aquells que no respecten els drets humans, els respectin, o siguin perseguits per la justícia internacional. Malauradament, aquest mecanisme encara és molt limitat gràcies també a alguns estats del mal anomenat “primer món” els quals juguen a una singular doble moral.

Stonewall:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Aldarulls_de_Stonewall
http://en.wikipedia.org/wiki/Stonewall_riots
International Lesbian and Gay Association (ILGA): http://www.ilga.org/countries.asp
Mapa sobre els drets LGTB arreu del món: http://www.ilga.org/map/LGBTI_rights.jpg
Amnistia Internacional: http://www.es.amnesty.org/temas/minorias-sexuales/sabias-que/

El mirador: 'A qui interessa la jornada de 65 hores?', per Ramon Llena

2008-06-29T21:59:00.005+02:00

He llegit un article d'opinió al Dossier Econòmic d'ahir 28/06/2008 que m'ha semblat prou interessant com per a reproduir-lo en un post. Sense que assenti precedent us el transcric a continuació:

El mirador: 'A qui interessa la jornada de 65 hores?', per Ramon Llena

Hi ha notícies que sorgeixen esbiaixades i el debat sobre les 65 hores setmanals n’és una. De fet, que es treballin 65 hores setmanals crec que no interessa gairebé a ningú; tanmateix ha fet força rebombori. La Directiva 2003/88/CE regula la jornada de treball com a garantia de mínims a escala europea, cosa que els diferents estats han de respectar i poden millorar. S’hi fixa una jornada màxima de 48 hores cada set dies de mitjana. La legislació espanyola, que és l’efectivament aplicable, preveu una jornada de quaranta hores setmanals de mitjana anual. Fixa una jornada anual d’unes 1.800 hores, que enlloc no és previst que s’incrementi. La qüestió rau en la distribució d’aquesta jornada.

Tant la directiva com la llei espanyola possibiliten una distribució irregular quan hi ha acord col·lectiu i d’acord amb aquest, amb el límit dels mínims de descans entre jornades i setmanal. La reforma encetada per la Comissió Europea, per al que aquí ens ocupa, pretén que la distribució irregular es pugui també establir a través d’un acord individual, amb algunes garanties, entre les quals hi ha el límit màxim de 65 hores en set dies.

Es pot discutir si aquesta mesura és compatible amb la conciliació de la vida laboral i familiar, si disposa de prou garanties perquè el pacte sigui equilibrat o si és susceptible d’abusos, però no entenc que pugui tenir un interès general.

És recurrent la baixa productivitat del nostre mercat de treball, com també que tenim una de les jornades més dilatades d’Europa, i nombrosos estudis han relacionat aquests conceptes amb un resultat coincident: el temps de treball és inversament proporcional a la productivitat. Els tres països europeus amb jornades més curtes (Holanda, Alemanya i Bèlgica) són al capdavant dels índexs de productivitat, mentre que els tres països amb la jornada més llarga (Polònia, Portugal i Espanya) són a la cua. I la productivitat per hora cau d’una manera acusada a partir de la setena o vuitena hora. En canvi, la distribució irregular de jornada tendeix a l’increment de costos salarials per compensació a la major disponibilitat del treballador. Per tant, la rendibilitat és negativa.

D’altra banda, els límits d’horaris i jornades signifiquen mesures de seguretat i de salut laborals, ja que, a part dels efectes negatius més o menys difusos que té en la salut el treball en jornades llargues, amb repercussió diferida en els costos laborals, les jornades prolongades i l’efecte de cansament que generen són un handicap important per a la seguretat. El cansament redueix els nivells d’atenció i concentració, i relaxa l’autocontrol del treballador, amb el correlatiu increment de la sinistralitat. I els accidents de treball cada dia són mes cars a l’empresa: baixes prolongades amb manteniment de costos socials, increment d’inversions en seguretat, sancions administratives, recàrrecs de prestacions de Seguretat Social, indemnitzacions per danys i perjudicis.

Per tant, no acabo de veure l’avantatge d’ampliar la jornada diària o setmanal en el marc d’una distribució irregular si redueix la productivitat, incrementa els costos i disminueix els nivells de seguretat augmentant el risc d’importants costos addicionals. Potser en algun àmbit concret d’algun sector específic resultaria interessant, però no justifica tants escarafalls ni l’alteració de sistemes i garanties generals, ja que, a través de la legislació excepcional sobre jornades especials de treball, que ja existeix, es pot donar resposta adequada a necessitats puntuals i justificades.

Ramon Llena és Magistrat
Dossier Econòmic. 28 de juny-4 de juliol de 2008
http://www.dossiereconomic.com/leernoticia.asp?id=1712

Altres:
Entrevista a l'exconseller de Treball Josep Maria Rañé:
http://www.dossiereconomic.com/leernoticia.asp?id=1680

Castellers a Xile

2008-06-26T22:26:00.003+02:00

Fins fa un parell de setmanes no estava al corrent d’una experiència inèdita que s’està desenvolupant als barris de Lo Prado i Cerro Navia a Santiago de Chile. 30Minuts, el programa de reportatges que s’emet tots els diumenges a TV3, ens va mostrar un conjunt de persones dels barris humils de la capital xilena, al voltant de dues escoles que han format les primeres colles castelleres de l’estat sud-americà. Els docents, i les autoritats governamentals estan recolzant aquesta experiència i altres, per intentar crear espais socioculturals que afavoreixin la comunicació, participació i la transmissió de valors que han sabut identificar-hi.

Els Castellers de Vilafranca van viatjar a començaments d’enguany a Xile convidats pel govern xilè per recolzar aquesta iniciativa que també patrocinen. Després d’una actuació a Valparaiso, milers de persones van presenciar com s’aixecaven a la Plaza de Armas de Santiago alguns impressionants castells.

Sense caure en el cofoisme, l’experiència xilena ens hauria de servir a casa nostra per que les autoritats educatives recollissin el testimoni d’aquesta experiència per intentar aplicar-ho a les nostres escoles, no només com una activitat “folklòrica”sinó com un esport, amb el mateix esperit que han sabut transmetre els xilens als seus escolars. Potser hem d’aprendre de tant en tant dels de fora per reinventar-nos.

Links relacionats:

http://www.tv3.cat/p30minuts/30Item.jsp?idint=1208&item=reportatges
http://www.avui.cat/tec_ciencia/detail.php?id=19225
http://blocs.mesvilaweb.cat/xcapdevila
http://castellersdexile.blogspot.com/
http://www.vilaweb.tv/?video=4834

Junts! per Catalunya

2008-06-26T22:09:00.005+02:00

La sala gran del Teatre Nacional de Catalunya es va omplir de gom a gom. Un centenar de persones van haver de quedar-se fora de la sala on Omnium Cultural va aplegar socis, ciutadans i representants d’entitats cíviques i partits polítics (ERC, CDC i ICV) per fer un crit unànim pel respecte al text estatutari que va ser aprovat per les Corts Generals després d’una profunda respatllada, la confrontació curterminista dels nostres polítics i la ratificació final del poble de Catalunya en referèndum.

Entre aplaudiments i crits per la independència, l’aforament recolzava les paraules del president d’Omnium, Jordi Porta i el seu vicepresident Vicent Sanchís qui va ser l’encarregat d’introduir els antecedents i el context que ha portat a l’acte presentat.

L’actual situació del tribunal constitucional, immers en una batalla política pel seu control entre el partit del govern i el primer partit de l’oposició, no fan esperar cap bon auguri. El desprestigi, els rumors de sentència durant el mes de juliol o agost en plena negociació del finançament de la Generalitat, fan que aquest organisme hagi perdut tota credibilitat de cara a l’opinió pública catalana.

El recolzament d’alguns partits polítics, per convenciment o per conveniència, ha posat novament de relleu algunes absències. La poca visió del PSC-CpC, malgrat ser conseqüents amb la seva línia política, posa novament de relleu la divisió dels polítics catalans. Com era d’esperar, tant el PP com Ciudadanos no van recolzar tampoc l’acte, però per causes prou conegudes.

Links:

Convocatòria de l’acte: http://omnium.cat/juntspercatalunya/index.htm
Video de l’acte: http://www.vilaweb.tv/?video=5305
Parlament d'en Jordi Porta: http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/portaomnium.rtf

A la premsa:

Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2910168&p_edi=mequinensa
El Punt: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2910796
Diari Avui: http://www.avui.cat/article/mon_politica/34185/omnium/critica/la/manca/consens/politic/contra/constitucional.html
El Periódico de Catalunya: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=521638&idseccio_PK=1008&h=
El País: http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Omnium/llama/cuestionar/Tribunal/Constitucional/elpepiespcat/20080620elpcat_6/Tes/

Disculpes... per què?

