divendres, 3 d’agost de 2012

Quan no s'explica tot clarament. El copagament sanitari.

A tots ens va sorprendre que el govern de la Generalitat decidís aplicar un copagament d'un euro per recepte. Bé, més a uns que a altres. Tot i que la farmàcia sempre ha estat cofinançada tant per la sanitat pública com pels propis pacients, la mesura introduïda per aquest govern ha estat intensament debatuda als Consejo Interrerritorial de l'Estat durant anys. Les necessitats econòmiques de Salut i perquè no dir-ho també, la pròpia ideologia de la cúpula d'aquest departament també han contribuït a cedir a la pressió d'introduir aquesta mesura que un cop implantada serà difícil de fer enrere.

Tot va començar amb l'euro per recepte, però quina va ser la nostra sorpresa quan en un d'aquestes rodes de premsa després d'un consell de ministres a la "villa y corte", per veu de la portaveu del govern de l'Estat i de la seva ministra de Sanidad, ens anuncien un nou copagament amb una lleugera diferència, es paga per trams de renda.

A molta gent li està costant entendre per quant ens sortirà la broma, una més, a banda de l'apujada d'un IVA que el candidat a la presidència del govern i altre membres de la seva campanya van negar per ser una mesura que contrauria el consum. I on som? Doncs allí on van prometre no portar-nos-hi, intervinguts, acomplint les recomanacions de les institucions monetàries i fent retallades a tots els fonts, inclosos els sous dels funcinonaris que han tornat a sous de dècades enrera. Però ja se sap, tot pel bé comú. Són homes i dones d'Estat Espanyol!

Dit això, algú ens ha explicat on van a parar aquest diners. Doncs us sorprendreu. Tot a la Generalitat. Cornuts i pagar el beure. Si senyors. En aquest cas no s'ho emporta Madrid, sinó el govern del nostre Molt Honorable President Artur Mas. Expliquin'ns-ho tot si us plau. Si paguem doble no és per el senyor Rajoy en aquest cas, sinó per el Sr. Mas, el Sr. Mas Colell o el Sr. Ruiz, donat que de la mateixa manera que van posar l'euro per recepte, ara el podrien treure i no ho fan. Això sí, l'honorable conseller Boi Ruiz anuncia que revisaran la mesura a final d'any.

Si hem de donar xifres, ja n'hi ha per llogar-hi cadires. Saben quant s'espera recaptar per l'euro per recepta? Doncs 80 milions d'euros en un any. I saben quan ha deixat d'ingressar la Generalitat per renunciar a l'impost de successions d'aquells que tenen més, el 6% de la població? 200 milions. De moment ja en portem recaptats 100. Ay... sembla que a algú se li ha anat el sant al cel i no ens ho ha explicat tot.

Com s'aplica?
Podeu llegir-ne més als següents links:
http://www10.gencat.cat/catsalut/archivos/farmacia/copagament_ciutadans8.pdf
http://www10.gencat.net/catsalut/archivos/farmacia/1euro_recepta_ciutadans.pdf

dilluns, 2 de gener de 2012

Resum de les misèries nacionals del 2011. Posem els punts sobre les “i”s

Els darrers mesos hi hagut una mica de sequera de redacció a aquest blog. Malgrat tot, a la banda dreta podeu anar seguint les piulades que vaig realitzant gaire bé cada dia al Twitter, o podeu anar mirant al meu facebook. Tenim força feina darrerament, i la venim focalitzant a altres pàgines i blogs que amb l'ajuda d'altres amics i companys anem gestionant. Els que ja em coneixeu bé, sabeu a què em refereixo.

Cada primer de desembre he penjat un post referent al Dia Internacional de la Sida. Enguany no va ser diferent, malgrat que no fos aquí.

I aquest any què?

Més enllà d'això, l'any que encarem no serà fàcil. Les retallades que ha anat aplicant el “govern dels millors” del president Mas com a conseqüència de la disminució dels ingressos de la Generalitat ha provocat una disminució de la qualitat dels serveis que ofereix l'administració catalana i alguns incidents que s'han anat produint, i l'arribada de l'antic ministre de “los hilitos” de xapapote, el Sr. Rajoy a la Moncloa amb una majoria absoluta a les Corts Generals d'Espanya, no ens ajudaran massa a refer-nos com a país. Toquem fusta perquè m'equivoqui.

La culpa és dels altres.