2008-06-26T01:06:00.005+02:00

I tornem-hi, aquest cop ha estat l’empresa de salses Heinz qui ha retirat un anunci de les pantalles de televisió britàniques i s’ha disculpat després que arribessin dos centes comunicats que qualificaven un dels seus spots on apareixen dos homes besant-se com a “ofensiu i inapropiat”. Segons el diari The Guardian, on ha aparegut la notícia publicada, alguns pares s’han sentit “incòmodes” al haver d’explicar als seus fills el significat d’aquest acte d’afecte.

Sorprèn com a aquestes alçades, un conjunt de ciutadans es poden sentir ofesos per una imatge tant inofensiva com el petó entre dos homes o dues dones. A començament del segle XXI, és incomprensible com aquestes imatges poden resultar impactants per alguns col·lectius de persones al nostre continent. Com una empresa com Heinz no té la valentia de fer pedagogia social un cop han analitzat el possible impacte que pugui tenir la seva campanya? Per què ha de disculpar-se? Què hi ha de dolent?

Encara hi ha molt camí per recórrer a banda de l'equiparació legal de drets, i aquest n’ha estat un bon exemple.

Links relacionats:

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=521268&idseccio_PK=1021
http://www.guardian.co.uk/media/2008/jun/24/asa.advertising

La fi de la sequera

2008-05-31T19:04:00.010+02:00

Quan tothom estava preparat pel pitjor, restriccions de l’ús de l’aigua de boca, sectors alçats en peu de guerra (piscines, jardiners, floristes, hostelers, etc.) arriba la desitjada aigua. Les pluges de les darreres setmanes han fet créixer les reserves d’aigua als embassaments de les conques internes de Catalunya que ens allunyen de les restriccions. Han estat les pluges més grans durant el mes de maig en els darrers 25 anys segons una notícia que escoltava avui al Telenotícies Migdia, però això encara no s’ha acabat. S’anuncien noves precipitacions que continuaran a nodrir els nostres ja recuperats embassaments.

Deuen haver estat els precs dels set milions i mig d’ànimes els que deuen haver empès a l’altíssim a donar-nos una nova oportunitat, o potser ha estat una intervenció mariana la que ha propiciat aquesta decisió divina. Fora bromes, després de la tempesta política que hem viscut els darrers mesos, els estira i arronsa d’uns i altres i com no, l’aprofitament i abús del tema des de més enllà de l’Ebre, les mesures que s’havien iniciat per no fer passar set als milions de persones de l’àrea metropolitana de Barcelona poden relaxar-se.

Ahir ho anunciaven els mitjans de comunicació, tot i que fa dies que s’apunta a que probablement el proper dimecres, el Consell Executiu retirarà la declaració d’excepcionalitat a l’àrea metropolitana de Barcelona. Això facilitarà la derogació el divendres del decret llei pel qual el govern central permetia la connexió del les xarxes Ter-Llobregat i de Tarragona. L’oposició, el Col·legi d’Enginyers, la Cambra de Comerç de BCN i l’alcalde de Barcelona no hi estan d’acord, però poca cosa podran fer tot i l’alt cost polític que ha suposat aquest tema pel govern d’entesa.

Aigües de Barcelona ha anunciat que no faran cap tipus de reclamació al govern per la cancel·lació del contracte. Ja veurem si la resta d’empreses que conformen la UTE que havia de construir la canonada de connexió responen de la mateixa manera que Agbar. Mala consciència? No hem d’oblidar els milers de metres cúbics d’aigua que es perden de la xarxa. Tot i els guanys que té la companyia, ja fa totes les inversions necessàries?

Seria bó que els nostres representants polítics posessin fil a l’agulla i propiciïn una nova cultura de l’aigua ara que la ciutadania i els regants estan conscienciats. Aprofitem per ajudar als agricultors a fer les inversions necessàries per millorar els seus sistemes de reg amb les mesures polítiques i financeres que els hi possibiliti aquesta transició cap a una millora de la gestió de l’aigua. Tots hi sortiríem guanyant, i el país també.

Informació de l'estat dels embassaments:

Masses d'aigua. Agència Catalana de l'Aigua
Embassaments de Catalunya

La tornada d’en Punset

2008-05-24T14:18:00.008+02:00

Eduard Punset, polític, advocat, economista, periodista, assagista... és a més a més un dels grans comunicadors sobre ciència del nostre país. Els darrers anys segurament ha estat més conegut pel gran públic pels llibres que no pas pel magnífic programa de televisió, Redes, que ell presenta. Redes ha esdevingut l'espai de divulgació científica més important de la nostra realitat més propera. Fa uns mesos s’engegava una campanya per intentar salvar-lo de la desaparició a la cadena pública espanyola. Hi va haver prou ressò als diaris i a la xarxa per que TVE desmentís la seva substitució. Tot i la seva emissió a una hora sempre sense determinar, la matinada de diumenge a dilluns, els seus programes són seguits per un incondicional grup de telespectadors.

Redes 2.0.

Redes 2.0., de la qual ja porten emesos 4 programes, més curts, d’uns 30 minuts, continua amb la fórmula de la seva etapa anterior. Intercalant, entrevista i reportatges, ens apropa cada setmana un tema: “manipular el cervell”, “violència i vida urbana”, “existeix una moral innata”, “la intuïció no és irracional” i el proper: “no hi ha un, sinó diversos universos”. Eduard Punset utilitza un recurs comunicatiu proper, l’entrevista, per conversar amb persones de referència en els camps i estudis presentats, per proporcionar-nos una petita píndola de coneixement.

Redes és el cavall de batalla, i la part més mediàtica d’un projecte que Punset encapçala, Smartplanet, una consultora que proporciona a institucions i empreses un conjunt de serveis per a la comunicació. En un país petit com el nostre, iniciatives com aquesta, aprofitant, per què no dir-ho, tant d’expertesa, iniciativa i oportunitat de negoci, és important reconèixer-les i fer-les conèixer per que esdevinguin model per als nous emprenedors. No pretenc doncs de fer-li publicitat, que de ben segur no li cal, sinó donar-li un reconeixement que es mereix.

Alguns links:

Smartplanet’s videos. Redes 2.0.
http://www.vimeo.com/smartplanet/videos/sort:date
Video del 10è aniversari.
http://www.smartplanet.es/videos/10aniv.mov
Redes. Web a TVE.
http://www.redes.tve.es/

Algunes coses del meu pas per La Federació

2008-05-18T00:37:00.010+02:00

Durant molts anys vaig ser voluntari de la Federació d’Associacions Coordinadora Gai-Lesbiana.

Era per allí l’any 1998 quan vaig tenir el meu primer contacte amb la Federació (és com ens agradava dir-li, tot i que per la majoria de la gent és més coneguda com La Coordinadora o La Coordi).

Els primers contactes

Segurament, per un jove com jo, era molt més coneguda que la resta d’organitzacions i associacions LGBT de Catalunya per la seva projecció mediàtica i per les periòdiques intervencions de la seva direcció, encapçalada aleshores per en Jordi Petit com a president d’honor i en Xavier Tort i la Gemma Sánchez com a secretari i secretària general. El meu primer contacte va ser a través d’internet i posteriorment vaig anar a l’aleshores seu, en un edifici del carrer Buenaventura Muñoz, just al costat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Allí en Blai, aleshores recepcionista em va convidar a passar a una sala on hi havia alguns joves assentats al voltant d’unes taules i una barra on podies demanar un cafè o un refresc. En aquest espai vaig conèixer alguns companys de colla i de festa dels caps de setmana. Minuts més tard, un jove voluntari em va conduir al despatx d'acollida, un espai on pots informar-te o senzillament t'escolten.

Voluntaris

La majoria de persones però s’apropaven a La Federació a través el seu telèfon d’informació anònim i confidencial, el 900ROSA (900601601) des del qual un grup de voluntàries i voluntaris atenien les trucades de centenars de persones d’arreu de l’estat espanyol. Hi havia trucades de tota mena. Eren freqüents converses telefòniques amb persones que es trobaven soles i necessitaven xerrar amb algú o trucades per sol·licitar informació sobre les infeccions de transmissió sexual, especialment del vih/sida.

En aquella època era freqüent veure a l’entrada de la seu un faristol amb espelmes enceses en record de companys i companyes que havien mort com a conseqüència d’aquesta malaltia.

Poc temps més tard, i gràcies a que disposava de temps, vaig fer un curs de voluntaris de la Federació, el d’informació i acollida. Hi vaig aprendre moltes coses. Coses que m'han estat útils tant en l'àmbit personal com professional. Amb el temps vaig anar agafant-hi responsabilitats fins esdevenir, coordinador dels serveis i finalment secretari d’organització de La Federació.

Ara deu fer un parell d’anys que vaig deixar de ser-hi voluntari, tot i que hi he fet alguna col·laboració esporàdica. El voluntariat ha estat una de les experiències més enriquidores de la meva vida, però tot té els seus "tempos".

Situació actual

Les necessitats tant del col·lectiu LGTB han canviat molt en els darrers anys, com ho demostren la progressiva normalització de l’homosexualitat a la nostra societat, tot i que encara queden alguns àmbits com l’escola o la feina on encara es continua tenint certa por a manifestar-se obertament gai o lesbiana. El dia de Sant Jordi, l’Antonio Guirado, actual secretari general, ens comentava a en Davi, la meva parella, i a mi, que els darrers estudis apunten a un cert relaxament de la comunitat gai, i especialment entre els joves sobre els mètodes de prevenció del vih o algunes pràctiques conscients de risc – tot i que hauríem de dir, inconscients – que aboca a una malatia crònica d’alts costos personals i socials. Internet ha esdevingut una bona font d’informació a l’abast de tothom per aconseguir informació, però continua encara sense cobrir algunes franges socials i d’edat. En aquest sentit, els serveis d’informació, continuen cobrint una necessitat social.

Vull compartir amb vosaltres un petit fragment de pel·licula. La vaig projectar en els darrers dos o tres cursos en els que vaig participar com a formador. S’apropa força a la realitat, tot i que la següent escena és millor fins i tot que aquesta.

imatges de la pel·lícula "Mambo Italiano"

Tu també hi pots col·laborar

Si esteu interessats, La Federació realitzarà els seus propers cursos de formació de voluntaris dels serveis d’informació (900ROSA, informació i acollida, i e-ros@) a partir de la setmana vinent. Si us afanyeu potser encara hi podreu participar.

Si no hi arribeu, o teniu prou temps, us recordo que durant aquest estiu la Ciutat Comtal serà la seu dels Eurogames 2008, els quals també necessiten voluntàries i voluntaris per a la seva organització.

La política i la participació

2008-05-11T21:40:00.010+02:00

Aquesta setmana un equip d’experts coordinats per l'exconseller Josep Maria Vallès ha presentat un estudi “Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya” sobre la desafecció política encarregat pel Departament d’Interior i Relacions Institucionals. No em dedicaré a comentar les conclusions a les que arriba, ho deixarem per un altre post, però aprofitaré per complementar alguns dels arguments que ja apuntava en l’anterior que vaig titular “El debat de l’aigua”.

La percepció del ciutadà "corrent" de la política, és en general dolenta. La baixa participació no deixa de ser fruit d'una desafecció, un trencament, entre la ciutadania i els representants polítics. En alguns àmbits, els polítics han esdevingut vertaderes oligarquies, ja siguin de tradició familiar, "de classe", o de procedència geogràfica i partit. La majoria de partits es perceben com a poc permeables, poc tranparents .

Quins són els mecanismes que té la ciutadania per ser consultada? El país ha de ser dirigit i gestionat només a base d'una consulta quatrianual per a escollir els nostres representants polítics al parlament o als plens municipals? Per què alguns els polítics es dirigeixen a la ciutadania com a "dèspotes il·lustrats" considerant-la una massa sense criteri?

Per què totes les formacions polítiques quan assoleixen quotes de poder són reàcies a rendir comptes de la seva gestió? Què fa que per exemple sigui molt més important la presentació dels pressupostos però no tingui cap tipus d'interés el debat que n'explica quina ha estat la seva execució? Sempre m'han fet gràcia els folletons i les revistes que arriben a casa explicant les coses bones que ha fet l'administració, però mai t'expliquen les coses que s'han fet malament o s'han deixat de fer. Deixem aquesta feina a l'oposició i als mitjans de comunicació com als seus canalitzadors.

Quines habilitats ha de tenir un bon polític? És ser bon gestor? És ser un bon comunicador? És ser un bon analista del seu entorn? S'espera d'ell que sigui honest? Cal que sigui somiador o pragmàtic?

Hi ha molts factors que allunyen els ciutadans de la política i el bé comú. Cal cercar formes de participació, noves formes de comunicació que apropin aquests dos tipus d'agents tant allunyats avui en dia. És un dels grans mals de la nostra democràcia, la poca participació del ciutadà en la presa de decisions, de forma lliure i sense condicionants, sense tabús. Els marcs polítics són això, marcs, consensuats en un moment donat però que poden canviar al llarg del temps. El problema és, fonamentalment, si els nostres polítics volen realment apropar-se als ciutadans i que amb prous elements de judici decideixin per ells mateixos, sense intermediaris sobre els grans temes, i altres de més petits.

entrevista a l'exconseller J.M. Vallès a TV3, emès el 14/05/2008

l'humor a vegades pot ser molt cruel

Alguns links:

El govern posa a debat l'Informe sobre la desafecció, que proposa més transparència, participació i responsabilitat per millorar i reforçar la democràcia
Estudi: “Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya”
Democràcia participativa:
http://es.wikipedia.org/wiki/Democracia_participativa
Democràcia Web:
http://www.democraciaweb.org/

El debat de l’aigua

2008-05-11T20:52:00.013+02:00

Fa setmanes que em dona voltes pel cap aquest problema del qual tant s’ha parlat i hem pogut llegir.

Enguany les tant esperades pluges arriben una mica tard. Encara és d’hora saber si acabaran resolent el greu problema d’aigua que aquest any ens ha portat a afrontar un problema real pel país, l’aigua com a recurs escàs. A l’escola ens explicaven juntament amb la geografia, les característiques del nostre clima, en bona part de tipus mediterrani, amb temperatures temperades regulades pel mar que li dona nom, amb dos períodes secs, l’hivern i l’estiu, i dos períodes amb temperatures suaus i major precipitació, la primavera i l’estiu. El nostre país, per la seva latitud i la seva holografia, no és un país amb una gran abundància d’aigua. Els seus rius poc cabalosos, a excepció de les grans conques, baixen amb poca aigua durant els períodes més secs. La construcció d’embasaments durant el segle XX van voler regular aquests períodes, aprofitar aquestes obres d’enginyeria per crear salts que produïssin energia elèctrica i un sistema de control per garantir el subministrament d’aigua a les grans ciutats o les comunitats de regants.

L’estat dels envasaments que proporcionen aigua a la zona metropolitana de la capital catalana ha arribat a unes cotes alarmants amb una amenaça real al subministrament d’aigua de boca amb els recursos existents. Podríem buscar diverses causes a la situació actual. De ben segur, l’any vinent, amb la posada en marxa de la desalinitzadora del Llobregat ningú n’hagués estat conscient del problema que tenim, però la falta de pluges ens ha portat a que el govern ens hagi demanat ser curosos amb en l’ús que en fem, alertant de possibles restriccions i talls al subministrament tot just acabat l’estiu, sinó abans.

El mal que podria suposar que això podria crear a la nostra economia podria ser significatiu. En un sector com el turístic, les restriccions d’aigua no només causarien una percepció dolenta del país, sinó que podria provocar l’elecció d’altres destinacions als turistes amb les conseqüències econòmiques que això tindria.

Reaccions

Des de les terres de l’Ebre això és considerat com una agressió al territori. Un territori, les comarques tarragonines que fan en certa manera de pati del darrera de la zona metropolitana de Barcelona. Des de les terres lleidatanes, la possibilitat de restringir l’ús d’aigua pel rec ha fet que alguns regants s’hagin plantejat el canvi de cultius. Les terres gironines ja no poden aportar més aigua des d'un Ter sobre explotat. Per altra banda, al Parlament, part de l’oposició demana solucions com el transvasament del Roine, tot i que els experts tampoc es posen d’acord sobre la seva conveniència, cost i quins poden ser els interessos, no només de país, que hi poden haver al darrera. Altres, tot i estar d'acord amb les solucions, tenen aixecats als seus correligionaris de partit al sud de l'Ebre. Finalment, els partits del govern, fent mans i mànigues per intentar gestionar la situació sense perdre pés polític a les Terres de l'Ebre.

Solucions

El govern, tot i les tensions internes entre conselleries i amb el govern de l’estat ha aportat finalment solucions per fer arribar aigua a la xarxa del sistema Ter-Llobregat, portant aigua en baixells des de Tarragona o la desalinitzadora de Carboneras a Almería, reobrint canals centenaris com el rec comptal, estudiant l’extracció i potabilització d’aigües freàtiques o la controvertida decisió d’interconnexió de xarxes a través de la canonada de l'AP7.

Calen solucions a mig i llarg termini. Som un país pobre en recursos de tot tipus, també d’aigua. Caldria que aprenguéssim d’altres països amb problemes semblants als nostres com Israel o Tunísia. El govern central apunta a una reconversió de l’agricultura contribuint a l’adaptació dels sistemes de rec. És una bona solució, però com sempre, arribem quan les coses ens han esclatat a les mans.