El govern des del primer dia ha anat repetint dia rera dia que era culpa del govern d'Entesa, però no li ha tremolat el pols per pactar amb els mateixos que posen recursos d'inconstitucionalitat a l'Estatut, denuncien la llei d'immersió lingüística, provoquen el tancament de les delegacions de la Generalitat a les capitals mundials, mentre ens demanen que fem confiança a CiU per negociar primer el concert econòmic a l'inici de la campanya electoral que s'ha transformat en un pacte fiscal que cada 5 anys s'ha de renegociar per llei. No és cap novetat el pacte fiscal, el darrer el vam signar fa un parell d'anys. I què vol dir que el govern hagi de demanar a la fundació CatDem, l'antiga Trias Fargas un estudi per d'aquí un any de com ha de ser el nou pacte fiscal? Què no el tenien ja pensat quan van començar la campanya? Què ens han estat venent foc d'encenalls? Què hi ha de veritat i què no en tot això?

El govern del president Mas oblida la situació de crisi internacional, la caiguda d'ingressos, la retallada de despesa que el conseller Castells va iniciar el darrer any de legislatura quan algun membre de l'actual govern titllava els pressupostos d'irresponsables per la contenció d'inversions i despeses abans d'arribar a la conselleria, o com de forma deslleial manipulen les dades del deute, a vegades de manera maldestre, sabent que quan va entrar el govern d'esquerres el país va tenir els pressupostos hipotecats durant dos anys perquè es van deixar uns quants milions d'euros en factures al calaix pendents de pagar (més de 2000 milions d'euros només a sanitat el 2003).

Nosaltres no tenim responsabilitats.

I recordeu el paper dels mossos durant la neteja de la plaça de Catalunya de Barcelona, alguns incidents al sector sanitari que haurien posat els cabells de punta de la consellera Geli, la congelació del PIRMI al mes d'agost criminalitzant els sectors més desafavoris de la nostra societat i posant en dubte les avaluacions dels assistents i treballadors socials, la no renovació del personal interí, la disminució de sous, la casual retenció de l'IRPF de la paga doble dels treballadors públics de la Generalitat. I amb totes aquestes mesures i incidents, ni una sola dimissió. Tot això és culpa dels altres, segur.

Per acabar-ho de rematar... pujades de tarifes al transport i un copagament per cada capça de medicaments. Un euro amb un límit de 61 euros a l'any/persona. Dit d'una altra manera dos pensionistes amb la pensió mínima pot arribar a pagar 122 euros a l'any.

I a Madrid?

El govern del Sr. Rajoy comença a treballar i ens regala una nova pujada d'impostos quan durant la campanya ens deien que no els apujarien. Però clar, no esperaven trobar-se les arques de l'Estat com se les han trobades. Us sona? I donem gràcies que és l'IRPF, un impost progressiu, però que pagaran al final classes mitjanes i baixes. Encara sort que no han tornat a apujar l'IVA. La pujada de l'IBI que aplaudiran els ajuntaments. I acompanyat a tot això, congelació dels sous pels treballadors públics, i aposto que també pels que treballen per altres empreses col·laboradores de l'Estat. Acabem bé l'any, oi? I ja ens avisen que serà el començament.


I perquè hem arribat a aquest punt?

És cert però que hi hagut un desplaçament del deute del govern de l'Estat cap a les comunitats autònomes, una irresponsabilitat en la gestió de la tresoreria a final d'any i una gestió discutible dels serveis de la Generalitat, però tampoc hem d'oblidar no només els incompliments de l'Estat, sinó també un ofec com a conseqüència del espoli fiscal. Més de 60 milions d'euros al dia. Aquestes són les nostres misèries que cal que siguin explicades i repetides dia a dia.

Cal explicar les coses del dret i del revés, i no només des d'una visió. Si tots som conscients de la batalla política diària, i de la llunyania de la societat del bé comú per això mateix, perquè no som capaços de deixar el tactisme de tant en tant per posar-nos d'acord en el projecte de país i treure el nostre país de l'ofec econòmic, nacional i cultural que pateix? De ben segur que tothom ens ho agrairà.


Un dels videos que ja comencen a córrer per la xarxa

dimarts, 28 de juny de 2011

28 de juny. Recordant els avalots de 1969 a Stonewall.