Responsabilitats

La situació és complexa. S’arrossega des de fa legislatures i ara es posa a sobre la taula. Cal que els nostres governants siguin més responsables, clars i rendeixin comptes a la societat per la qual treballen. Tots hem vist les presentacions dels pressupostos al parlament, però a quants de nosaltres som conscients de part del pressupost s’ha deixat d’executar i per quines causes? Heu vist alguna vegada una taula d’indicadors o us han fet arribar a casa un folletó amb indicadors sobre els quals l’administració ens informi de l’acompliment dels objectius que es va marcar? De ben segur alguns em tractaran de foll, però no hauríem de demanar a l’administració el mateix tracte que se li pot demanar a la gestió d’una empresa privada?

Ja sigui per por, per priorització de problemes o per manca de lideratge, no s’afronten els reptes de país amb la valentia que s’espera dels nostres polítics i governants. Prendre decisions implica un compromís, i a vegades no satisfer a tothom. Les solucions no han de crear nous problemes sinó que han perdurar en el temps, fent les inversions necessàries per donar resposta als problemes a llarg termini.

L'aigua en joc
programa especial de TV3, emès el 21/04/2008

Alguns links:

Presència. Especial sobre l’aigua:
http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/presencia/1885.pdf
30Minuts. Aigua, encara més justa - 18/05/2008.
http://www.tv3.cat/3alacarta/video.htm?ID=450329&CAT_ID=154024630
PDE Plataforma en Defensa de l’Ebre
http://www.ebre.net/
Agencia Catalana de l’Aigua
http://mediambient.gencat.net/aca/sequera/ca/inici.jsp
Israel, model per l'aigua
http://www.tv3.cat/videos/417189
Nacions Unides:
http://www.un.org/waterforlifedecade/
Global Water Futures - Center for Strategic and International Studies
http://www.csis.org/component/option,com_csis_progj/task,view/id,935/

Trobada de families homoparentals

2008-05-04T15:30:00.010+02:00

L’Associació de Famílies Lesbianes i Gais (AFLG), amb el suport de diverses organitzacions LGTB i institucions públiques, ha organitzat durant aquest pont del 1 de maig una trobada de famílies a Tarragona.

L’interessant programa d’actes d’aquesta trobada a la Ciutat del Repòs i Vacances de Tarragona, combina les activitats i espais de lleure de les famílies amb debats i xerrades pels pares.

L’Associació de Famílies Lesbianes i Gais, nascuda ja fa uns anys i que tenia inicialment com a protagonistes principals a famílies de dones lesbianes amb fills biològics o adoptats per una de les parts, i amb alguna que altra representació masculina, ha vist com poc a poc s’han anat assolint les principals reivindicacions històriques que intentaven protegir legalment als seus fill: una llei d’adopció que dotés de pàtria potestat als pares no biològics o les seves parelles adoptants.

Amb la reforma de les lleis d’adopció del Parlament de Catalunya i del codi civil espanyol de l’any 2005, per equiparar el matrimoni civil entre persones del mateix sexe amb la forma tradicional vigent fins aquell moment, bona part del problemes que aquestes deficiències provocaven, van desaparèixer.

Recordo en una xerrada que vaig tenir amb membres de la direcció de l’associació mesos o fins i tot algun any abans de l’aprovació de reforma legal, la preocupació que introduïa la desprotecció jurídica que hi havia d’aquestes famílies. La seva activitat associativa, tot i coneguda, estava molt lligada a activitats internes i de converses amb els partits polítics sense massa projecció pública en els mitjans de comunicació. Existia una preocupació real pel perill que podia suposar una exposició intensa als mitjans de comunicació vers possibles reclamacions dels països que havien donat en adopció als fills d’aquestes famílies.

Actualment, la situació ha canviat. Aquests actes en són una prova. Tanmateix, els processos de regularització de la pàtria potestat són possibles avui dia després d’uns tràmits legals en els jutjats de família. La quitxalla pot ser adoptada per famílies de parelles amb un pare i una mare o amb dos pares o dues mares; només cal que siguin famílies que desitgin comprometre’s a estimar, protegir, educar i sostenir les criatures en un entorn propici.

No tot han anat millor. La normalització de la situació al nostre país, ha provocat però reticències en altres estats que han blindat o restringit més les adopcions sol·licitades des del nostre país. Les diferències culturals i les pors han generat aquesta situació que alenteix els processos d’adopció internacionals. El nombre de famílies homoparentals adoptants als nostre país encara és molt petit, molt inferior a les regularitzacions de pàtria potestat. Però cada cop són més les parelles que es plantegen formar una família més enllà del vincle de parella.

Elisabet Vendrell, presidenta de l’associació, manifestava però en una entrevista al Punt, la consciència col·lectiva del llarg camí que encara resta per a normalitzar socialment les famílies homoparentals. En el camp legal, existeixen encara alguns buits legals, un exemple és el moment d’iniciació dels tràmits d’adopció en famílies de lesbianes que han escollit el procés d’inseminació per a augmentar la família. La mare no inseminada cal que iniciï els tràmits un cop la criatura ja ha nascut. En els camps didàctics i educatius falta una major producció de materials que expliquin a les escoles amb normalitat aquests nous models de família.

Anunci publicitari de la ILGA sobre l'adopció d'infants per parelles homoparentals

Associació de Famílies Lesbianes i Gais: http://www.familieslg.org/
Els gais i les lesbianes donen a conèixer la «normalitat» de les seves famílies. Diari El Punt (02/05/2008): http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2840001
Generalitat de Catalunya. Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció: http://www.gencat.cat/benestar/icaa/

Entrevistes

2008-05-01T21:23:00.006+02:00

La setmana passada vaig llegir un parell d’articles al diari força interessants i que mereixen un comentari.

Paula Elguezábal, ha estat guardonada amb el premi Joan Givenel de comunicació social de l’Institut d’Estudis Catalans per un estudi sobre el tractament informatiu del debat estatutari als diaris argentins.

L’autora, una periodista argentina que visità per primera vegada el nostre país l’any 2005, s’adonà de la diferència de la realitat que percebia d’aquella que els mitjans de comunicació del seu país publicaven als diaris. Fou això el que la impulsà a escollir com a tema per a la tesi de final de carrera l’estudi del tractament informatiu dels diaris Clarín i La Nación de procés estatutari del 2006, que tingué un ressò important al país andí.

Les conclusions del estudi apunten a una distorsió important de la informació que es va publicar a l’Argentina sobre Catalunya durant el procés estatutari. La simplificació del complex procés de negociació polític, va transmetre’s de forma negativa a les pàgines dels diaris argentins. Les reivindicacions associades a un sistema tributari propi van ser difoses com a mostra de insolidaritat, i la definició de nació va ser associada al “separatisme violent”. L’autora de l’estudi, apunta que les causes d’aquesta percepció cal buscar-la en la visió distorsionada dels corresponsals afincats a Madrid, molt allunyats de la realitat catalana i influïts pels mitjans de comunicació estatals. Cal afegir, segons l’autora, falta de formació i informació.

A la llum dels resultats, fora convenient una iniciativa institucional per a l’elaboració d’estudis similars per determinar com s’informa de la nostra realitat nacional a l’estranger. Calen establir estratègies de comunicació que permetin definir accions per fer arribar des de Catalunya els nostres missatges fora de l’Estat Espanyol. Congressos, conferències o actes per als professionals estrangers que treballen des de Madrid o anant més enllà, convidant als responsables dels seus mitjans de comunicació per a que coneguin la nostra realitat nacional sense mitjancers.

La diada de Sant Jordi l’Avui va publicar una entrevista a Pedro Cayuqueo, director del diari electrònic maputxe “Azkintuwe” (el mirador) i membre fundador del partit maputxe Wallmapuwen. Nascut el 1975 a Puerto Saavedra dins del territori maputxe xilè, va estudiar dret i periodisme. Destacà com a líder estudiantil maputxe en la seva etapa universitària. Fou empresonat durant 3 setmanes del 1999 com a encobridor de tots els actes d’ocupació de terres i saboteig que hi havia hagut durant aquell estiu, després d’un viatge a Ginebra on va presentar un informe jurídic que validava legalment la reivindicació territorial dels maputxes. Els càrrecs foren posteriorment retirats tot i que va estar sotmès a restriccions de moviments.

Segons Cayuqueo, a Xile continuen existint lleis antiterroristes de l’època Pinochet que s’apliquen a persones que es manifesten i no han comès delictes de sang ni atemptats terroristes. Al govern Bachelet el preocupa la imatge de Xile a Europa, retola algunes coses en mapudungu, que no és llengua oficial, tot i que es percep com pur maquillatge. A l’escola, existeixen poques i distorsionades referències a la història, l’expoli territorial i el genocidi patit pels maputxes que és coneguda com la “Pacificación de la Aracaunia”.

Paula Elguezábal.: «Els mitjans estrangers tenen una visió negativa de Catalunya»: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/entrevistes/index.html?p_idcmp=2831375

"Els nens xilens 'blancs' et feien sentir inferior": http://paper.avui.cat/article//dialeg//123990/nens/xilens/blancs/et/feien/sentir/inferior.html
Edició digital del diari Azkintuwe: http://www.azkintuwe.org/
A la wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Araucanos

Enganxats al sofà, comença The West Wing.

2008-04-22T00:40:00.006+02:00

Fa tres setmanes vaig saltar d’alegria quan vaig descobrir, amb molt retard que el canal AXN de Sony estava passant la sisena temporada d’una de les sèries polítiques més bones de la darrera dècada, The West Wing de la Warner Bros. La sèrie que va estar en pantalla durant set temporades als Estats Units d’Amèrica, i que va finalitzar ara fa un parell d’anys, ha rebut el reconeixement de la crítica i del stablishment nord-americà. Creada per Aaron Sorkin, pren el nom de l’ala de l’edifici on treballa l’executiu nord-americà i on es localitza el despatx del president, el despatx oval. La sèrie va comptar amb l’assessorament de consultors polítics estadunidencs.

Durant més 150 capítols, ens endinsa en el dia a dia del gabinet polític amb més influència del món, el del president "Jed" Bartlet (Martin Sheen). Amb un ritme trepidant, seqüències llargues, escenes sempre plenes de figurants, volent transmetre una sensació d’ambient de feina, dia i nit, de dilluns a diumenge, ens transporta amb els seus personatges i històries al dia a dia del gabinet. El cap de gabinet Leo McGarry, interpretat per l’actor John Spencer que va morir mentre es rodava la darrera temporada, el seu ajudant Josh Lyman (Bradley Whitford) director de campanya del senador Santos en l’actual temporada, la secretària de premsa 'C.J.' Cregg (Allison Janney), el director de comunicació Toby Ziegler (Richard Schiff) o el seu ajudant Sam Seaborn (Rob Lowe) intenten aconseguir els objectius marcats per la política de l’administració del president Barlet fins a l’últim capítol en el que es produeix el canvi d’administració presidencial.

Similituds amb la realitat?

En els darrers capítols que estem descobrint com es desenvolupen les eleccions primàries del partit demòcrata per trobar un candidat a la presidència dels Estats Units. Per la xarxa alguns busquen els paral·lelismes entre el procés que està confrontant Barack Obama i Hilary Clinton, i val a dir, que com ens explica també Álvaro de Cozar en un article a El País, algunes semblances se li poden trobar.

Seguiment

I no us penseu que soc l’unic que la segueix, acabo de llegir al blog de l’ex d’un bon amic meu (del poeta), que algun dels nostres polítics també la segueixen, en Miquel Iceta n’és un exemple, però també els membres dels gabinets d’algunes de les nostres conselleries. Puc garantir-ho.

Si us vàreu perdre les cinc temporades anteriors, no patiu, també podeu trobar-les editades en DVD. Espero que aparegui la sisena aviat per poder anar a comprar-la.

The West Wing: http://www.nbc.com/The_West_Wing/ (pàgina oficial de la sèrie)
Warner Bros: http://www.warnerbros.es/television/westwing/
The West Wing a Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/The_West_Wing

The White House: http://www.whitehouse.gov/
Hilary Clinton: http://www.hillaryclinton.com/
Barack Obama: http://www.barackobama.com/

Alguns articles relacionats:

http://www.guardian.co.uk/world/2008/feb/21/barackobama.uselections2008
http://www.elpais.com/articulo/Pantallas/ala/oeste/conto/elpepirtv/20080210elpepirtv_2/Tes

Catalunya, marca GayFriendly

2008-04-20T21:33:00.008+02:00

En el marc del Saló Internacional de Turisme de Catalunya (SICT) que té lloc entre els dies 17 i 20 d’abril d’enguany a la Fira de Barcelona, es pot visitar l’espai Pink Corner dedicat al turisme LGTB al nostre país. L’espai de mil metres quadrats i més gran que el Gai Corner de l'ITB de Berlín, ha reunit a més de cinquanta expositors entre institucions, organismes oficials de turisme d’arreu del món, associacions i empresaris.

Un context propici:

Esdeveniments com els Eurogames 2008 o una legislació que equipara els drets de totes les persones amb independència de la seva orientació sexual, poden fer que siguem percebuts per la resta del món com una societat avançada en drets humans, i per tant un reclam per a la població LGBT que vulgui viatjar i passar les seves vacances en un espai respectuós.

La població LGTB es compta aproximadament en un 10% de la població. Alguns estudis, tot i que discutibles, adjudiquen una major capacitat de compra a aquest col·lectiu, especialment als gais, lligats a dos factors: una major capacitat adquisitiva i una major capacitat de despesa per la manca de descendència. La ciutat de Barcelona, segona destinació europea de turisme LGBT després d’Amsterdam, i anteriorment, com a pionera al nostre país, Sitges, són un important reclam per la seva oferta comercial i el respecte cap al col·lectiu.

Noves Iniciatives Presentades:

Un estudi de la Generalitat presentat en el saló, identifica 525 establiments i serveis pel col·lectiu repartit en tot el nostre territori. D’aquests, uns 150 s’autoqualifiquen com a “gay friendly”. 226 es concentren a la ciutat de Barcelona (majoritàriament al Gaixample-Esquerra de l’Eixample, Gràcia i Ciutat Vella), 79 a la Costa Brava-Girona (Figueres i Lloret de Mar) i 78 a la Costa del Garraf (Sitges).

Una cinquantena de societats i professionals han presentat l’Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes (ACEGAL). La nova entitat ja ha iniciat la seva activitat, encarada a la promoció turística i econòmica del sector que representa, així com a donar serveis directes als associats i promoure la visibilitat de la comunitat gai i lesbiana.

Una altra iniciativa pionera a l’Estat Espanyol ha estat el segell de qualitat “GayFriendly^CGL”. Antonio Guirado, secretari general de la Federació d’Associacions Coordinadora Gai-Lesbiana (CGL), ha presentat en roda de premsa, aquest producte que pretén acostar les empreses i serveis al col·lectiu LGBT, establint una sèrie drets i obligacions per a la seva obtenció.

En el terreny institucional, el director general de Turisme, Joan Carles Vilalta, ha avançat també la propera publicació d’una guia turística que inclourà aquesta oferta. Algunes iniciatives semblant han estat la de Turisme de Barcelona, que va publicar una guia ara fa 3 anys en col·laboració amb la CGL, o altres com les guies que es poden trobar a les revistes gratuïtes o de pagament per al col·lectiu LGBT.

Guies:

http://www.gaybarcelona.net/guiagay/barcelona/

http://www.gaybarcelona.net/guiagay/sitges/

http://www.guiasgay.com/barcelonagay/

Creu Sant Jordi LGTB

2008-04-19T09:09:00.006+02:00

Jordi Petit, el nom d'activista que va prendre Jordi Lozano durant els anys de lluita antifranquista, ha estat distingit amb la Creu Sant Jordi aquesta setmana. Aquest guardó és un dels màxims reconeixements que concedeix la Generalitat de Catalunya a un ciutadà o entitat jurídica que, pels seus mèrits, han prestat serveis destacats a Catalunya. Jordi Petit ha estat durant molts anys amb Armand de Fluvià (Creu Sant Jordi l'any 2000) un dels més destacats activistes LGTB del nostre país. Exsecretari general de la ILGA i president d'Honor de la Federació d'Associacions Coordinadora Gai-Lesbiana, ha estat un ferm denunciant de les violacions dels drets humans en molts països del món on l'homosexualitat és delicte o està castigada amb la pena de mort així com actiu defensor de la solidaritat amb les persones seropositives. Tant a ell com a les moltes persones que han contribuit a l'assoliment de la plena igualtat de drets dels homosexuals, aquest guardó els honora i els ha d'empènyer a continuar treballant amb noves fórmules per a aconseguir finalment una normalització social de les diferents formes d'estimar o d'identitat de gènere.

Homenatge a la saviesa

2008-04-13T21:14:00.003+02:00

Sovint quan encara anava a l’escola, acostumava a anar a casa d’una amiga de la família a fer-la petar per les tardes. M’agradaven aquelles converses on un nen que encara no havia fet els catorze anys podia mantenir converses amb un adult sense que les seves paraules fossin jutjades per la seva joventut. Sota la finestra, en un butacó color carmí, vaig aprendre a escoltar i formar-me una opinió de les coses un cop havia pogut analitzar la informació de la que disposava. Les llargues converses em van ajudar a aprendre que les opinions sempre són relatives a la realitat que coneixem, i aquestes no tenen per què ser encertades. Una opinió pot variar en funció de l’amplitud de la informació que disposem, de la visió, i de la capacitat que tinguem per empatitzar amb les situacions i vivències alienes. Sovint em deia: “la història l’han escrit aquells que han guanyat les guerres, no els que les han perdudes”, i val a dir que encara avui, aquestes paraules s’ajusten a la realitat.