Un any més durant aquestes dates torno a escriure un post sobre el 28 de juny. Intentaré ser breu per no fer-me reiteratiu (no ho he aconseguit). Fa molt temps que no segueixo, com feia abans tot el que es publica sobre polítiques LGBT, però des de que es va legalitzar el matrimoni ara fa uns anys, i els governs tant de la Generalitat com de l'Estat van tirar endavant una llei on hi caven tots els models de família, incloses les homoparentals, la columna vertebral dels objectius del moviment poden considerar-se assolits. Molts discreparan amb mi, però aquest va ser el punt d'inflexió per als homosexuals a aquest país, veure plenament reconeguts els seus drets com a ciutadans de primera i no de segona. Queda encara la normalització social. Pot sorprendre algú quan dos xicots o dues noies es fan un petó al carrer o van agafats de la mà. Més enllà d'això també perduren les vexacions i insults als patis de les escoles, més pel que han pogut sentir o aprendre els nens de casa o del seu entorn més proper, que per ells mateixos. Aquestes actituds han de corregir-se. Avui hi ha materials i prou informació per que els professors que siguin sensibles en l'educació de la diferència, eduquin tant els nens com als pares. En l'àmbit laboral, personalment no percebo rebuig, però caldria fer una enquesta ben feta per saber fins a quin punt s'ha avançat o no en aquest àmbit. És un paper que es podria fer des de l'àmbit sindical. Situacions de discriminació en poden haver, però quantes i on es produeixen més?

La situació internacional continua si fa no fa igual que l'any passat, amb la penalització i condemna a mort en molts països dels homosexuals, en alguns països de tradició islàmica, i també a països de la pròpia UE on es produeixen greus violacions dels drets humans i se'ns estigmatitza. Croàcia haurà d'eliminar qualsevol llei discriminatòria per poder-se integrar a la UE. Haurien hagut d'aplicar-ho també als que ja hi són a dins en el seu moment. Ara només queda la condemna del parlament Europeu i la denúncia al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Durant les darreres setmanes, les Nacions Unides han fet un pas endavant amb la primera resolució en identitat sexual i de gènere al Consell de Drets Humans, i als EEUU, l'estat de NY ha legalitzat també el matrimoni entre persones del mateix sexe. Per altra banda, hem sabut avui que la policia russa ha detingut 14 activistes LGBT a St. Petersburg. Mica en mica, esperem que el proper any sigui encara millor tant a casa com a l'estranger.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Comencen els actes de celebració del primer aniversari de la Consulta Popular per la Independència.


Ahir al matí van començar els actes del primer aniversari de la Consulta Popular per la Independència a Cabrils del 28 de febrer del 2010. La Pilar Llongueras, coordinadora de la Plataforma Cabrils Decideix, va ser l'encarregada de donar la benvinguda a tots els presents al Museu-Arxiu de Cabrils amb la presència de bona part dels membres organitzadors, voluntaris, amics i familiars, i agrair també a tots els participants a la consulta, i en especial als que van votar NO, els quals segons paraules seves “van entendre l'exercici de democràcia que la consulta representa”.

Per la tarda vam gaudir de la presència del Josep Manel Ximenis, membre organitzador de la Consulta Popular a Arenys de Munt, i un dels “pares de la criatura”, qui va presentar-nos el seu llibre “D'Arenys de Munt al cel”, editat per CIM Edicions. El llibre, escrit només en 5 dies el passat mes de juliol a Llançà, explica les seves vivències, tal i com ell les recorda, sobre el llarg procés per a la convocatòria de la consulta popular a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009.

La Plataforma Cabrils Decideix, mantindrà l'exposició oberta fins el dia 28 de febrer durant els propers caps de setmana. Els actes es complementaran amb un sopar popular de les JERC de Vilassar-Cabrils el proper dissabte 26 de febrer a les 21h. Amb la presència d'en Pere Aragonès i en Gerard Coca.

Horari d'apertura de l'exposició al Museu-Arxiu de Cabrils:

Diumenge 20 > de 11 a 13:30h
Divendres 25 > de 18 a 20h
Dissabte 26 > de 12 a 14h i de 18 a 20h
Diumenge 27 > de 11 a 13:30h
Dilluns 28> a les 20h. Acte de cloenda.

diumenge, 13 de febrer de 2011

Camí cap a la independència (I)

Aquest post vol ser el primer d'una sèrie amb la qual vull donar la meva visió personal d'on som i cap a on anem sobre l'eterna qüestió del futur del nostre país. Només vull descriure la meva percepció de la situació actual en una època d'incertesa social, econòmica i política que afecta de ple a milers de famílies. Un procés que serà llarg, amb entrevancs, poc interessant per a molts, allunyats de la política per desinterés o per desconfinaça que les males pràctiques d'uns pocs, empastifan la seriositat i rigor de la resta, amb vocació de servei a la comunitat i al país.

Actituds i aptituds. Serà, qui se'n senti.