Escoltar les notícies de la COPE, la SER o Catalunya Radio. Veure les notícies de la CNN o Al Jazeera, ens proporcionen visions sovint contraposades de la realitat. La pròpia lectura de llibres sobre el naixement de nacions o conflictes internacionals dels darrers 150 anys ens poden proporcionar les claus per formar-nos una opinió diferent de la nostra realitat actual.

No sé què la feia especial, potser l’haver estat filla del metge de Palamós abans de la guerra, que li proporcionà una educació privilegiada per una persona de la seva edat i el haver viatjat per Europa quan encara no era habitual li donaven una visió de les coses molt més àmplia que a la majoria de les persones. La seva conversa i companyia va ser un regal de les que vam poder gaudir a casa durant molts anys.

Feia molt temps que no hi pensava, tot i que les seves ensenyances m’han acompanyat durant tots aquests anys. Segurament, les notícies de les darreres setmanes sobre el conflicte de l’aigua, el conflicte del Tibet o les noves línies polítiques anunciades per Rodríguez Zapatero han despertat en mi aquests records.

La calma després de la tempesta

2008-03-16T19:36:00.004+01:00

Setmanes enrera comentàvem la precampanya i els missatges dels diferents partits polítics de cara a la jornada electoral per les Corts Generals pel 9 de març. Tothom era conscient que era molt diferent de les de fa 4 any, quan la mala gestió del govern del PP després de l’atemptat a Madrid del 11M va mobilitzar grans capes socials per donar un tomb als resultats d’aquelles eleccions que el partit del govern esperava guanyar amb tranquil·litat. En aquesta ocasió la bipolarització, l’estil presidencialista dels dos grans partits espanyols i una bona gestió del missatge per part de l’equip de campanya PSOE: “si tu no hi vas, ells tornen” ha fet que tot i pujar en nombre d’escons el PP, finalment, el PSOE acabi també obtenint més escons en detriment dels partits més petits.

De ben segur, els resultats finals han estat molt millors del que podien esperar. Alguns partits gaire bé han desaparegut de l’arc parlamentari. A Catalunya, el gran guanyador ha estat el PSC. CiU ha sabut aguantar l’embranzida. No ha passat així amb els socis de govern a la Generalitat del Partit dels Socialistes. Tant Esquerra com Iniciativa han vist com el seu electorat potencial ha optat pel vot útil o s’ha quedat a casa.

No faré una anàlisis acurada de la davallada d’Iniciativa. Em puc equivocar, però crec que en aquest cas el vot ha estat clarament un vot útil cap al PSC. Una altra cosa ha estat Esquerra.

Esquerra després de la contesa

Esquerra no esperava aquests resultats, ni en el pitjor dels escenaris. Tothom sabia que les circumstàncies de les darreres eleccions amb un ambient de confrontació declarat del govern de l’estat cap al govern de Catalunya en un intent d’erosionar a l’aspirant Rodríguez Zapatero, va propiciar els bons resultats d’Esquerra en aquella contesa. Mantenir el grup parlamentari era l’objectiu bàsic, però no s’ha aconseguit. A què pot respondre aquesta situació? És difícil d’analitzar-ho, però tots tenim en memòria alguns episodis com la gestió posterior de suport del pacte Mas-Zapatero de l’estatut que les bases van obligar a rebutjar i va desencadenar la sortida d’Esquerra de primer govern de tripartit. El canvi de parer en un curt espai de temps va tacar la bona percepció que es tenia d’Esquerra com a partit. El seu caràcter assambleari el fa més plural, ric i més democràtic però alhora més imprevisible. No és cap crítica, ans al contrari, però és un punt feble si no es gestionen prou bé els tempos i el missatge que arriba a l’electorat, el qual busca un missatge clar, raonat, decidit i que pugui fer-se seu o no.

Què pot haver passat aquest cop? L’electorat ha aprovar l’entrada d’Esquerra al govern d’entesa? Una part no, aquella que volia un gir cap a CiU i que es va sentir enganyada. Però tenia raó de ser? En la legislatura anterior del parlament de Catalunya, poca acció de govern va trascendir donats els esforços que va suposar la reforma de la llei bàsica del nostre país, l’estatut. L’anomenada “classe política” en va sortir molt desgastada, fins i tot el propi país. Només en un altre ambient, en el seu desplegament es poden obtenir rèdits. Això segurament els seus dirigents ho sabien, i un pacte amb CiU segurament implicava que fos aquest partit qui ho intentés capitalitzar. Amb el PSC i Iniciativa, hi hauria espai per Esquerra. Però mesos més tard, el desplegament sembla aturat a causa de la por del PSOE a perdre el govern de l’estat.

Vistos els resultats, el missatge en campanya ha estat el més adient? S’ha sabut diferenciar el missatge d’Esquerra del exposat pels altres partits? Han assumit la resta de partits part del missatge d’Esquerra? Tenen els electors un clar full de ruta del projecte d’Esquerra pels propers cinc o deu anys? Es té un model propi en temes com l’economia, política agraria, industrial o social?

La política és percepció, visió, gestió, participació, responsabiliat, claretat de missatges, un conjunt d’elements que siguin clars pels ciutadans als quals també cal explicar-los què es fa bé i què es fa malament tant des de la política local com la nacional.

Ja sigui abans o després del congrés, però el més aviat millor, Esquerra haurà de trobar respostes per a construir i tirar endavant un projecte comú, ampli i consensuat que sigui explicat als ciutadans. Cal donar una percepció d’estabilitat interna que permeti treballar, comunicar i demostrar la vàlua de les seves persones abans d’una nova contesa electoral.

I després què

Una cosa és segura. En aquest moment qui té una millor posició i la major responsabilitat per negociar els temes que afecten directament els catalans és el PSC. Temes com el finançament, les infraestructures o el desplegament de l’estatut són vitals pel país. Veurem com l’equip del carrer Nicaragua ho gestiona sense afectar al PSOE, ja que aquests escons no són un xec en blanc i els ciutadans volen resultats, sinó difícilment els socis del govern podran aguantar finalitzar la legislatura i aquest capital polític es perdrà en benefici de la resta de grups.

Entrem en una etapa molt interessant. Esperem a veure com es mouen les peces del taulell d’escacs polític.

Alguns links interessants:

Resultats de les Eleccions 2008. Ministerio del Interior: http://www.generales2008.mir.es/ini99v.htm

Televisió de Catalunya. Especial Eleccions 2008: http://www.3cat24.cat/especials/generals2008/

VilaWeb. Edició Especial Eleccions 2008: http://documents.vilaweb.cat/pdf/200803/vw20080310.pdf

La Vanguardia. Especial Eleccions 2008: http://www.lavanguardia.es/elecciones2008/

Diari Avui. Especial Eleccions 2008: http://www.avui.cat/canal/?sec=496

El País. Especial Eleccions 2008: http://www.elpais.com/especial/elecciones-generales/

El Periódico de Catalunya. Especial Elecccions 2008: http://www.elperiodico.cat/comunes/9m/actualidad/cat/

El Mundo. Especial Eleccions 2008: http://www.elmundo.es/especiales/2008/02/espana/elecciones2008/

Entrevista a Joan Ridao. Reaccions post-electorals:
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/entrevistes/index.html?p_idcmp=2781345

Entrevista a J.L. Carod-Rovira:
http://www.avui.cat/article/mon_politica/24871/%E2%80%9Cem/fa/il%C2%B7lusio/encapcalar/dirigir/una/esquerra/nova/competent%E2%80%9D.html

Entrevista a Joan Puigcercós:
http://blocs.esquerra.cat/documents/080311-en-entrevista.pdf

Què fer si…?

2008-02-17T17:54:00.005+01:00

No descobrim res de nou quan diem que el català és una llengua feble al nostre país i a tots els territoris on històricament s’hi parla. Avui, El diari El Punt feia entrega d’un fulletó i una edició de la Plataforma per la Llengua molt interessant: “Què faig si…? Alguns suggeriments que poden ser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català.” La publicació, amb un tiratge en la seva tercera edició de 100.000 exemplars, s’estructura en 5 apartats:

Converses i diàlegs amb persones que no ens parlen en català.
Dèficits en la presència del català en diversos àmbits i serveis, i com reclamar-los.
Dades sobre el català i arguments sobre la seva importància.
Dubtes de quan i on ens podem adreçar en català, que podem fer per millorar-ne l’ús i com justificar la nostra identitat lingüística en determinades situacions.
On adreçar-se per fer una reclamació oficial i informar-se sobre què podem denunciar.

No recordo si era aquesta setmana o l’anterior, en el programa de Joan Barril, “El Cafè de la República” es feia ressò d’un missatge que corria per la xarxa sobre un suposat immigrant estranger i la seva percepció sobre la nostra autoestima per la llengua catalana. La conclusió a la que arribava és que no ens l’estimem prou ja que no ens costa massa a passar-nos a la llengua castellana quan algú té un aspecte estranger, suposant que no és capaç d’entendre, en comptes de crear-los la necessitat d’aprendre-la per a entendre’ns. És ben cert, només cal que entrem a qualsevol establiment comercial on veiem una noia o un noi sud-americà. Com t’hi dirigeixes? I quan vas al basar xinès del costat de casa, no t’has fixat que els fills dels amos parlen perfectament el català quan t’hi dirigeixes?

Enllaços:

Guia en pdf pel Principat: http://www.plataforma-llengua.cat/doc/guia_qfs.pdf
Guia en pdf pel País Valencià: http://www.plataforma-llengua.cat/doc/guia_quefaigsi_pv.pdf

Un ha d’acceptar el que és i intentar ser feliç

2008-02-17T14:00:00.003+01:00

Fa unes setmanes, vàrem tornar a quedar en poc menys de tres mesos, els antics companys d’escola. Alguns d’ells no els havia vist des de feina ben bé una quinzena d’anys, sinó més. Es van afegir a la cita en Gregorio, antic director de l’escola i la Montse, qui havia estat la nostra tutora durant la segona etapa de l’EGB.

Sembla mentida, però tot i passar els anys, l’haver compartit deu anys de la nostra vida fa que es formin un tipus de lligams que sent més grans, és molt més difícil d’establir amb un grup tant nombrós de persones. Vam ser també un curs atípic, segons els nostres mestres.

Com no havia de ser d’una altra manera vam anar a sopar i a divertir-nos unes hores plegats, sense parelles ni fills. Si, fills, perquè un dels moments més entranyables va ser la ronda de fotografies d’uns quants de nosaltres, que ja són pares d’una o dues criatures.

En Miguel, company de pati durant molts anys, i que ara exerceix professionalment com a psicòleg em va manifestar que havia llegit aquest blog i que l’havia arribat a recomanar a alguns dels seus pacients. Certament no ho esperava. No m’ho va explicitar, però vaig suposar que era a causa d’alguns dels posts que he escrit sobre la meva orientació sexual.

Haig de confessar que m’afalaga i intentaré explicar-vos algunes de les meves experiències per si us poden ser d’utilitat. Compte perquè el que ara us diré pot semblar contradictori amb aquest punt. M’explicaré. Cadascú de nosaltres s’enfronta a aquesta situació d’una manera diferent, i val a dir que cap experiència és reproduïble. Dit d’una altra manera, les solucions que jo hagi pogut trobar, condicionat al meu entorn personal, familiar, amics o laboral no té perquè ser igual a les teves. Només tu pots saber com cal encarar aquests sentiments, les diferents situacions a les que faràs front, i com canalitzaràs cadascuna d’elles.

La meva sortida de l’armari no va ser un procés ràpid ni fàcil. Va ser un procés de reflexió, autoaprenentatge i autoacceptació, molt lent, i no vaig poder encarar-lo realment fins que vaig estar del tot preparat. Ja fa deu anys de la meva primera verbalització. Primer m’ho vaig haver de dir en veu alta a mi mateix, i després verbalitzar-ho als meus amics. I el cert és que ha estat la millor decisió que he pres a la meva vida. Torno a repetir-ho. No va ser un procés ràpid ni fàcil.

La pitjor època va ser a partir dels 15 o 16 anys en la qual va coincidir l’adolescència, el despertar sexual i qüestionar-me’n quins eren els meus sentiments cap als nois i les noies. Soc del parer que em vaig sumir en una mena d’estat “depressiu” i “obsessiu”, tot i que molt íntim, del qual només jo n’era conscient. Va afectar les meves relacions personals i els estudis durant uns quants anys. Qui era jo? Eren normals els meus sentiments? Com reaccionava el meu cos davant de les persones per les que em sentia atret sexualment? Quins eren els sentiments cap a aquestes persones? Com canalitzar-los? No era senzill quinze o vint anys enrera, sobre tot a aquella edat. S’ajuntava també l’accés a la informació, i encara hi havia una homofòbia social molt forta. Això no vol dir que encara avui a les escoles les criatures no continuïn insultant-se dient-se “marica” o “maricó”. Les criatures no reflecteixen una altra cosa que allò que aprenen a casa, a la televisió o d’altres nens de la seva edat o més grans.

Recordo un any d’institut on un exalumne va venir a l’institut. Ell tindria cap a vint anys. Era membre del FAGC. N’havia sentit a parlar, i va dir obertament que era gai. Aquella tarda seria el ponent d’una conferència a la sala d’actes de l’institut sobre homosexualitat. Tot i interessar-me el tema, no hi vaig anar. No vaig voler sentir-me assenyalat. Anys després, pensant en aquella jornada, penso que va ser una oportunitat perduda. Potser per un jove no va ser el format adient. No només per mi, sinó per tots els alumnes de l’institut. Per què ho dic? Doncs per què temps més tard, un 15 de maig, dia internacional de la dóna treballadora, ens van convidar a tots a anar a la sala de dibuix per escoltar a una assistent social que ens va fer un curs sobre sexualitat, i utilització de mètodes de prevenció de l’embaràs. Una de les classes més profitoses de la meva vida, només superades pels tallers de salut sexual de Stop Sida.

Reprenem la història. Van anar passant els anys, la societat també estava canviant, la informació sobre l’homosexualitat era cada cop més accessible. Començaven a sortir debats a la tele sobre l’homosexualitat. En recordo un a “La vida en un xip”, presentat per en J.M. Puyal a TV3. Vaig empassar-me’l de dalt a baix. No era freqüent parlar-ne obertament a la televisió sense dramatització. Anys més tard coneixeria algunes de les persones que hi van participar.

No fou però fins als vint i llargs que vaig deixar-me de punyetes i finalment, després d’acceptar-ho en la meva més estricta intimitat, és a dir, jo mateix i amb mi mateix que vaig poder donar el pas, primer amb els meus millors amics i més tard amb la família més propera.

Des d’aleshores la meva vida va canviar molt. Començant per la meva implicació en el moviment LGBT, tant de forma interna, fent de voluntari als serveis de la Coordinadora Gai-Lesbiana com davant dels seus òrgans de govern i en les meves minses relacions institucionals. És una etapa de la meva vida de la que em sento molt content i orgullós d’haver-hi col·laborat. Ho deixo per un altre post.

La nostra societat ha canviat molt des d’aleshores. S’ha assolit l’equiparació de drets, però encara no del tot la normalització social. És una feina molt més lenta. Jo no em vaig arribar mai a imaginar que veuria que ens podíem casar i adoptar criatures. Aquesta legislatura ha estat per al moviment LGBT, històrica.

Però més enllà d’això, la gran quantitat d’associacions tant per joves, universitaris, immigrants (amb una problemàtica diferent), pares i mares de gais i lesbianes, famílies homoparentals, esport, lleure, educadors, professionals i empresaris o fins i tot policies, fa que poc a poc, tant aquells que no porteu massa bé la vostra homosexualitat, com aquells que ja ens vam treure de sobre aquest pes que ens condicionava la nostra vida, puguem relacionar-nos amb altres gais i lesbianes en espais més enllà dels locals d’ambient o les saunes.

He conegut gais i lesbianes de tot tipus, joves, de mitjana edat, vells, solters, casats, divorciats, excapellans, amb fills o sense. Hi ha de tot, però tothom, a la seva manera intenta viure-ho de la millor manera que sap. Alguns no sortiran mai del tot de l’armari o portaran una doble vida, tot i que per mi no és una opció. Soc del parer que un ha d’acceptar el que és i intentar ser feliç. La vida és massa curta. Però com ja he dit abans, cadascú ha de valorar quina és la seva situació i com ho vol viure.

L’educació un debat nacional i estatal

2008-02-10T23:26:00.000+01:00

Fa dies que tinc pendent tornar al tema de l’educació. Encara no ha començat la campanya electoral i tot fa pensar que novament l’educació serà un dels temes estrella.

La llengua

El tema de la llengua ha tornat a sortir com ja hem comentat en posts anteriors. El PP embolcallant-se de la bandera i esgrimint la llibertat com a valor suprem per a demanar-nos als catalans que canviem el nostre model educatiu, model garant de la integració i convivència de la nostra societat. No perdré més temps a comentar-ho ja que el propi parlament s’ha pronunciat a mitjans de desembre davant de l’entrada d’una iniciativa popular que apuntava en aquesta via.