No es pot entendre la nostra situació avui, sense entendre d'on venim. El nostre país ha estat històricament una porta d'entrada natural a través dels Pirineus dels fluxos migratoris del continent cap a la península i també un focus atractor de persones del nord i del sud cap a Catalunya que volien prosperar i millorar les condicions de vida de les seves famílies. Això es va donar durant el segle passat, i ha tornat a repetir-se durant la darrera dècada.

L'impacte social que ha tingut és enorme. Només cal ser conscient del creixement poblacional que hi hagut en un segle. D'una forma més "pràctica". Preguntem-nos quants de nosaltres tenim els dos cognoms catalans? Quants de nosaltres no tenim un o més parents que han estat immigrants. On més es veu és a Barcelona, però també l'impacte és gran a la resta de Catalunya.

Per què han vingut a viure al nostre país? Per necessitat o per millorar les seves condicions de vida o la de les seves famílies. Alguns també per la qualitat de vida, però això cal limitar-ho a la darrera onada i per uns col·lectius molt determinats de professionals.

Si als anys vint i després als seixanta del segle passat hi va haver dificultats per que la població autòctona i la nouvinguda es barregessin fruit de la quantitat de gent concentrada, la falta de serveis, la reticència i menyspreu d'uns i altres, etc. (llegiu "Els altres catalans" d'en Candel), fou la lluita col·lectiva i la renovació democràtica la que poc a poc va normalitzar i integrar als nouvinguts en una societat catalana amb unes grans mancances fruit dels anys de la dictadura del General Franco.

Avui, som els descendents d'aquests immigrants, nascuts ja a aquest país, el que ens l'hem fet plenament nostre, gràcies també als nostres pares i avis que amb el pas dels anys han arribat a estimar Catalunya més enllà de l'enyorança pels seus orígens. No tot s'ha fet bé, i els partits que han governat ja des d'una actitud paternalista, poc valenta o a vegades un ús i abús de la procedència de les persones, no han sabut arribar a alguns col·lectius que mai s'han arribat a integrar malgrat viure tota la vida a aquest país. Avui, la feina continua, però amb una complexitat afegida, la diversitat d'orígens i cultures que tenen les persones que han arribat durant aquest començament de mil·lenni a casa nostra, fruit d'un món globalitzat.

Un món globalitzat

L'arribada dels nous catalans procedents d'Europa, Amèrica, el Magrib i els països subsaharians, han donat un nou impuls a la nostra economia durant uns anys, però també han creat nous reptes educatius, culturals i d'integració a la nostra societat. És extremadament important l'acció de l'administració, però també la nostra per acollir aquestes persones que a vegades les trobem al pà, al café, a la caixa del supermercat, cuiden persones grans, fan de cangurs o potser realitzen tasques domèstiques a casa. I l'història es torna a repetir. Aquesta setmana vaig compartir taula en un sopar a Barcelona amb una de les regidores a govern i reconeixia la importància de l'administració crear pons entre les comunitats de nouvinguts i nosaltres, així com el repte encara no assolit de primar la integració a la proximitat dels nens a casa seva a l'hora de repartir-los per totes les escoles de la ciutat.

Aquests factors sociològics cal que els tinguem ben presents quan es vol plantejar qualsevol qüestió nacional, respectant els sentiments de les persones, la seva llengua primera - sense deixar de banda el català com a llengua comuna, i a seva cultura, no oblidant que tenim unes regles de joc que a les generacions més grans, els va costar molt d'assolir i que tots hem de defendre. No entenc algunes actituds que per una banda, reclamen drets pels quals no hi ha reciprocitat en els països d'origen, o que no respecten la llibertat o dignitat de les persones, però tampoc algunes actituds xenòfobes de persones que els seus pares han estat immigrants. No dic que sigui fàcil, però al final tots ens haurem d'entendre i respectar, deixant uns de banda alguns costums assumits als països de procedència, i acceptant els altres noves tradicions que amb el temps també farem nostres, adaptant-les a la nostra realitat, com hem fet al llarg de la història.

I què podem fer?

És important doncs que des de posicions independentistes, siguem sensibles i permeables a aquesta realitat que ens envolta a fi i efecte de millorar les relacions entre tota la comunitat. Mitjançant el coneixement i l'establiment de ponts de confiança mútua podrem canalitzar necessitats que cal cobrir i també fer arribar la nostra visió del país per modelar-lo, construir-lo i millorar-lo conjuntament pels nostres fills i nets.

Links:
Museu d'història de la immigració de Catalunya. http://www.mhic.net/
Tot un món. http://www.tv3.cat/totunmon
Karakia. http://www.tv3.cat/karakia


Proper post: és viable econòmicament la independència?