Encerts i desencerts

Els darrers mesos hem vist un conjunt de propostes del departament d’educació de diferents tipologies:

Capacitació i docència d’algunes assignatures en anglès, la sisena hora, noves metodologies d’ensenyament del català a l’escola, els centres provisionals per a nouvinguts i moltes altres iniciatives que poden ser més o menys encertades.

No hem d’oblidar però alguna entrebancada com els informes PISA o l’informe publicat per la Fundació Bofill sobre el nivell de coneixements dels nostres joves.

La darrera proposta, i que ha desencadenat la convocatòria de vaga per part dels sindicats majoritaris d’ensenyament del dia 14 de febrer, ha estat la presentació del document base de la nova llei catalana de l’educació (LUC). Els sindicats reclamen que es retiri, considerant que s’aparta dels acords del Pacte Nacional per l’Educació.

Pols entre el departament i els sindicats de professors i mestres

Un dels aspectes més criticats del text ha estat la seva ambigüitat de redacció sobre aspectes com les formes de gestió de la xarxa de titularitat pública, l’abast de l’autonomia dels centres i equips directius o el paper de les administracions més properes, els ajuntaments.

No sabem quin serà el nivell de seguiment de la convocatòria, però de ben segur no és bó per ningú arribar a aquesta situació. El conseller Maragall es defèn considerant el document com un text obert, a discutir amb tots els agent. Durant una intervenció a l’espai Àgora, organitzat per Ciutadans pel Canvi, CpC, va considerar el pols iniciat amb els sindicats com un afer pròpi de les seves pròpies dinàmiques i de la gesticulació lícita dels seus líders, més enllà dels continguts, posant com a exemple CCOO.

Cal anar en compte, no caure en la demagògia en aquest debat. La percepció que moltes vegades s’ha transmès en altres convocatòries sindicals, i en altres sectors s’ha vist des de la població general com a una resposta corporativa, lícita, que només respon a uns interessos propis que afecta a la vida de moltes famílies.

Independentment del que succeeixi el dia 14 de febrer, caldrà seure i tornar a tirar ponts d’entesa per treballar sobre el text per a garantir la qualitat de l’educació, la responsabilitat dels centres i dels docents sobre els resultats dels seus alumnes, la formació i el reconeixement de la feina dels seus professionals.

Se li podran retreure moltes coses a la conselleria, però la percepció que dona és que encara els problemes del sistema.

Ernest Maragall.: «Pensar que volem privatitzar les escoles i instituts és una autèntica barbaritat
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/entrevistes/index.html?p_idcmp=2733291
Ferran Ferrer.: «És un error identificar l'autonomia de les escoles amb la privatització
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/entrevistes/index.html?p_idcmp=2697245
USTEC-STEs
http://www.sindicat.net/
FE-CCOO
http://www.ccooensenyament.net/
FETE-UGT
http://www.feteugt.net/
ASPEC. Sindicat de secundària
http://www.aspepc.cat/

El liberalisme de Mariano Rajoy

2008-02-10T18:57:00.000+01:00

Mariano Rajoy no deixa de sorprendre’ns a poques setmanes del començament de la campanya electoral per les legislatives a les corts generals. Si fa uns dies vèiem com PP i PSOE entraven de ple en les subhastes per qui rebaixaria o deduiria més diners en les declaracions de l’IRPF, passant pel que Rajoy anomena arguments “liberals” – espanyols, sobre els drets dels pares a escolaritzar els nostres infants tant en castellà com en català, ara li toca a immigrants, l’avortament i els homosexuals. Ahir es feien ressò tots els mitjans de comunicació de les declaracions que ha fet el candidat del PP a la presidència del govern de l’Estat al diari gratuït 20minutos sobre aquests temes.

“En el matrimonio gay esperaré al recurso del Tribunal Constitucional, pero lo que nunca voy a hacer es restringir ninguno de los derechos que establece la ley porque mi discrepancia es en el tema del matrimonio”.

És a dir, el que no li agrada és com es diu una forma jurídica civil, que dóna cobertura legal a uns drets i deures entre dues persones que s’estimen, que són del mateix gènere i que coincideixen exactament amb la que regula la relació civil entre un home i una dona. Si són iguals els drets i deures, per què dir-li d’una altra manera?

I quan li pregunten sobre si respectaria el dret d’adopció de les parelles homosexuals: “El (derecho) de adopción no, no estoy de acuerdo. Yo lo cambiaría, sí; les quitaría el derecho.”

Mai el moviment LGBT ha defès el dret dels homosexuals a adoptar criatures, sinó el dret d’aquestes a créixer i desenvolupar-se en un ambient on es sentin estimades, independentment de l’orientació sexual dels seus pares o mares. No m'equivoco si dic que avui hi ha una gran diversitat de models familiars: famílies monoparentals, famílies on els pares s’han divorciat i s’han tornat a casar – és a dir, amb més d’un pare o mare, vidus i vídues, etc. Són millors aquests models que el model tradicional? Caldria treure-li la patria-potestat a una vídua per que la criatura no té un home a casa que li pugui aportar el model masculí per al seu desenvolupament afectiu? Un dels problemes que la llei aprovada pel congrés dels diputats durant aquesta legislatura ha volgut resoldre ha estat la indefensió de moltes criatures, descendents biològics per exemple d’una mare lesbiana on la seva parella no podia adoptar als fills de la seva parella. Davant de la mort de la mare biològica, els avis o els familiars directes passaven a tenir-ne la custòdia i no la persona que exercia de progenitor. Però anem més enllà, quin argument de caràcter social podria esgrimir-se per impedir que dos gais o dues lesbianes no puguin educar a una criatura? L’estigmatització? Fa 20 anys els fills de pares divorciats no eren habituals a les aules, quants n’hi podem trobar avui dia? I ho trobem anormal? No.

El català a les escoles oficials d’idiomes a Andalusia.

I aquesta setmana també tornem al tema estrella, la llengua. La notícia de Manuel Chaves d’incloure en el seu programa electoral promoure l’ensenyament de català, euskera i gallec a les escoles oficials d’idiomes d’Andalusia ha aixecat molta polseguera. Els arguments esgrimits potser no són els més adients, i han estat criticats per l’oposició, però la reacció del PP, no es pot qualificar d’una altra manera que esperpèntica.

Javier Arenas demanava la retirada del programa electoral del PSOE perquè “pone en riesgo la igualdad de derechos”. De qui? I Mariano Rajoy apel·lant al seu ja tradicional “sentido común”, qualificava la iniciativa de “ilógico” que s’estudiï català, euskera i gallec a les escoles oficials d’idiomes. No siguem beneits, evidentment un dels criteris de contractació a les empreses pot ser el coneixement de la llengua, sobre tot si té relació amb les administració en els territoris on és oficial o si es vol emigrar i treballar de cara al públic, o es que si es viatgés a Amsterdam no aprendríem el neerlandès. D’igual manera, no pot ser un requisit el coneixement de l’alemany per un càrrec directiu a una de les empreses del grup Volkswagen o el francès si treballa a Alstom?

Si no es poden oferir i ensenyar les llengües cooficials, en les escoles oficials d’idiomes on aquestes no ho són, on s’hauria de fer? I com es pot defendre l’ensenyament obligatori de l’anglès i no defendre la possibilitat d’aprendre el català, euskera o gallec en un centre educatiu de l’administració?

No tot el que diu el senyor Rajoy és incoherent, però el meu concepte de liberal em fa l’efecte que no coincideix amb el seu i el del seu partit. Caldria que es preguntés, on està la coherència del seu discurs i on acaba la seva llibertat. On considera creu que comença la meva per a que ens digui als ciutadans que no pensem com ell, com hem de viure la nostra vida sense que això impliqui cap perjudici cap al comú.

Entrevistes a Mariano Rajoy:

http://www.20minutos.es/imprimir/noticia/346449/
http://www.20minutos.es/imprimir/noticia/346521/

Sobre el català, euskera i gallec a les escoles oficials a Andalusia:
http://www.elpais.com/articulo/andalucia/PP/ataca/Andalucia/clases/idiomas/imparte/gobierna/elpepiespand/20080206elpand_4/Tes

Catalunya, quo vadis?

2008-01-29T23:10:00.000+01:00

Fa unes setmanes parlàvem de la jornada “El futur de Catalunya: un marc comú de reflexió” organitzat per Òmnium Cultural. El número 7, hivern 2007 de la seva revista ens en presenta un article escrit per l’Àlex Romaguera. Us ho acompanyo amb un dels vídeos que s’ha penjat a la xarxa sobre l’acte.

http://www.omnium.cat/media/9316.pdf revista complerta.
http://www.youtube.com/omniumcultural canal d’Òmnium Cultural a You Tube.